Astrio no convenç a la sala Clap de Mataró

Els barcelonins Astrio [web] van actuar aquest dijous dia 5 a la sala Clap de Mataró [web], en un concert que va fer sonar per primera vegada al Maresme el seu darrer treball Don’t leave the planet. El trio, format per Arecio Smith als teclats, Santi Serratosa a la bateria i Santi Careta a la guitarra elèctrica, ha publicat el seu tercer disc aquest any 2012, un treball que el consolida com una de les bandes de nu-jazz i funk capdavanteres de Catalunya. Astrio porta ja 10 anys de carrera musical, en constant evolució, que l’any 2008 l’hi va valdre el reconeixement com a millor grup de Jazz dins dels Premis Enderrock.

El concert de dijous va tenir cara i creu amb un grup molt potent que no va saber acabar de transmetre la seva qualitat. La cara es va viure a les primeres files, que van seguir el directe intens que caracteritza Astrio amb un funk ballable que flirteja amb la música electrònica. La creu, en canvi, va ser una sala Clap sense acabar d’omplir-se que va fer que la intensitat es diluís a les darreres files amb un públic més distant al grup. Distància que, a més a més, es va accentuar amb la poca comunicació que els músics van tenir amb el públic, dirigint-s’hi únicament al principi i a la part final del concert. LAIA NONELL/MARC GINER

Trobada reeixida entre Niño Josele i la Cobla Sant Jordi a l’Auditori de Barcelona


Niño Josele amb la Cobla Sant Jordi a l’Auditori de Barcelona el 9 de febrer de 2012

El que es va viure el vespre del dijous dia 9 a l’Auditori de Barcelona [web] només es pot qualificar d’excepcional, i ho va ser en diversos sentits. Per un costat, perquè era la primera, i qui sap si la darrera, vegada que coincidien sobre un escenari el ‘tocaor’ d’Almeria Niño Josele [web] i la Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona [web]; per un altre, perquè l’encontre va ser exquisit, ple de mestratge, amb un so magnífic i una posada en escena amb punts d’artesania. El públic, que malauradament no va arribar a omplir l’aforament, ho va agrair tot plegat acomiadant dempeus els intèrprets i amb alguns bravos i llargues ovacions després de cadascuna de les obres immaterials que s’anaven succeint dalt l’escenari.

L’aposta presentava un trípode ben falcat. Una pota, la més robusta, era la de Josele, en posició més avançada, i que tot sol va obrir foc amb la llarga interpretació de Camino de Lucía. Sens dubte ell era la gran atracció i la peça clau de l’engranatge, dels seus discos titulats Paz i Española van sortir tots els temes interpretats, i la seva guitarra, tocada amb l’agilitat i l’ànima dels grans de l’instrument, va ser protagonista pràcticament en tot moment. Al seu voltant, una banda formada per quatre músics: el pianista Joan Díaz, que mostrava una sintonia total amb Josele i que va ser l’encarregat de fer els vestidets per a la cobla; el saxofonista Gabriel Amargant, combinació de joventut i talent i a qui una mala passada de l’eina de treball li va frustrar un dels solos més brillants de la nit, en la interpretació de Gloria Bendita; Pep Pérez al baix elèctric, com acostuma a passar amb aquest instrument un tant en segon terme gran part de la vetllada, però quan no sona com s’arriba a trobar a faltar, i executant un solo espectacular en la part final del concert; i el bateria David Gómez, que hi aportava el ritme de jazz i experimental precís a cada instant. Finalment, la tercera pota, la Cobla Sant Jordi, actuant a mode de Big Band, abandonant del tot el to sardanístic i adaptant-se perfectament a aquest flamenc-fusió impulsat des de la cadira de Josele.

Potser un dels pocs “però” de l’espectacle pot venir d’aquesta tercera pota, ja que els músics de la Cobla van estar massa estona amb els braços creuats, entrant només d’esquitllada en alguna composició, i convertint-se molts moments del concert en un mà a mà entre el guitarrista i els quatre músics del grup; com també hagués estat fenomenal que Josele es marqués una sardana amb la guitarra clàssica. En aquesta ocasió no va ser, però qui sap si es repetirà la trobada i ampliaran repertori. Si és així, no us la perdeu. Paga la pena. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio, o l’esferificació en el món de la música


Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio al teatre Monumental de Mataró.

