Quiero de Los Rebujitos en directe a la sala 2046 de Granollers
Los Rebujitos [web] van tornar a actuar el dissabte 10 de juny a la sala 2046 de Granollers [web] després de l’èxit que va tenir el concert que van fer, fa poc més d’un any, a la mateixa sala. Una de les formacions més exitoses d’Andalusia però que s’han fet coneguts arreu de l’Estat Espanyol per les seves lletres d’amor i desamor cantades amb sentiment per Manuel i Yerai. El duet s’acompanyava en aquest ocasió per una banda reduïda, amb una guitarra espanyola que va marcar els ritmes flamencs a la vetllada i una altra d’elèctrica a més de percussions
Amb el seu últim treball, que porta per nom Los Rebujitos, el grup ha fet una pausa i ha editat un disc recopilatori. Així l’espectacle es converteix en un viatge pels 5 discos que han publicat des de que el 2004 van saltar a a la fama amb Lo que me gusta de ti. Gairebé 10 anys d’una trajectòria ben coneguda pel públic que va assistir a la sala granollerina i que va cantar tots els temes acompanyant-los de palmas. LAIA NONELL/MARC ARISA
Sidonie interpretant Tormenta de Verano a la carpa del Circ Cric
La carpa del Circ Cric [web], a Sant Esteve de Palautordera, va acollir el divendres 18 de maig el grup de pop-psicodèlic Sidonie [web]. El barcelonins es troben en gira presentant el seu últim disc, El Fluido Garcia, però en aquesta ocasió van deixar de banda el seu espectacle habitual per presentar La gran pirueta, un xou fet especialment per a l’ocasió.
Tot i que la majoria de cançons van ser d’aquest darrer treball, Sidonie també va recordar els seu inicis amb temes del seu primer disc com Sidonie goes to Varanasi o Feeli’n Down que van marcar els ritmes més psicodelics a la nit. No van faltar el temes més exitosos com Costa Azul o El incendio, tot i que totes les cançons van ser cantades com a veritables himnes.
La nit va tenir des de moment delicats, amb Marc Ros cantant Giraluna a capella entre el públic, fins a moments més salvatges amb el bateria Axel Pi ballant enfilat a l’estructura de la carpa. Tot això, combinat amb escenes d’extrema plasticitat quan la música del grup barceloní marcava el ritme al espectacles a l’espectacle del Fakir o a les acrobàcies aèries de la trapezista.
El resultat, un directe amb una sonoritat saturada en algunes ocasions però que des d’un principi va atrapar el públic a la xarxa dels Sidonie amb un espectacle impregnat de la màgia del circ. LAIA NONELL/MARC ARISA
El Loco Educado [web] és grup mataroní amb més de deu anys de trajectòria durant els quals ha publicat dos discos. Aquesta banda de pop presenta una formació poc habitual en grups d’aquest estil ja que la guitarra no forma part dels seus instruments. El quartet dóna molt protagonisme al piano i la veu i tanca la seva formació amb un baix i bateria.
El proper dijous 26 d’abril seran a l’Espai Cultural El Públic de Mataró [Facebook] on presentaràn el videoclip de la cançó Y ahora, un tema que podem trobar al seu segon disc El equilibrio del péndulo. A part de presentar el videoclip el grup oferirà un tastet del disc en format acústic. DDM
The Mamzelles a El Públic de Mataró el diumenge 28 de març
Comença l’espectacle i tres noies pugen a l’escenari d’El Públic [Facebook] de Mataró el diumenge 18 de març. Molts potser no se n’han adonat però són Paula Ribó, la Bàrbara Mestanza i la Paula Malia, tres barcelonines sortides de l’Institut del Teatre que amb una perruca i molt de sentit de l’humor es converteixen en The Mamzelles [MySpace]. Representen tres artistes de Nebraska, uns personatges que ja no abandonen durant tot el concert.
