Els Pets en un moment de l'actuació amb la JOAG. Foto: Àngels Ribas/Diaridelamusica.com
Concert singular aquest dissabte 29 al Teatre Municipal de Girona en el marc del festival Strenes, que encarava la seva tercera nit després del retorn de Gerard Quintana–a ritme de rock’n’roll- el dia abans a la seva ciutat.
Malgrat el que pogués semblar a primera vista, per allò d’actuar en un teatre amb tots els ets i els uts com ho és el Municipal, Els Pets també aterraven a Girona amb una proposta d’alt voltatge, encara que tamisada pel to simfònic en alguns passatges: els de Constantí presentaven el seu nou i contemporani treball, L’àrea petita, amb l’acompanyament en una desena de cançons dela Jove Orquestra Auditori de Girona (JOAG).
Un concert únic i especial per ambdues bandes, perquè els arranjaments de l’orquestra els havia preparat amb eficàcia Joan Pau Chaves, teclista i home orquestra d’Els Pets, i després van ser treballats amb la JOAG per Jordi Picorelli, el qual té una àmplia trajectòria dirigint orquestres, cobles i cors.
Més enllà d’això -o especialment per això-, la banda de Constantí sortia al camp per jugar a L’àrea petita sabent que tenien el públic del camp entusiasmat abans de començar –el Municipal de Girona, en forma de ferradura, ajuda a construir la metàfora-. I la formació va respondre amb un inici excels, on van demostrar el rodatge que han adquirit en els sis mesos que porten de gira: Ja no ploro amb uns màgics teclats addicionals del mateix Chaves, L’àrea petita amb un baix molt consistent de Falin Cáceres, i una recuperada Tres de Fràgil, van encapçalar un pròleg magistral fins la pujada als escenaris de la jove orquestra gironina.
La seva entrada va ser antològica, donant molt de joc a la banda amb Calaixos que no obriré de l’àlbum actual o amb Parla, de Com anar al cel i tornar, dos cançons que requerien la presència simfònica per treure’n tot el potencial. El fet és que en els onze discs d’estudi que han produït, Els Pets han usat elements orquestrals en força ocasions però òbviament, davant la impossibilitat de girar amb una orquestra per tot Catalunya, gairebé mai poden treure-li punta a aquestes cançons. Així que el concert de dissabte va servir precisament per això, per treure’s l’espina que suposa gravar unes cançons amb un registre que després no pot copsar-se amb tot el seu esplendor dalt l’escenari.
Excepte Blue tack, que va començar baixa de to, la resta de cançons van ser un excel·lent regal primaveral pels fans de la banda, que havien exhaurit les entrades del concert dies abans de la cita. La cirereta del pastís d’aquesta part simfònica de l’actuació la va posar Por, una cançó ja històrica de la banda que va guanyar matisos amb les millores harmòniques factoria Chaves.
Acte seguit, els integrants de l’orquestra van deixar sols els de Constantí a l’escenari –“I ara què fem?”, va exclamar Gavaldà- i aquests van agafar la pilota en solitari per rematar el partit; va ser una tercera part del concert explícitament elèctrica, per satisfer tots els registres. I a fe que ho van aconseguir, fent aixecar de la cadira els assistents en diverses ocasions.
Com no podia ser d’altra manera, el recurs de la JOAG va reaparèixer en els bisos, un retorn que va permetre encara -ja en temps de descompte- redescobrir joies com Feliç, de l’àlbum Agost, o Com anar al cel i tornar, que el públic va agrair amb profunds aplaudiments. I com a fi de festa, també simfònic, un apoteòsic Bon dia. Els Pets estan ben vius, esplèndids. La festa continua. JOAN SALICRÚ