Mojinos Escozíos celebren 15 anys sense perdre ni l’humor ni la irreverència


Concert dels Mojinos Escozios a la Sala Salamandra de l’Hospitalet

Una legió de seguidors segueixen fidels a les bromes i a les cançons de Mojinos Escozíos [web], el grup barceloní encapçalat pel popular El Sevilla, com ha tornat a quedar demostrat aquest dissabte 18 de febrer a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat [web]. Tant se val que el seu darrer treball, Mená Chatruá, editat per celebrar el quinzè aniversari a la carretera, no sigui més que un recull de molts dels seus èxits, interpretats, això sí, amb col·laboradors amics ben variats del món de la música, i que per tant la banda no ofereixi gaire res de nou sobre l’escenari. Hom diria que no els cal, i fins i tot les interrupcions i les performance entre tema i tema que de mà d’altri podrien resultar llargues i previsibles, signades per aquests rockeros són gracioses i gens pesades, sempre, és clar, que es combregui amb el seu sentit de l’humor i es vagi al concert disposat a passar-ho bé.

Només obrir-se el teló ja comença el show. Sona la música d’orgue de El fantasma de l’ópera i apareix El Sevilla cobert per una capa de la que es desprèn per fer tot el concert mostrant les seves generoses carns, en principi de cintura en amunt però no s’està tampoc en algun moment d’emular en Shin-Chan. Que güeno que estoy serveix per començar molt forts i ja posar-se la concurrència a la butxaca. Si bé, i mai millor dit, el vocalista és el que porta la veu cantant en quant a l’humor i el contacte amb el públic, tots i cadascun dels components tenen els seus moments de glòria i sobretot de transmissió d’afecte per part del públic, especialment en el cas del bateria, Vidal Barja, àlies El Puto, i de l’excel·lent guitarrista Juan Ramón Artero, conegut com El Chicho.

Espectacle també per les indumentàries marca de la casa, que superaven de llarg en extravagància les disfresses d’alguns dels que eren a baix de l’escenari, i tot plegat sense oblidar, i cal agrair-ho, la qualitat musical. No obstant, l’excessiu volum feia que les lletres, un dels punts forts de la banda, en molts instants no s’entenguessin, i que, qui no les hagués escoltat mai, hagués de parar molt bé l’orella si volia riure pel contingut de cançons com Federico, Las niñas del colegio de La Saye o Al carajo.

En definitiva, però, tot i ser nit de Carnaval i per tant amb una extensa oferta de festes i rues arreu, el gust final que en queda és haver escollit bé anar a celebrar-ho veient en directe Mojinos Escozíos, un dels grups més festius i amb la disfressa a mida sempre ben posada. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Teràpia de Shock: electricitat i energia a la sala Apolo per acabar la temporada

Surten disposats a menjar-se l’escenari des de la primera nota, jugant amb l’avantatge de saber que ja es tenen guanyat gran part del jove públic facin el què facin, i donant-se recolzament en el protagonisme l’un a l’altre. Els quatre components del grup de Les Preses (La Garrotxa) Teràpia de Shock [web] s’emmirallen – potser en excés – en els Green Day, i mostren una estètica ben poc habitual per a les formacions de casa nostra. Tots amb camisa blanca i amb corbata negra amb nus que poc estreny, van d’estrelles d’adolescents, cosa que de per sí no és pas negativa i a més a més cobreixen un buit que encara existia per aquestes latituds: ni en els anys en la cresta de l’onada de Gerard Quintana o de Carles Sabater les jovenetes s’havien mostrat tan, diguem-ne, lliurades als seus ídols, almenys durant els concerts. Tant se valia que aquella nit es jugués un partit de futbol que es veu que una vegada més era el partit del segle: a la sala Apolo de Barcelona [web], aquest dissabte 10 de desembre, ningú no preguntava per la pilota i els més de 700 assistents no mostraven ni mica de pressa per marxar. Una hora i tres quarts d’espectacle en què els que només coneguin Teràpia de Shock per la cançó que els ha fet populars gràcies a la sèrie Polseres Vermelles, Sense tu, no saben de la missa la meitat. Lluny de les balades i dels tempos reposats, el quartet és pura electricitat, i les primeres cinc peces del concert, començant per No miris enrera i fins a Sota els meus peus, són pura descàrrega d’adrenalina.