Sabors coneguts, que arriben de sobte al paladar, o millor dit a l’oïda, presentats en petites càpsules que són els solos dels instruments del Javier Colina Trio i les filigranes vocals de l’empordanesa Sílvia Pérez Cruz [facebook]. I és que partint de composicions cubanes i mexicanes, arrosseguen les cançons cap al jazz sense ser ben bé jazz, en una fórmula molt personal que entra bé a àmplies minories. De fet, al teatre Monumental de Mataró aquest divendres 20 de gener li van quedar tot just una cinquantena de butaques sense cul al damunt, fet que no aconsegueix quasi ningú a la capital del Maresme en els temps que corren. Però el que és millor, les prop de 800 persones que hi eren van semblar sortir ben satisfetes de l’hora i mitja d’espectacle que Pérez Cruz i els tres músics havien ofert, i que va servir per inaugurar el 7è Cicle de Músiques Tranquil·les organitzat per la Casa de la Música Popular de Mataró [web].

Satisfetes malgrat que quasi totes les cançons interpretades tenien un to ben trist, molt de desamor i de nostàlgia, i que els temes s’allargaven en ocasions fins a quasi els deu minuts. No obstant, tot el que toca – o canta – la palafrugellenca està destinat a l’èxit; sens dubte, la seva veu ja s’ha fet un lloc entre les millors i més celebrades del país, i, amb una cabellera cada vegada més llarga i una actitud en escena ara ja sí madura, supera amb escreix tots els reptes que es planteja. O que li plantegen, ja que aquest espectacle i disc – titulat En la imaginación [web]– va ser una proposta que li va fer fa dos anys el contrabaixista, i que Pérez Cruz s’ha fet plenament seva. En quant al trio, evidentment la qualitat queda fora de tot dubte – genial el recital final del bateria Marc Miralta -, tot i que Javier Colina peca d’ànsies de protagonisme amb els seus repetitius i inacabables solos de contrabaix, un instrument poc agraït, d’acord, i amb el què de ben segur és dels més hàbils i virtuosos, també d’acord, però hagués estat d’agrair repartir molt més joc sobretot cap el pianista Albert Sanz.

L’espectacle ja porta un bon temps de gira – fins i tot ha anat a Cuba – i està tan rodat que en molts moments s’atreveixen a afegir coses noves a unes composicions ja de base complexa. Del repertori, destacar títols com Qué dirás de mi, la cançó de bressol Belén, Ella y yo – amb només veu i contrabaix -, o els dos bisos, La tarde i Ya no te acuerdas de mi, ya no me quieres. Merescuda ovació final a una proposta força única, diferent, cuinada de manera singular i especial. XAVIER AMAT/MARC ARISA

La Big Band Jazz Maresme demostra el seu potencial realçat per la cantant Susana Sheiman


Concert de la Big Band Jazz Maresme al teatre Monumental de Mataró el 8 de gener de 2012

Els amants del so de les big band de jazz han gaudit de valent aquest diumenge 8 de gener amb la vetllada protagonitzada per la Big Band Jazz Maresme [web]. Ja és tradició que la banda, nascuda ara fa set anys, ofereixi un concert de Nadal. Enguany els torrons ja estaven força païts quan ha arribat la cita, i potser per això no hi hagut cap referència musical a aquestes dates. Potser per això i potser perquè la Big Band, sorgida per l’impuls de la Casa de la Música de la capital del Maresme [web], el que pretenia en aquest concert era presentar el seu primer disc, de títol homònim, i que acaba de sortir al mercat.

D’aquesta manera, el gruix del repertori del directe ha estat el que es pot escoltar posant el disc compacte al reproductor i prement el play, com el tema que ha obert els 90 minuts de concert, In a Mellow Tone. També ha estat un vespre, però, per convidar companys músics a escena, com els percussionistes Miquel Franco i Joan López, que han donat un to molt caribeny a la peça Tin Tin Deo. Capitanejats magistralment pel pianista Gerard Nieto, ara dret dirigint el ritme, ara assegut colpejant les tecles, els solos de saxos, trompetes, trombons, i també, més esporàdics, de contrabaix i de flauta travessera, s’han alternat a primera fila d’escena, fent vibrar i arrencant els aplaudiments dels més de 200 espectadors que omplien mitja platea del teatre Monumental de Mataró.

