El divendres 22 de juny es celebrava la Festa’l burro [Facebook] a l’Escola del Mar de Vilassar de Mar, una festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Vilassar de Mar dins el marc de la festa major del poble. Amb l’escola pleníssima de gent i on es feia gairebé impossible donar un pas per acostar-se a l’escenari, començaven els concerts amb els grups locals Un gos robant [Facebook] i després, El Veïnat [Facebook]. Tothom esperava amb expectació veure la formació revelació d’aquest any, Txarango [web] i va ser a les dues de la nit quan la banda dels ripollencs va pujar a l’escenari amb una força i una energia immesurables que no van deixar sorprès a ningú i es que com podíem esperar de Txarango són els reis de l’espectacle.
Els del Ripollès van tocar totes les cançons del seu primer llarga durada, Benvinguts al llarg viatge i un nou tema amb una il·lusió i potència que es transmetien ràpidament a la gent del públic. A més, va pujar a l’escenari el cantant de la formació Mine!, Ret, molt amic del grup. El públic va esclatar d’eufòria amb cançons com Benvinguts, En Caravana o Vola. La banda va defensar i comprometre’s amb el moviment dels indignats sorgit l’any passat amb Arriba la nit i finalment, van tancar l’actuació amb la bonica balada La dansa del vestit.
Txarango, amb un directe molt festiu i proper va evidenciar que ha trobat la fórmula de l’èxit, ja que va ser al febrer quan va sortir el seu primer disc però ja omplen places de pobles, escoles i sales de concerts amb un públic jove que coreja entregadament tots els temes. Txarango comença el seu llarg viatge i els maresmencs, per sort, tenim l’oportunitat de tornar-los a veure properament a la Garrinada [web] d’Argentona. CARLOTA BURREL/MARC ARISA
L’amenaça de pluja i el vent que feia dissabte al vespre a Mataró van obstaculitzar l’inici del concert dels manresans Sherpah [MySpace] a la mataronina sala Clap [web], de forma que en començar els que estaven a baix de l’escenari eren tan sols el doble dels que hi havia a dalt. Ells, però, com si sentissin ploure, amb la piles a cent i energia a dojo, com si estiguéssim en una càlida nit d’estiu. Serem els que serem i ens ho passarem la mar de bé.
Els Sherpah són una banda nombrosa -poques vegades havíem vist a la sala mataronina deu persones dalt l’escenari- que treballen el terreny del mestissatge. Que practiquen, vaja, perquè la gentada que hi ha dalt l’escenari permet des del primer moment una barreja instrumental espectacular: guitarra espanyola, flauta travessera, trompeta, baix, veus, bateria i percussions diverses ofereixen un còctel sorprenent i engrescador. Musicalment molta salsa i cúmbia, també reggae; música llatina però amb ressons mediterranis -també hi va haver espai per la rumba-. I sobretot al principi un ritme trepidant, a la manera de la tribucades que s’han posat tan de moda a casa nostra en els darrers temps. Tot plegat executat de forma brillant i elegant, sense perdre ni una mica de la frescor de la proposta.
La temporada ha començat doncs al Clap de Mataró amb poca gent però amb la voluntat de viure una tardor amb música de primera. JOAN SALICRÚ/JOAN GONZÁLEZ
Los Aslándticos van animar la nit divendres la sala Clap de Mataró amb una curiosa barreja entre reggae, funk i mestissatge que ells mateixos anomenen “fullería”. La banda cordovesa, que està presentant el seu segon disc titulat El primer día, va mostrar un punt d’originalitat remarcable tenint en compte la sobreexplotació que ha patit durant els últims anys l’estil musical al qual pertanyen. Tal vegada com si estessin buscant l’enèsima reinvenció del mestissatge i la fusió de gèneres.
Aquesta formació que va néixer el 2001 va treure la idea del seu curiós nom de la fàbrica de ciment Asland de Còrdova, que estava molt propera al lloc de reunió dels components del grup durant els primers anys d’existència del projecte. A partir d’aquí, van editar el seu primer disc El mundo está fatal de los nervios el 2004, que va ser reeditat dos anys després. I finalment el 2009, amb canvi de cantant, han fet un altre pas endavant.
