Roger Padilla i Guillem Gisbert durant el concert a la Sala Clap. 

Onze tocades. La Sala Clap [web] s’omple ràpid i els també barcelonins Bremen [web] escalfen públic i escenari amb la presentació del seu àlbum Les cançons que vindran co-produït amb Arnau Vallvé, el bateria de Manel [web]. Així tot queda a casa. El quintet ofereix uns quaranta minuts de folk country força tranquil i mesurat i demostra, així, que segueix fidel a un estil musical que moltes altres bandes ja han deixat enrere.

Després de trenta minuts de pausa, apunt d’arribar a un quart d’una de la matinada i amb un públic convertit en un mur impenetrable que ocupa tota la sala, els Manel apareixen a l’escenari acompanyats d’uns efusius aplaudiments. A veure què en fem és la primera cançó. Un tema del tercer i últim disc del grup Atletes baixin de l’escenari, presentat ara ja fa gairebé un any, l’abril del 2013, però que arriba per primera vegada, ara, a la capital del Maresme. I així ho fa palès el públic del Clap cantant la majoria de les cançons que conté. En Guillem Gisbert ho agraeix dient “veiem un públic més actiu que mai”. Una frase que no correspon del tot a l’actitud del grup, que es manté sobri i poc xerraire. Tot i així, la festa grossa arriba entre els feliçment ensardinats assistents i ho fa amb les cançons antigues, les que conté l’anterior àlbum 10 milles per veure una bona armadura i les que ens van descobrir el quartet amb el disc debut Els millors professors europeus. Cançons com Boomerang, En la que en Bernat se’t troba, Ai, Dolors i, òbviament, Al Mar! o Aniversari són els principals punts àlgids del concert.

Un recital musicalment complet, ple de seny i de sobrietat en un escenari intencionadament poc il•luminat que, per la intimitat que respira, fa pensar que potser al Teatre Monumental hi hauríem estat millor. Això sí, la rauxa també hi té lloc: al final i amb un Teresa Rampell durant el qual en Gisbert demana al públic els seus moviments de ball més esbojarrats. Un punt i final ple d’energia i somriures que els Manel dibuixen a les cares d’uns atletes musicals que, hipnotitzats pels ritmes de pop-folk-rock, no han tret els ulls de l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ORSON PALILA