La presència de la cantant madrilenya Susana Sheiman estava anunciada arreu, però s’ha fet esperar fins passada l’hora de concert. De seguida s’ha posat el públic a la butxaca fent-los participar a All right, okay, you win, i en el tema Chega de Saudade fins i tot s’ha descalçat per marcar-se uns balls. Han estat com dos concerts en un, amb un repertori, en aquesta segona part de l’espectacle, pensat per al lluïment de Sheiman.

Les notes del gran Duke Ellington i del seu Take the A train han posat el punt i final a un bon concert d’aquesta Big Band formada per grans músics i que s’atreveix amb un munt de clàssics del jazz, versionant-los i portant-los al seu terreny. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Celia Mur y Nono García presenten el seu projecte de duet a la sala Mozart

El Cafè Jazz de Calella tancava l’edició d’enguany el passat divendres amb la visita a la Sala Mozart de Calella de Celia Mur y Nono García, un duet que va presentar les composicions del seu projecte conjunt Coplas Mundanas, un experiment de mescla entre el jazz, el blues, el flamenc i la bossanova que gaudeix d’un toc personal inspirat per la dolça veu de la cantant i l’art de la guitarra del músic de Barbate. La seva actuació va incloure temes de diversos autors reconeguts com la reina del fado Amalia Rodrigues, el mestre del jazz Nat King Cole o de l’artista flamenca Estrella Morente. Tot i això, va ser un repertori que va beure gairebé en la seva totalitat de les cançons que tant Celia Mur com Nono García han cultivat en els seus anteriors projectes en solitari, com l’èxit Atún y Chocolate del guitarrista andalús.

En un ambient íntim i senzill, els dos artistes van desenvolupar el seu so sense estridències, amb una concentració i complicitat digna d’elogi. Menció especial a la guitarra de Nono García, que va moure’s per els diferents estils que van anar omplint poc a poc el petit recinte del concert amb una execució impecable. Celia Mur va tenir un excel·lent acompanyament per deixar-se anar i signar la majoria dels temes que van sonar amb una veu tendre i amb molt sentiment. Va ser un concert que tot i pertànyer al cicle Cafè Jazz, no es va cenyir estrictament a aquest estil musical en concret sinó que va aconseguir aquesta simbiosi entre diferents gèneres musicals i que va portar a dos artistes que compaginen les seves carreres individuals amb un nou projecte que tot just acaben de començar però que reuneix les seva experiència a nivell individual al format de duet amb una colaboració del tot fructífera. ALBERT CLOPÉS/MARC ARISA

Raynald Colom ofereix un concert de jazz exquisit a Alella

El trompetista Raynald Colom va visitar la masia de Can Lleonart d’Alella el divendres passat per oferir un tast del seu disc Evocación. Un experiment de jazz maridat amb tocs de flamenc que va fer les delícies d’un públic que es va entregar a la profunditat musical d’un gènere que Colom, un músic amb un talent contrastat, cultiva amb una visió molt personal.

Raynald Colom va estar acompanyat de Jordi Farrés a la guitarra, Jordi Gaspar al contrabaix i Joan Terol a la bateria. El quartet va interpretar temes propis d’una qualitat innegable alternats amb peces de grans intèrprets com Herbie Hancock o Duke Ellington, referències imprescindibles i fonts d’inspiració del trompetista català.

Divendres vam poder escoltar un concert serè, amb espurnes de genialitat i unes composicions modernes i complexes que no van deixar indiferent a ningú. La proposta de Colom se’ns va presentar com una renovació jazzística dels components clàssics d’aquest estil, amb un groove i un sentiment que es posa a prova en cada cançó i que per poder apreciar en tot el seu esplendor, s’ha d’assaborir lentament, prestant atenció a la gran quantitat de colors i detalls plens d’elegància que surten de la seva trompeta.