El trio es presenta amb un estil difícil de classificar. Amb essència de cabaret i cert estil pop, però que es transforma contínuament i que els hi va donar el Premi Joventut al concurs de Maquetes sona9 l’any 2011. Amb lletres directes i irreverents, The Mamzelles fugen d’allò políticament correcte amb unes cançons fresques i plenes de referències a sèries televisives i altres elements popular com el botox, Disney o Doraemon.
Amb moltes dosis teatrals i una gran capacitat per improvisar i interaccionar amb el públic, les barcelonines creuen contínuament la quarta paret baixant de l’escenari i convertint tot l’espai del local Mataroní en el seu territori. Fins i tot des del lavabo els seus gags van fer riure tots els presents. Un públic que en gran part desconeixia The Mamzelles però que es va deixar sorprendre per un espectacle imprevisible i que sense cap mena de dubte és el més complert que hem pogut veure fins ara a El Públic. LAIA NONELL/MARC ARISA
El quartet barceloní Glissando* [myspace] ha pujat aquest dijous 16 a l’escenari de El Dau de Mataró [web] per presentar els temes del seu darrer treball. Tant la gira com el disc, titulat Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses, els serveixen per celebrar el desè aniversari com a grup, i per això han pres l’arriscada decisió que el disc, i també els concerts, siguin omplerts amb versions de bandes que els han marcat o simplement cançons que els motiven especialment.
Diem “arriscada” perquè el què s’espera d’un grup a aquestes alçades, i en el què és ja el seu cinquè disc compacte, és que ofereixi noves peces pròpies i, en tot cas, jugar amb alguna versió. La part positiva que pot tenir és que l’aposta els pot permetre arribar a un públic al que encara no havien accedit, atret per aquella o aquella altra cançó que els agrada i ara han sentit versionada a la ràdio. També és mèrit de Glissando* que han sabut portar tots i cadascun dels temes a terreny propi, a la música entre indie, electro i pop que fan, o sigui, que no s’han limitat a copiar sinó que realment han versionat, amb més o menys encert. En directe, per exemple, ha sonat especialment bé Human de The Killers, tot i que la paraula “titelles” en la traducció que han fet hi queda molt forçada. En canvi, la versió de Camins, de Sopa de Cabra, sona en excés estranya, i, pensem que de manera equivocada, és la que els ha servit per obrir el concert. Una obertura també desafortunada perquè els guitarristes estaven afinats en diferent to i han hagut d’aturar el tema i tornar-lo a començar.
Independentment d’aquesta anècdota, que en un moment donat li pot passar fins i tot al més experimentat, la banda encapçalada per la veu de Laia Vaqué i amb tres músics, Marc Sora, Valen Nieto i Xarli Oliver, que anaven intercanviant guitarres i baix, i amb el darrer tocant també percussió, melòdica i fins i tot un xerrac, ha ofert bons passatges, i jugant molt amb el looper, que els ha servit per crear nous vestits per a les dues úniques peces pròpies que han interpretat: Superganga, que va ser el seu primer senzill ara fa una dècada, i Tornasolat, que ha posat punt i final a una hora de concert. Entre les versions, s’han pogut escoltar també Deixa’m creure, dels companys de generació Mishima, Batiskafo Katiuskas, d’Antònia Font, o Never let me down again, de Depeche Mode.
El concert s’emmarca en el darrer cicle organitzat per El Dau, ja que el cèntric local de la capital del Maresme ha anunciat que tancarà les seves portes el proper 31 de març. XAVIER AMAT/MARC GINER
Molt bona entrada a l’espai cultural El Públic de Mataró [web] aquest diumenge 22 de gener al vespre per escoltar les cançons poètiques de la granollerina Ivette Nadal [web]. El concert s’havia de dur a terme el mes de desembre, però la participació de la cantant al costat de Manolo Garcia a La Marató de TV3 va portar al seu aplaçament. I tant els seus seguidors com la mateixa Nadal semblava que en tenien ganes, de trobar-se en aquest càlid espai de la capital del Maresme.
