El Festus [web] de Torelló és un festival jove d’arts al carrer que se celebra des de fa anys en aquesta població del nord de la comarca d’Osona.
Amb més de vint artistes i companyies programats, el Festus va omplir durant el dissabte 30 de juny els carrers i places de Torelló amb tot tipus d’espectacles de música, arts escèniques i arts visuals. Des de la música de nous consagrats com Paul Fuster a l’energia de Dulce Pájara de Juventud o l’experimentació dels Beach Beach, fins al circ de Trifaldó o l’experimentació instrumental dels Karam, el Festus va demostrar un cop més que en els festivals petits hi ha la bona confitura.
Des del Diaridelamusica.com estrenem en exclusiva el reportatge-resum d’aquest 2012, amb 24 minuts d’imatges, cançons, públic… i molta festa. Una peça realitzada pels nostres companys Marc Giner i Carlota Burrel que hem produït dins l’acord de col·laboració entre el ddM i l’associació de festivals A-Petit. E.A.
El popArb [web] és el festival de música pop independent més important del nostre territori. El certamen, que se celebra amb el Parc Natural del Montseny com a decorat natural, creix com l’espuma any rere any i aquest 2012 ens arriba amb noms consolidats com Mishima, Sidonie o Quimi Portet però també amb propostes més emergents com Mates Mates o Les Sueques. Nosaltres no ens ho hem volgut perdre i per això hem tret el cap a Arbúcies [wiki]. DDM
Natxo Tarrés & The Wireless [Facebook] actuaven el divendres 29 de juny a l’Atlàntida de Vic [web] per retre homenatge a Bob Marley trenta anys després de la seva mort. L’actuació començava amb la sala mig buida i amb unes imatges al fons de l’escenari que contrastaven les diverses realitats humanes i que mostraven la bellesa de la naturalesa. Aquestes fotografies van anar canviant durant el concert per adequar-se a la cançó i reivindicar els idearis d’ambdós artistes.
Amb un any de gira homenatjant el rei del reggae, l’exvocalista de Gossos explicava el perquè de tot això: pretén recuperar l’essència, la universalitat i les paraules plenes de sentit que ens va deixar Marley. Natxo Tarrés també va recolzar el moviment dels indignats i va afirmar que si el jamaicà fos viu segur que s’hi sentiria identificat.
La formació va tocar temes tan coneguts com I shot the sheriff, Buffalo soldier o Everythings gonna be alright. També van versionar peces en català com Redemption Song, titulada Cançons de llibertat, que quedava molt lluny d’apropar-se a l’original. Un moment destacable del concert va ser quan el tècnic de so va acompanyar amb la seva veu a la banda donant frescor i originalitat a l’actuació.
Tarrés, amb una veu serena i espiritual, va defensar els mateixos valors que els del jamaicà, com són el consum de marihuana, la tolerància, la igualtat entre els humans i la pau. El públic va gaudir de les cançons de la banda tot i que no es va animar gaire. El cantant va oferir un espectacle entretingut que agradava tan als fanàtics de Marley com a qualsevol espectador més, però en el què hi va haver una absència d’alegria i vitalitat. CARLOTA BURREL/MARC GINER
El divendres 8 de juny actuava el cantautor osonenc, Quimi Portet [web] a la Sala Rasa [web] de Terrassa. Amb un incomprensible retard de quaranta minuts, el cantautor presentava, després de tres anys de silenci, el seu llarga durada d’aquest 2012, Oh my love.
Portet va recordar els principis programàtics dels cantautors i quan cridava la paraula Llibertat el públic embogia. L’actuació va ser excessivament tranquil·la encara que va tenir alguns moments bastant animats i rockers amb ritmes com Flors i violes, Tinc una bèstia dins meu o Fem el ximple, cançons d’antics àlbums com del més nou. Aquests temes mostren la continuïtat de la seva faceta més pocavergonya, en canvi també té melodies més sentimentals i emocionals com és Matem els dimarts i els divendres. També van sonar temes més mítics de passats àlbums com Girona. L’osonenc ha ofert la seva tradicional música popular contemporània però amb l’introducció de petits elements innovadors com aquest eclecticisme, els tocs electrònics…
Amb aquest concert, Quimi Portet va reflectir l’experiència d’una gran trajectòria musical plena d’èxits i de canvis harmònics. CARLOTA BURREL/MARC GINER
Raimundo Amador durant el concert de dissabte al vespre. Foto: Miguel Guillén
Dissabte 2 de juny al vespre, Raimundo Amador es va apropar fins al Centre Moral d’Arenys de Munt per oferir un concert carregat de temes mítics, tant de Pata Negra com de la seva etapa en solitari. El músic andalús va pujar a l’escenari acompanyat d’un jove Lin Cortés, que va demostrar ser un complement perfecte per al veterà Raimundo, tant amb la guitarra com amb la seva peculiar i atractiva veu.