Després, cert, hi ha algun moment un xic més calmat. Amb Només ho saps tu apareix per primera vegada una guitarra acústica. Però el ritme és quasi sempre frenètic durant les quasi dues hores d’espectacle, amb baquetes del bateria volant pels aires i barrets regalats a tord i a dret, i amb uns seguidors, alguns no arriben a l’adolescència, que coregen totes i cadascuna de les lletres. Unes lletres, això sí, que en molts casos són plenes de llocs comuns, frases tòpiques i ben poca profunditat; però segurament el seu públic no els exigeix res més i ja els van bé per sentir-se acompanyats en els seus tendres processos sentimentals.

Com no podia ser d’altra manera, amb Sense tu, ja a la part final del concert, la bogeria col·lectiva ha fregat el llindar permès de decibels. Massa, el cantant, i Suka, el guitarra, han callat i han deixat que fos els que eren a baix els que la interpretessin pràcticament en la seva totalitat. Després encara hi ha hagut temps per tornar a reprendre l’electricitat i acabat el concert i la temporada a dalt de tot. Bon so i bona sintonia amb un sector de públic que buscava mostrar el seu histerisme adolescent en català, i ho ha trobat amb Teràpia de Shock. Bé per als de La Garrotxa en aquest paper que interpreten a la perfecció. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Els bergadans Brams tornen i no pensen en marxar de nou

La formació bergada Brams [web] ha tornat al panorama musical català després de sis anys de pausa i sembla que no en tornaran a sortir. El grup ha tornat a recórrer aquest estiu les carreteres catalanes presentant nou disc, titulat Oferta de diàleg, que va sortir a la venda l’abril passat. Al Diaridelamusica.com hem anat a Berga per parlar amb en Titot, el seu carismàtic líder i aquesta és l’entrevista que li hem fet. Si els voleu veure en directe, el dia 31 d’octubre actuen a Piera, a Teià l’11 de novembre, a Granollers el dia 19 del mateix mes, a Manresa el 26 i a Malgrat de Mar el 9 de desembre. DDM

Elliott Murphy, força i veterania genuïnament rockeres per a una nit de divendres al Privat de Mataró

Sota el seu inseparable capell, amb rostre de faccions pronunciades a l’estil dels veterans actors de Hollywood, i acompanyat dels tres músics que formen part de The Normandy All Stars, encapçalats per l’excel·lent guitarrista Olivier Durand, el veterà cantautor rocker novaiorquès Elliott Murphy [web] ha portat tota una demostració de genuí rock aquest divendres 7 d’octubre a la sala Privat de Mataró [web].

L’inici del concert ha estat un pèl fred, possiblement perquè a Murphy, com a molts dels assistents, l’ha agafat per sorpresa que la sala no arribés a omplir-se – poc més de la meitat d’entrada -, però a la que banda i públic han pres les mides, el ritme ha estat frenètic i ja no ha baixat fins que el cantant ha començat a signar discos, dues hores i quart després d’haver començat l’espectacle. Amb prop de tres desenes de treballs editats, hi ha hagut lloc per a èxits de totes les èpoques, a destacar peces com Last of the rock stars, que han fet vibrar de valent els seus seguidors, o You never know you’re in for, en què la seva harmònica, com en moltes altres cançons, pren protagonisme. També espai per fer una mica present el seu gran amic Bruce Springsteen, a través dels acords de Hungry Heart. Però quan s’ha posat definitivament el públic a la butxaca ha estat quan tots els músics han desendollat els instruments, i sense cap suport tecnològic han interpretat diverses cançons amb la participació activa dels assistents.

Nit de rock sense fissures, proper, amb un grapat de solos de guitarra i alguns temes que tranquil·lament superaven els sis minuts de durada amb un Elliott Murphy que, als seus 62 anys, dóna mostres que té corda per estona. El concert ha servit per inaugurar el Cicle d’Autor 2011, que en les properes setmanes veurà passar pel Privat noms d’estils diversos com Jorge Drexler, Bruno Oro o Txell Sust. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA/MARC ARISA

Very Pomelo, el contrapunt al nou pop en català

De Flix, Pollença, Vic, Barcelona i Buenos Aires ens arriben els Very Pomelo, que amb el seu segon disc Xurrac Asclat demostren perquè se’ls considera uns rara avis en el panorama musical català. Cançons com Fem com si no hagués passat res o He quedat a les set són magnífics exemples de la banda i constaten que a la nova fornada del pop en català no tot són cançons melòdiques per cantar plegats a la vora del foc. DDM