El concert, breu però no mancat d’intensitat, va servir perquè Nadal anés acomiadant la gira del disc A l’esquena d’un elefant, publicat aviat farà dos anys, i la gran sorpresa és que va oferir algun tema nou que de ben segur trobarem publicat d’aquí a no gaire temps. De tota manera, i com és lògic, les peces més celebrades van ser les ja conegudes, com és el cas de L’Aristòcrata, Senyor del castell o, com a únic bis, Fes-me teva aquesta nit, en què combina l’anglès i el català. Ivette Nadal va pujar a l’escenari únicament acompanyada pel guitarrista Roger Pascual, molt fi i deixant en tot moment el protagonisme a la personalitat de la vallesana. La cantautora es mostra especialment motivada en els recitats de poemes, també propis i encapçalant quasi totes les cançons. “Sóc una línia de traç lleuger, carregat de fletxes, ratlles i colors que no he sabut controlar. Sóc com un dibuix que no pesa, quiet, senzill, sintètic i mai resolt”, declara autodefinint-se en un d’ells. Aquí Nadal es disfressa d’Enric Cassasses i la proximitat de El Públic – a diferència d’altres escenaris on aquesta faceta sembla grinyolar una mica – va convertir-se en un marc ideal per a què la cantant actués plenament com a poetessa.
Les seves cançons, igualment carregades de poesia, de mirada interior, també en alguns casos de dramatisme, van gaudir de bona sonoritat popera i de millor interpretació. Bona nota per a Ivette Nadal, sens dubte un cas singular en l’ampli panorama musical d’avui al nostre país. XAVIER AMAT/MARC ARISA
La Porta dels Somnis en el concert al teatre La Massa de Vilassar de Dalt el 2 de desembre de 2011
Una veu espectacular, la de Virgínia Martínez, que no s’està de fer filigranes impossibles, i dues guitarres acústiques ben coordinades, les dels germans Jaume i Oriol Saltor. La Porta dels Somnis [web] no ha necessitat res més en el seu concert al teatre La Massa de Vilassar de Dalt [web] per oferir un bon espectacle i deixar satisfets els seus seguidors. Malauradament, això sí, la platea ha quedat molt lluny d’omplir-se, i segurament per aquest motiu el públic inicialment s’ha mostrat fred. L’energia comunicativa de la cantant i les constants bromes amb Jaume Saltor han contribuït a donar caliu i proximitat entre els de dalt i els de baix, i l’hora i mitja de concert ha acabat amb el públic dret i corejant el tema L’enèsima cançó d’amor.
Abans, un ventall de cançons de tots els seus discos – ja en van cinc en català comptant el recopilatori del cinquè aniversari – però amb especial atenció al darrer, Aire lliure, publicat com d’altres en català i en castellà. Temes a ritme pop, algunes balades, i bones lletres, com la d’Aprendré a estimar-me, definida per Virgínia Martínez com a cançó d’autoajuda. “No s’ensorrarà el món si em dius no t’estimo”, hi canta.