La vetllada es presentava interessant, amb un pati de butaques del Centre Moral ple a vessar, i és que comptar amb un músic de la talla de Raimundo Amador no és un luxe del que es pugui gaudir cada dia. El guitarrista andalús va començar amb una bulería com només ell sap tocar-la, amb el seu peculiar puntejat, que dóna un ritme i un compàs únic a les seves interpretacions. Una bona introducció al que va ser un concert deliciós, des del principi fins al final, amb temes clàssics de Pata Negra i també de la seva carrera en solitari, com Candela, Hoy no estoy pa’ nadie, Camarón, Blues de los Niños, Blues de la Frontera, Lunático, Si tú te vas, Ay que gustito pa’ mis orejas, Pata Palo o Bolleré. A més, es va atrevir amb una versió particularíssima del mític tema El Lago, de Triana. Només va tocar un tema del seu darrer disc: Medio hombre medio guitarra, el seu primer single. I és que el que el públic assistent realment tenia ganes d’escoltar eren els temes que han fet de Raimundo Amador un dels intèrprets més destacats de l’anomenat nou flamenc.
En definitiva, un concert on els seguidors veterans de Raimundo van poder gaudir d’allò més recordant temes mítics del músic de les Tres Mil Viviendas. I cal destacar el magnífic complement que representa Lin Cortés per al veterà guitarrista andalús. Lin Cortés. Anotin aquest nom, se’n sentirà a parlar. MIGUEL GUILLÉN
Passió, intimisme, versions…són algunes de les paraules que definirien el concert del dimecres 30 de maig que va oferir Lluis Bòria, cantant, veu i guitarra del grup terrassenc Estúpida Erikah [web] dins el cicle de Músiques Invisibles que té lloc al petit i familiar Ateneu Mulei [web] de Molins de Rei. La veu trencada del cantautor va portar-nos música on es barreja el pop, el folk i el rock amb lletres pessimistes i profundes.
En aquest acústic d’Estúpida Erikah va escoltar-se la música del nou EP L’hivern al cos del què va destacar la cançó Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques o la desconeguda El que el nens fa. També va despuntar la cançó Els Àngels Ploren Així del seu primer llarga durada Decorant Interiors, Decorant Exteriors, un tema desitjat pel públic ja que al final del concert en van demanar un bis. Bòria també va versionar diversos temes, un encertadíssim Hallelujah de Leonard Cohen però també una poca aconseguida i sosa versió de Wonderwall d’Oasis.Durant l’actuació van sonar ritmes de reconeguts artistes com Mishima, Joan Manuel Serrat i Bruce Springsteen.
L’ànima d’Estúpida Erikah va voler presentar-nos la cançó Tres acords per la balada d’en Joan Matraca i encara que a mig tema va oblidar-se de la lletra, Bòria va saber arreglar-ho de manera graciosa i elegant quedant-se només en un episodi divertit del concert.
Abans del concert, el cantautor va explicar al programa de ràdio Altraveu que la música d’Estúpida Erikah es veia influenciada per grups com Mishima i a l’hora d’escriure les lletres seguien els passos de l’asturià Nacho Vegas. Seguint els passos dels artistes anteriors, Bòria va mostrar una cura especial a la lletra, amb un to introspectiu, intens, i reflexiu en aquest espai tan entranyable de Molins de Rei. CARLOTA BURREL/MARC ARISA
Videoclip de Can’t Nobody Love Me Like You Do del primer disc de la Fundación Tony Manero, Looking For La Fiesta.