Los Aslándticos van repassar dissabte sobretot els temes del seu darrer treball. Van començar el concert amb el seu single El primer día i arran d’aquesta primera presentació vam poder escoltar un seguit de cançons que contenen molts clichés presents en altres grups del seu mateix estil. D’altra banda, va sorprendre l’homogeneïtat del seu concert, amb les cançons ben enganxades mitjançant melodies instrumentals que els allunyen de la seva etiqueta cap a sons més independents.
És evident que Los Aslándticos no revolucionaran el gènere del mestissatge i el reggae, mesclat i adaptat infinites vegades per diferents bandes de tot tipus. Ells ho interpreten a la seva manera, però sense renunciar a les tornades repetides fins l’esgotament o les inacabables ballaruques a ritme de percussió. De totes maneres, podríem dir que la seva proposta és digna i que el seu directe serà, sense cap mena de dubte, matèria prima de diversos festivals d’estiu que començarem a veure d’aquí ben poc. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ
La cantant andalusa Amparo Sánchez va visitar la sala Clap de Mataró el passat dijous al vespre per presentar les cançons del seu nou projecte en solitari. Després de més de dotze anys al capdavant de la banda Amparanoia, una de les formacions pioneres de la música de fusió–mestissatge del nostre país, Amparo Sánchez ha optat per la senzillesa del format gairebé acústic en aquesta nova etapa.
L’artista nascuda a Jaén va oferir un concert on van predominar la seva veu i la sutilesa en l’execució dels músics que l’acompanyaven. Tot plegat una proposta molt més serena que la que podíem veure en les seves actuacions amb Amparanoia. Les cançons del seu nou disc aporten un sentit molt més intimista i potser aquest format sigui més apte per sales petites. De totes maneres, va ser una bona oportunitat per veure el resultat dels tres anys en que Amparo Sánchez ha estat preparant el seu recent treball, anomenat Tucson-Habana.
El nom del disc respon a les dues ciutats que van ser escenari de la seva gravació. De fet, Amparo Sánchez va començar aquesta aventura l’any 2007 visitant Nou Mèxic. A Tucson va comptar amb Joey Burns de la banda nord-americana Calexico com a mestre de cerimònies en la gravació de la primera part del treball, que es va completar el 2008 amb les cançons enregistrades a l’Havana. El resultat és un disc molt personal, amb un innegable sabor cubà i que representa un nou concepte en la música de fusió d’aquesta cantant.
El passat dijous al Clap vam veure una Amparo Sánchez més tranquila i madura. Potser aquesta nova faceta pugui sorprendre a qui la coneixia de les seves anteriors etapes. Ara les seves composicions són més clàssiques, amb lletres que no amaguen un to força pessimista envers l’amor, la vida i la pobresa. Són cançons més properes al bolero que no pas a la rumba i que per ella signifiquen un nou començament en la seva carrera.
Ni els més veterans recordaven una nit tan intensa ni extraordinària en el Cruïlla de Cultures. Manu Chao i els seus músics de Radio Bemba van aixecar el festival el passat dissabte al recinte l’Arquera de Mataró fins a límits desconeguts de potència, dimensió i experiència. Un concert emblemàtic, un mite de la música mestissa mundial i deu mil persones van pintar un requadre que ha quedat marcat per sempre en la retina i les orelles de tots els que ho van viure. La nit -amb entrades exhaurides i que era l’únic concert que aquest estiu oferia Chao a l’estat espanyol- va anar acompanyada d’altres artistes, Safaa 3Arepeyes, D’Callaos i Lamatumbá, que van telonejar i cloure la nit.
Els Safaa 3Arepeyes van mostrar el seu sound system de rap palestí. Les dues noies, provinents d’aquesta nació sense estat, van haver de picar pedra per aixecar l’ànim en un recinte semibuit que s’anava omplint paulatinament. En el tram final va sorgir la primera sorpresa de la nit, Fermín Muguruza. L’exlíder de Negu Gorriak els va aportar una cançó pròpia, Djala Ramalah, al temps que cridava contra “la brutalitat policial a Euskal Herria, Palestina i catalunya”.