Els Sopa de Cabra escullen Girona per tancar la seva gira de retrobament

Els Sopa de Cabra són de Girona i d’això no n’hi ha hagut cap dubte. Però com acostuma a passar a les millors famílies, la relació amb la ciutat no ha estat sempre del tot plàcida. És per això que és d’especial rellevància el gest que ha tingut la banda en decidir fer els que en principi han de ser els dos darrers concerts de la seva gira de reencontre amb motiu dels 25 anys de la formació de la banda i deu de la seva dissolució. Precisament, el 2001, els darrers tres concerts de la formació van ser a la sala Razzmatazz de Barcelona i no pas a la seva vila natal. Després de molta insistència, aquest cop han accedit a què així sigui. De tot això el Diaridelamusica.com en va parlar amb el grup a la masia de Montfullà on els gironins han estat tancats tot l’estiu assajant una vegada i una altra una cinquantena de temes del seu repertori que ja van lluir al Palau Sant Jordi els dies 9, 10 i 11 de setembre i que passejaran ara per Tarragona, València i Mallorca abans de tornar a la seva ciutat natal el 31 de setembre i l’1 d’octubre al Pavelló de Fontajau. J.SALICRÚ

Josele Santiago entusiasma un públic fidel en la seva cita a la Salamandra de l’Hospitalet

És un corredor de fons, un veterà de l’escena, que sap que mai tindrà assistències massives als seus concerts però que els que hi van ho fan atrets per les seva veu greu, a vegades ronca, per les lletres ben travades i pel seu sentit de l’humor, proper i amb un punt irònic. Josele Santiago va ser el líder del grup madrileny Los Enemigos, i ara ja té quatre discos en solitari, en què ha anat combinant estils sense deixar de ser el que és, un roquer. D’aquesta combinació d’estils n’han tingut bona mostra els espectadors d’aquest dissabte 10 de setembre a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat, tot i que el fet d’anar acompanyat només d’un guitarrista, el virtuós Pablo Novoa, ha portat a que Santiago es decantés sobretot per les balades i els mitjos temps, potser en excés, ja que, com ha quedat demostrat a la part final del concert, quan de debò han xalat els espectadors ha estat amb temes més moguts com Olé papá.

Una hora i mitja abans que sonessin les notes d’aquesta cançó, Santiago i Novoa, que han mostrat una entesa absoluta dalt l’escenari i un treball molt acurat, havien arrancat amb Pensando no se llega a na i De papel, per enfilar cançons del darrer disc del cantant, titulat Lecciones de vértigo. “Ja es troba disponible a tots els seus ordinadors”, ha fet broma Josele Santiago, essent el primer de molts comentaris amb el públic. El lobo i Canción de próstata han estat les primeres en sonar. Ja als bisos hi ha hagut espai per a una versió en anglès de Randy Newman, culminant un bon concert del que n’han sortit satisfets els seus seguidors, un espectacle despullat de qualsevol escenografia i en què els únics protagonistes han estat la veu de Santiago i les guitarres de Pablo Novoa i del mateix cantant. Un bon duet. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Love of Lesbian demostren al Clap que gaudeixen del seu millor moment

Els Love of Lesbian van oferir un bon espectacle la nit de dissabte al Clap de Mataró, amb una sala plena a més no poder. La banda barcelonina va estar gairebé dues hores sobre l’escenari i va demostrar la consistència del seu repertori de rock en castellà. La seva actuació va anar de menys a més, fins acabar amb els músics disfressats i fent una petita coreografia amb el públic completament a la butxaca.

Love of Lesbian van mostrar-nos sobretot les cançons del seu disc 1999, editat l’any passat, però també van repassar algunes cançons del seu anterior Cuentos chinos para niños del Japón, del 2007. Després de més de dotze anys de carrera i sis discos publicats, sembla que ha arribat el seu torn. Tal com va indicar Santi Balmes, cantant de la banda, la última vegada que van visitar la sala mataronina només eren una vintena de persones. Pel concert d’ahir es van vendre unes 700 entrades.