Sirena o Entre nosaltres han estat altres melodies que han sonat especialment bé, com també la que té el mateix títol que el nom del grup i la que dóna nom al disc més recent. Els germans Saltor, ara l’un ara l’altre, s’han alternat en els solos de guitarra, i potser s’ha trobat a faltar algun acompanyant músic més per dotar de més matisos les cançons, o ni que fos alguna percussió en alguna de les peces. Sigui com sigui, la baixa assistència no ha fet justícia a la qualitat del grup, demostrada també amb la versió triada per al bis, What’s up, de 4 Non Blondes. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA
Els acords de Vespre, possiblement el primer gran èxit del trio Els Pets [web] i una cançó que en poques gires han desat al calaix, donaven el tret de sortida a prop de dues hores de concert a la sala Clap de Mataró [web] en què els de Constantí han ofert, per ordre cronològic, 25 dels seus èxits. En una data especial, l’11 del 11 del 11, Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Càceres, junt amb els ja veterans a la banda Joan-Pau Chaves i David Muñoz, tots vestits de vermell, han bufat 25 espelmes amb uns seguidors que no han arribat a omplir la sala però que s’han entregat des del primer moment a l’espectacle corejant peces com S’ha acabat, Por, Noia de vidre, i tantes altres melodies que ja formen part del bo i millor del repertori nostrat del darrer quart de segle. La interpretació d’Agost, per exemple, ha servit per demostrar una vegada més que es tracta d’una de les cançons pop més boniques que ha fet mai un grup català.
La cronologia del repertori també serveix per comprovar l’evolució del grup, des d’un rock de certa potència cap a un pop més reposat i reflexiu. En general, les peces escollides suporten bé el pas del temps – moltes de les no triades ja és una altra cosa -, i un dels fets que més deu agradar als de Constantí és comprovar com molts dels assistents que ni tan sols estaven en projecte d’existir quan ells ja interpretaven pels escenaris els temes de la primera hora de concert se les saben tan bé com les que toquen a la part final. Públic molt jove en perfecta harmonia amb d’altres seguidors que superen les trenta primaveres, i a tots ells un missatge des de l’escenari per part de Gavaldà: que el proper dia 20 de novembre vagin a votar, perquè cada vot absent no deixa de ser un vot per al Partit Popular, en paraules del popular cantant.
Per als bisos, Els Pets s’han guardat cinc cançons del seu darrer disc, Fràgil, començant per l’encisadora Draps de cuina, durant la qual Gavaldà ha baixat de l’escenari. Les notes del Bon dia, que com no podia ser d’altra manera han convertit la sala en una festa, havien de servir per tancar el concert, en l’únic instant que es trencava l’estricte ordre cronològic d’enregistrament de les cançons, però la insistència del públic ha fet que els cinc components del grup hagin saltat de nou a l’escenari per tocar Jo vull ser rei, amb paraules dedicades a Iñaki Urdangarín.
25 anys, doncs, amb uns Pets en forma però que malauradament no han exhaurit les localitats del Clap tot i ser una de les bandes més populars i amb un pop-rock més exquisit. La història en parlarà i el llegat que estan deixant és imprescindible. Sembla, però, que en aquest país per a que et valorin cal que et retiris uns deu anys i així després poder tornar per la porta gran. XAVIER AMAT/MARC ARISA
Tot el paper exhaurit i comunió absoluta entre quintet i públic des del primer minut de concert amb una munió de làmpades de diferents formes i colors com a testimonis. Els mallorquins Antònia Font [web] han deixat empremta al teatre l’Atlàntida de Vic [web] la nit del divendres 28 d’octubre i han demostrat que, tot i que comencen a ser un dels veterans de l’escena, no perden la frescor i l’alegria que els ha caracteritzat sempre i sobretot que mantenen una personalitat fora de mida. Sens dubte del millor i al mateix temps més original en la nostra llengua, amb un Joan Miquel Oliver que segueix fent immenses composicions i que s’ha desacomplexat dalt l’escenari com a guitarrista, i un Pau Debon que, tot i que en algun moment la veu li fa alguna patinada, sap transmetre en cada instant el que requereix el tema, sigui empenta, sigui tendresa i sensibilitat.