Colom s’ha convertit poc a poc en un dels exponents més fructífers del jazz de l’estat espanyol, creant un llenguatge propi que li ha valgut el reconeixement dels amants d’aquesta música. El seu disc Evocación, va rebre l’any 2009 el premi del millor disc de jazz de l’estat espanyol per la prestigiosa revista Cuadernos de Jazz, pel mèrit que suposa aconseguir un ensamblatge perfecte entre dos gèneres aparentment distants com són el jazz i el flamenc. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

La millor música per digerir les festes

El jazz i la música negra en general és digestiva; fa de bon entrar a les orelles després de l’enèssim àpat familiar de festes nadalenques. És aquella activitat lleugera però alhora reposada que ve de gust dur a terme quan la mandra de sortir de casa ja s’ha vençut. I aquesta era la proposta del concert de Nadal de la Big Band Jazz Maresme al Monumental de Mataró aquest diumenge dia 2, una ocasió especial perquè la formació actuava en companyia de la veu mataronina amb més projecció internacional en el camp de la música moderna: Txell Sust.

Amb una primera part protagonitzada en solitari per la Big Band Jazz Maresme, que tenia el públic convençut abans de començar, la vetllada va servir per comprovar entre altres coses com de fàcil n’és -en el fons- crear noves tradicions, si el que s’ofereix són propostes de qualitat i interpretades amb excel·lència. Blues, balades, jazz, swing… Els registres de la banda són pràcticament infinits i no se sap mai si és millor la Big Band en conjunt o cadascun dels talentosos disset membres que la formen, tots ells capitanejats per Gerard Nieto.

Des del moment en què Txell Sust -mitja melena rossa però veu negra com la gola d’un llop- va posar els peus a l’escenari, la mataronina va establir un animat diàleg amb la banda gràcies a la seva seductora veu. De manera que si la sola presència de la Big Band ja era un bon al·licient per passar a la tarda, l’aparició de l’esplèndida cantant va donar un gran valor afegit a una actuació que esperem no es quedi en anècdota: la suma dels dos elements pot ser una de les fórmules més exportables de la música cuinada a Mataró. Si aquest concert, que era el primer conjunt, semblava l’enèssima actuació de la Big Band i Txell Sust, només es poden esperar èxits d’aquesta nova hipotètica col·laboració. JOAN SALICRÚ/JOAN GONZÁLEZ

Iván Melón i El Negro: fama merescuda

La fama internacional de Iván Melón Lewis Quintet i Horacio “El Negro” Italuba es va posar en evidència el passat divendres al Casal Nova Aliança de Mataró. El recital doble de jazz afrocubà, presentat per Caixa Laietana, s’emmarcava dins el cartell del 42 Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La sala es va quedar sense seients lliures per escoltar dues llegendes del jazz internacional.

Iván Melón Lewis Quintet va ser l’encarregat d’obrir el vespre musical versionant Louis Armstrong. Iván Melón capitanejava des del piano de mitja cua. Com a resta de quintet una plantilla de quatre virtuosos a les mans de contrabaix (Reiner Elizaldo), bateria llatina (Lukmil Pérez), saxo alt (Román Filiú)i saxo tenor (Ariel Bringuez). El quintet va tocar autèntiques perles com “El negro tambien”, o l’alegre i desenfadat danzón “Nota de la Habana”. Tota la seva actuació va anar farcida d’extraordinàries improvitzacions que van arrencar diversos aplaudiments espontanis dels més de dos-cents espectadors de platea.

Horacio “El Negro” Italuba va continuar la nit amb una proposta més viva i d’arrel marcadament llatina, superant deliberadament els límits estrictes del jazz i acostant-se a sonoritats com el son o la salsa. Horacio “El Negro” Hernández interpreta i lidera a través de la bateria a un nivell virtuós. Acompanyada de veus, piano, baix elèctric i trompeta, la seva música flueix càlida i sorprenentment fàcil.

El percussionista, que ha acompanyat entre d’altres músics de la talla de Carlos Santana, va explicar que amb la seva banda són “còmplices musicals” i va començar el concert amb un tema protesta contra les aerolínies per com “tracten els músics al pujar als avions”. El recital va tenir altres moment musicalment brillants, com el tema “Volver”, un petit homenatge al flamenc en paraules del propi Hernández. De nou allau d’aplaudiments d’un públic hipnotitzat per la inacabable talent del músic cubà.