La Fundación Tony Manero [MySpace] actua a la Sala Stroika [web] de Manresa aquest divendres dia 1 a partir de les 11 de la nit en un concert organitzat per la Casa de la Música [web] de Manresa. L’entrada costa 10 euros anticipada i 13 a taquilla. La Fundació Tony Manero (FTM, en acrònims), és un grup català de música disco i funk, fundat el 1996 precisament amb la voluntat de reviure la música disco. Van llençar el seu primer disc el 1999, anomenat Bikini 17 y 18 Marzo 99, un enregistrament en directe a la Sala Bikini de Barcelona. El seu primer àlbum d’estudi, Looking for la fiesta, data de 2001 i va ser molt ben rebut gràcies en part a la inclusió d’un dels temes del àlbum (Super sexy girl) en un anunci de televisió. El 2002 llancen el seu segon àlbum anomenat Sweet movimiento, el 2003 surt al mercat The remixes, disc de remescles dels seus temes més coneguts i Click és el seu tercer disc d’estudi, publicat en 2004 on s’allunyen del seu medi natural i es dediquen a tocar house, drum’n'bass, mambo-funk i latin-funk. El 2006 llancen una edició especial de CD i DVD anomenada Que no pare el beat! amb una actuació gravada en directe a la sala La Paloma per celebrar els seus deu anys de carrera. Finalment, el seu darrer disc, Pandilleros (Music Bus, 2009), està concebut com un homenatge a la música funk en el cel·luloide.
Deixem la Fundación Tony Manero i destaquem també aquesta setmana, l’endemà dissabte dia 2, a la mateixa Stroika de Manresa, el XD Festival de la Sala Stroika de Manresa on podreu gaudir de música rock i rap amb missatges polítics a partir dels grups Narco, Reincidentes, Habeas Corpus, Los Chikos del Maíz, Pirat’s Sound Sistem i The Anti-patiks. Serà a la Sala Stroika de Manresa el dissabte 2 de juny a 2/4 de 8 de la tarda i l’entrada costa 20 euros a taquilla i 17 euros anticipada.
El cantautor de L’Hospitalet de Llobregat Rafa Rodriguez [web] busca arribar amb la seva música a les persones. El músic també ofereix versions que van des de El Último de la Fila fins a Eric Clapton passant per diversos grups de rock nacional. El concert té lloc el divendres 1 de juny a 2/4 de 12 de la nit al Voilà! Cafè-teatre de Manresa [web] i és gratuït. L’endemà dia 2 serà el torn de Javier Ros, a partir de les dotze de la nit, també al Voilà! Cafè-Teatre, en un acte organitzat des de la Casa de la Música de Manresa i que és gratuït. Músic de sobrada experiència i talent amb la guitarra espanyola, combina la docència amb les actuacions a diferents sales de música en directe. Al Voilà! hi actua un cop al mes i la seva visita és esperada amb moltes ganes per bona part del públic.
Acabem la setmana amb l’actuació de l’Orfeó Català, la formació amb molta trajectòria i prestigi al nostre país ofereixen una selecció de cors d’operes i d’oratoris en versions per a acompanyament de piano. Els amants de l’òpera teniu una cita el diumenge 3 de juny a les 6 de la tarda a l’Atlàntida de Vic [web] i el preu de l’entrada oscil·la entre els 21 i els 25 euros. DDM
Pau Guillamet, més conegut com a Guillamino [web] va actuar el dissabte 26 de maig a la Sala NAUB1 [web] de Granollers. A la tarda, dins el projecte “Guillamino a la classe de les girafes”, el músic va oferir un taller per què els més petits es familiaritzessin amb la música electrònica i a la nit, amb mitja hora de retard, començava l’actuació amb la seva banda. L’artista iniciava el concert amb temes tranquils i íntims per després donar pas a temes més canyers i dinàmics que comptaven amb bases electròniques i amb mescles d’estils musicals com el pop, el rap o la música negra.
Tot i que la NAUB1 no va omplir-se massa i només hi havia una quarantena de persones, l’artista va connectar amb un públic bastant entregat. Durant el concert d’ambient familiar van destacar cançons com Fang Fosc i Help me, que formen part del seu darrer llarga durada, Fang. El directe ha estat omplert d’efectes vocals i sons inesperats i moderns acompanyats d’instruments tradicionals.