I com que Antònia Font mai es conformen ni deixen de sorprendre, es presenten en aquesta gira amb una primera part en què fan del seu darrer disc, Lamparetes, una obra conceptual. L’interpreten de cap a cap sense pràcticament respir, i sonant clavat que en el reproductor. Llevat d’alguna cançó que no acaba d’alçar-se per sí mateixa, ens trobem davant un immens treball i que guanya en la posada en escena – el so molt acurat i el joc de llums senzillament perfecte -, i paga la pena seguir l’espectacle en un auditori o teatre, com en el cas de Vic, més que no pas a peu dret en una festa major, per apreciar la multitud de detalls que es couen entre acord i acord. El duet que formen Carreteres que no van enlloc i Es far de Ses Salines és pura poesia musical, tancada per la gràcia de Sospitosos, amb Debon a la flauta. Hi ha un tall, però, que se salten, Calgary 88, peça que s’està convertint en la més emblemàtica del disc i que es reserven per als bisos.
El públic de l’Atlàntida ha seguit amb aplaudiments i intensitat l’actuació dels illencs des dels acords del tema inicial, Me sobren paraules, però ha estat a la segona part, quan han recuperat molts dels seus èxits anteriors, que els assistents ja s’han tret del tot la vergonya i les butaques han quedat en desús. Ha estat el cas d’Alegria, amb èxtasi col·lectiu, però també de Wa yeah! o de Portaavions, mentre que Alpinistes-Samurais és com un gran vi que ha guanyat amb els anys i ha estat de les més ovacionades.
En definitiva, uns Antònia Font que no s’acomoden ni perden la inspiració i que segueixen oferint uns concerts plens de vibracions positives, com ha quedat demostrat a la capital d’Osona. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA
Són dos cantautors amb personalitat i amb estil propi. Eduard Canimas [Facebook], que va provar sort sense fortuna amb un grup anomenat Zitzània, porta ja uns quants anys de carrera en solitari i tres discos editats, i sembla beure molt directament de les fonts de Pau Riba [web] i de Jaume Sisa [web]. Ivette Nadal [web], per la seva part, barreja la música i el recital poètic, i quan comença a interpretar hom sembla veure-hi la versió femenina d’Enric Cassasses. Dues propostes, dos estils diferents, que s’han pogut degustar aquest dissabte 22 d’octubre entre els arcs i parets d’una església granollerina que ja no està dedicada al culte sinó a la cultura, el Centre Cultural Sant Francesc.
Ha obert foc Canimas, amb un excel·lent acompanyant, David Ibáñez, que toca a la perfecció guitarres, ukeleles i banjos. S’observa en el repertori del cantant de Sant Feliu de Pallerols una doble vessant: per un costat temes lents i balades, d’una gran bellesa, com la inspirada Un cor a terra, del seu darrer disc, Sagrat cor, i que ha interpretat per obrir els bisos. I per l’altre costat cançons que se’n podria dir d’inspiració tibetana, hipnòtiques, repetitives, i sens dubte ben originals. A mig camí, temes sensacionals com Girasol, també del seu últim treball, una roda d’acords amb força in crescendo i que certament assoleix la sensació en l’oient que tot el que ens envolta no para mai de girar.
Canimas ha estat sobre l’escenari poc més de tres quarts d’hora, ja que tot seguit havia de pujar-hi Ivette Nadal. La cantant jugava a casa, però sigui per allò que ningú no és profeta a la seva terra o per l’hora d’inici del seu recital, la veritat és que el públic ha estat molt més fred que amb Canimas. Nadal ha publicat ja dos discos, Guerres dolcíssimes i A l’esquena d’un elefant, i el repertori ha combinat temes de l’un i l’altre, amb lletres poètiques, com és el cas de Miro la nit. Carregada en tot moment amb la guitarra acústica, amb el guitarrista Roger Pascual flanquejant-la, la vallesana ha aprofitat l’ocasió per oferir també un parell de primícies, entre elles la cançó Tetrasílabs en què musica un poema d’Anna Aguilar.
Bona veu, poesia i nervi, un camí particular el d’Ivette Nadal per a una nit en un entorn agradable i que ha format part de la quarta edició Cants i Autors (CCA) [web] que organitza el Casal Popular l’Esquerda. XAVIER AMAT/MARC ARISA