Amb aquesta nit, Mataró queda de nou en deute amb Caixa Laietana que patrocina aquestes vingudes musicals de primera fila, i es posa de nou en el mapa del millor jazz nacional, i consagra el Casal de la Nova Aliança (que acaba d’estrenar equipament escenotècnic) com un escenari cada cop més habituat a albergar apostes de primeríssim nivell. ELOI AYMERICH/JOAN GONZÁLEZ

La Vella Dixieland protagonitza una agradable nit de jazz a Arenys de Mar

La veterana banda de jazz La Vella Dixieland va actuar divendres al vespre al pati de Can Xifré d’Arenys de Mar en motiu del 19è Festival de Jazz d’aquesta localitat. Acompanyats de la cantant Esther Ovejero, la formació va oferir un concert llarg i complet en format de septet en el que van destacar clàssics de jazz, swing i blues interpretats amb molta bona factura i una gran assistència de públic.

La Vella Dixieland es una banda amb molta història al darrere. La banda va néixer l’any 1980 i des d’aleshores s’han convertit en un referent a nivell català a l’hora de parlar de jazz. El gènere Dixieland, una variant del jazz originària de Nova Orleans, porta molts anys encisant aquest grup de músics, tal com vam poder veure en la seva actuació.

La banda barcelonina va estructurar el concert en dues parts, separades per una petita pausa i en cadascuna d’elles va gaudir de la col·laboració d’Esther Ovejero, cantant d’origen canari però afincada fa molts anys a Barcelona. Aquesta col·laboració en diversos moments del concert va permetre a la banda alternar cançons instrumentals amb temes cantats i a nosaltres comprovar la meravellosa veu d’aquesta intèrpret.

Pel que fa al septet de músics, cal destacar la correcció que van conservar durant tota l’actuació i la bona sintonia que van demostrar amb la mateixa Esther Ovejero. Temes com per exemple el “Swing, brother, swing” de Billie Holiday van sonar esplendidament i així ho va agraïr el públic, que omplia gairebé en la seva totalitat el pati de Can Xifré on es feia el concert.

El 19è Festival de Jazz d’Arenys de Mar va arrencar amb molt bon peu gràcies a La Vella Dixieland, que tot i els anys d’existència que acumula, demostra que sempre és un nom important en festivals d’aquest tipus arreu de Catalunya i que la seva presència és sinònim d’una bona nit de jazz. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Névoa ret homenatge a la reina del fado Amália Rodrigues a ritme de jazz

La cantant Núria Piferrer, sota el nom artístic de Névoa, va actuar divendres a la nit als jardins de Can Figueres de Premià de Dalt en motiu del cicle de concerts “Jazz en la nit”. La barcelonina presentava el seu nou espectacle Estranya forma de vida, en el qual reinterpreta en clau de jazz algunes de les cançons del repertori d’Amália Rodrigues, coneguda com la reina del fado i desapareguda ara fa deu anys.

Névoa sempre ha estat una enamorada dels fados i durant molts anys ha contribuït a donar a conèixer aquestes cançons d’origen portugués cantades tan en la seva llengua original com en català. És aquesta la faceta més personal de Névoa, ja que en el seu anterior treball Entre les pedres i els peixos (2008) s’atrevia a afegir al fado tradicional textos de grans poetes com Enric Casasses o Josep Maria de Sagarra, aconseguint una combinació molt interessant.

En aquest nou disc, Névoa vol donar el reconeixement i retre homenatge al seu principal ídol com és la cantant Amália Rodrigues. És un motiu més tan per aconseguir la inspiració com per deixar-se anar al so de la música. Les composicions d’aquesta diva volien expressar els sentiments com la nostàlgia, la pena i la tristesa i Névoa ha sabut interpretar molt bé aquestes emocions mitjançant la seva veu i la absoluta concentració sobre l’escenari.

Acompanyada d’un quartet de jazz de molt bona qualitat, Névoa va dirigir un concert clàssic, molt intimista i en alguns moments encisador. És precisament aquesta tristesa que desprenen les cançons el tret característic del fado, aquest gènere musical que va néixer a Portugal a finals del segle XIX com a forma d’expressió de la gent dels barris més humils i pobres.

Aquesta era la tercera cita del festival “Jazz en la Nit”, que porta ja quinze anys d’existència i és un festival per el qual han passat grans noms del jazz del nostre país. L’última cita d’enguany serà la visita d’Esclat Gospel Singers el divendres 23 de juliol. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