Així com ha passat amb altres grups com per exemple Standstill, els Love of Lesbian van començar sent una formació que cantava en anglès. Des del seu Maniobras de Escapismo (2005), el seu primer disc en castellà, la trajectòria de la banda ha estat clarament ascendent. El seu darrer treball ha estat editat per la multinacional Warner i el públic assistent a les seves actuacions s’ha multiplicat considerablement.

Dissabte van demostrar al Clap que saben com ajustar la seva intensitat de manera progressiva i deixar-se algun as a la màniga pel final. Potser van començar una mica fluixos, però com a contrapartida van tenir un final apoteòsic. Caracteritzats amb un vestit verd i una capa de color vermell com si es tractés de superherois de pega, van narrar-nos la història de l’Amante guisante, l’estrambòtica temàtica d’una de les cançons del seu últim disc.

Finalment va sonar Algunas plantas pels altaveus de la sala i els integrants de la banda van provar una petita coreografia i van baixar a ballar entre el públic amb capa i tot. Una bona manera d’acabar una actuació. Ens va donar la sensació de veure uns Love of Lesbian que ara mateix gaudeixen del seu millor moment. ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÀLEZ

Publicat el dia a General | Etiquetat a | 1 comentari

Mazoni: Experimentació i senzillesa són compatibles

El teatre La Massa de Vilassar de Dalt va ser el passat dissabte l’escenari de la presentació al Maresme del cinquè disc de Mazoni. La banda de la Bisbal de l’Empordà va mostrar els passatges del seu nou treball, Eufòria 5, Esperança 0, un recull de cançons quotidianes cantades en català amb un alt component de personalitat, emmarcades en un escenari intimista i acollidor que brindava la sala.

Amb cinc discs a les espatlles amb aquesta formació, Jaume Pla ha aconseguit un so distintiu. L’artista de la Bisbal va fundar la seva primera banda anomenada Enderock de ben jove a la capital del Baix Empordà i finalment ha trobat un lloc per desenvolupar la seva música amb Mazoni. El punt inconformista que destil·len les seves cançons indica que l’experimentació i la senzillesa són compatibles en el seu projecte.

Dissabte ell i els seus companys van tornar a demostrar el seu bagatge a l’escenari amb una acústica realment ressenyable, un apartat de percussió molt efectiu, guitarres potents i una veu familiar. No van faltar cançons com Eufòria o La Granja de Paula, un tema de Bob Dylan reinterpretat per la banda. Els assistents a l’esdeveniment van comprovar la capacitat de composició dels empordanesos amb cadascuna de les cançons que Mazoni va anar desgranant en un repertori intens i equilibrat.

Mazoni ha aprofitat la seva gira per posar en evidència que l’èxit del seu anterior treball Si els dits fossin xilòfons, amb el qual van rebre un gran reconeixement, no va ser un fet aïllat. La seva execució en directe és més que correcta i la seva tendència a una atmosfera pròpia va avançant en cadascun dels treballs que han publicat. I això és senyal de que la inquietut i curiositat musical dels seus components encara segueix en una progressió constant. -ALBERT CLOPÉS /JOAN GONZÀLEZ

El secret del rock més contundent el té (lo:muêso)

Lo:muêso jugava a casa divendres a la nit. El grup de Premià deMar va omplir la sala Rubik d’amics, aconseguint un concert d’ambient càlid i proper, ideal per una vetllada de música sense complexes. La ocasió, doncs, era ideal, i Lo:muêso no va decebre, oferint una bona sessió del so contundent que els caracteritza.

Aquest quartet ens ofereix una recepta que s’articula al voltant d’unes gotes de punk, una engruna de harcore, algún pessic de noise i un pensament de grunge. Una combinació que resulta en el que ells mateixos defineixen com a rock experimental, però que admet diverses etiquetes. Sigui com sigui, a la sala de Vilassar de Mar Lo:muêso van deixar clara la importància de les guitarres a la seva música, el ritme trepidant de la bateria i la contundència de les veus.

En un directe que desbordava energia per totes bandes, el conjunt maresmenc van oferir-nos temes dels seus tres treballs discogràfics publicats, com “Combinado magyar” o “Overbuckle” però també alguna novetat com “Tantaglia”, una peça musical que van estrenar divendres. Lo:muêso va ser el plat fort d’una nit dedicada a la via més dura del rock, que s’havia iniciat amb Sta. Rita, conjunt femení que s’inicia en els móns del post-hardcore; i els Saragossans Lavodrama. RITA VILLÀ / JOAN GONZÀLEZ