Guillamino és un músic emergent dins el panorama català degut a la seva innovació i la seva inusitada combinació d’estils. L’artista és un dels més sorprenents dins l’escena barcelonina i la seva mescla estilística no deixa indiferent. El músic de la capital catalana està donant-se a conèixer arreu del món i és un dels artistes més internacionals de l’escena musical del país. A més, també ha estat als cartells dels festivals més reconeguts del nostre territori com el Sónar, el Primavera Sound o el PopArb entre d’altres. CARLOTA BURREL/MARC ARISA
Miquel Abras [web] ha obert la programació del mes de maig a la sala Stroika de Manresa, on va actuar el divendres 4 de maig. La nit la va obrir la cantautora de Taradell Laura Segarra, que està de gira amb el seu únic disc A pinzellades. Passada la mitjanit les melodies melancòliques i les lletres de desamor de la cantant van deixar lloc al rock de Miquel Abras.
El músic bisbalenc va publicar el seu quart treball, Equilibris impossibles, a finals d’aquest març i el concert de Manresa era una de les primeres oportunitats per escoltar-lo en directe. El disc es manté fidel a la línia rockera del músic però obre un nou ventall de ritmes que donen més riquesa a les cançons. Ritmes jamaicans, rumba i funky són els nous ritmes que Miquel Abras va oferir a la sala manresana. Un espectacle més ballable que també presenta novetat en les lletres que deixen enrere l’amor i el desamor per parlar d’històries més quotidianes, per exemple la cançó Com la noia japonesa, que parlar de gent que viatja en tren.
Intercalades amb algunes cançons d’altres discos com L’últim adéu o Amb tu sóc jo, Miquel Abras va anar repassant totes les cançons del seu quart disc. Un dels millors moments del concert va arribar amb l’entrada a l’escenari de Jordi Paulí i Pep Bosch a les cançons Podria ser pitjor i Ocells de nit. Paulí amb el saxo i Bosch amb la trompeta van ser una de les proves més clares d’aquest canvi en les cançons. La incorporació d’instruments de vent és un encert unaque dóna molta més consistència a les cançons, una evolució que fa créixer l’espectacle. LAIA NONELL/MARC ARISA
Durant la calorosa tarda del 29 d’abril, ni més ni menys que 400 persones van assistir al Teatre Clavé de Tordera [web] per veure Els Amics de les Arts [web]. Les entrades exhaurides des de fa temps denoten que els fans els esperaven amb ànsies després de tot un any de silenci. El grup format a Barcelona l’any 2005 presenta el seu tercer llarga durada, Espècies per catalogar. Els quatre components del grup: Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué estan acompanyats de la Bed&Banda, bé, o com l’anomenen ells ara, la Banda per Catalogar, amb baixista, bateria, saxo, trombó i trompeta que van aconseguir aportar més dinamisme a l’espectacle.
El concert va arrencar amb la cançó Carnaval i va continuar amb més cançons del nou disc com Miracles, però els moments més esperats del concert van arribar amb les cançons del seu segon treball Bed&Breakfast, les primeres a sonar van ser L’home que treballa fent de gos i la genial La merda se’ns menja, en les què el públic va animar-se a cantar.Tot i que el moment àlgid del concert va donar-se amb els seus himnes Jean-Luc i Bed and Breakfast, ja que gairebé tot el teatre va aixecar-se per ballar-les i cantar-les.
Els Amics han demostrat que aquest darrer treball és més reflexiu, tranquil i madur sobretot amb les treballades melodies Els Ocells o Louisiana o Els Camps de Cotó. No obstant, tot i aquesta maduresa, els nous temes no acaben d’enganxar al públic tal i com feien els dels altres àlbums, però el temps dirà si acaben d’arrencar o continuen agradant més els antics.
El que tampoc ha faltat, tan típic del grup, han estat els gags entre cançó i cançó: bromes gracioses, historietes diverses i anècdotes curioses, i encara que això dona interacció amb l’espectador poden arribar a fer-se pesats amb tanta xerrera. Els Amics han sabut donar espectacle i joc al públic, que des de nens ben petits fins a avis, ha sortit molt content del concert. CARLOTA BURREL/MARC ARISA