D’Callaos van sortir a escenari amb un recinte ple de milers de persones i es van guanyar ràpidament al públic amb temes d’arrel rumbera com Tierra de nadie o uns excel·lents bisos com Hasta que salga el sol i Son las cosas. El grup terrassenc de nu-flamenc van demostrar perquè tenen una agenda de concerts frenètica, perquè Maribel Martín La canija ja és una de les veus a tenir en compte a l’escena catalana o perquè la banda catalana ja va camí del tercer disc: esforç, solvència i una qualitat exquisida són tres de les qualitats que sumen aquesta jove banda. I amb l’audiència escalfada i el cel ben fosc, va arrencar la història.
Manu Chao sorgia a escena amb guitarra elèctrica i acompanyat de Radio Bemba, una legió de sis músics fidels en el ritme i en les maneres: percussió, bateria, sintetitzadors, trompeta, guitarra clàssica i baix. L’Espai l’Arquera va esclatar en el seu debut com a recinte de concert en l’instant en que sonaven les primeres notes de El Hoyo. I al sonar Primavera un mar de persones es van unir en una sola onada de suor i música.
Va arribar Bienvenido a Tijuana, una parada a la bogeria musical que hi havia hagut des de l’inici del concert. Mai 10.000 persones havien cantat juntes al Cruïlla. I l’emoció es va desbordar col·lectivament amb El Viento, que Chao va dedicar “als immigrants de l’estret i les seves famílies”. Manu Chao va tornar a demostrar perquè és un músic tant estimat. Perquè després de més de dues dècades de trajectòria continua permanentment reivindicant, protestant i fent visibles tantes lluites i tantes causes. No podia faltar Clandestino, un autèntic clàssic del músic afincat a Barcelona. I per damunt, sempre, el ritme endiablat. De fet el baix és l’element essencial de la música de Chao. Al seu timó hi ha Gambeat, músic històric de la banda del músic d’orígen francès. Amb el seu ritme revolucionat i de tonades reggae es van recòrrer a conjugacions de ranxera mexicana -Perdido-, o de reggae i cumbia -Rumba de Barcelona.
El concert de Manu Chao va ser una única gran cançó, un Sound System permanent. Va haver espai també per recuperar el so hardcore proper al punk enganxat per sempre als primers escenaris de Chao. centres okupats, places públiques o naus industrials. I evidentment com no podia ser, va sorgir l’herència de Mano Negra, amb cançons com Mala vida . I per acabar d’encendre la nit va aparèixer novament Fermín Muguruza, qui va compartir dues autèntiques perles del seu passat: Dub Manifest i Sarri Sarri. Els 10.000 espectadors embogits. Una festa multitudinària, banderes argentines, peruanes, catalanes, mexicanes o marroquines.
A quarts de tres de la matinada després de dues hores i vint minuts de concert Manu Chao va cridar “Hasta la próxima Mataró”. I el concert més important de la història d’aquest festival es va acabar. En l’aire, la sensació d’haver assistit a una cosa memorable, a una demostració de força musical brutal, a una lliçó d’actitud i entrega per part de músics i públic. Manu Chao va brindar al Cruïlla la seva guitarra, i el festival, rendit als peus del rei del mestissatge, li va entregar la nit més bonica de la seva vida. -ELOI AYMERICH.
Sant Joan a la platja i tret de sortida del Cruïlla de Cultures. Un any més, el festival de músiques del món ha fet la seva carta de presentació durant la revetlla a la Platja del Varador, que s’ha convertit en l’epicentre de la celebració del solstici d’estiu. Milers de persones es van reunir per retre culte a un concert quàdruple que va crear forts vincles amb el públic a mida que avançava la nit.
Tres formacions clau en el mestissatge musical català. La primera d’elles Rauxa, amb un segon disc sota el braç, Teràpia de grup, va saber anar a joc amb l’ambient festiu, estiuenc i mediterrani que es respirava a la vora del mar i va aconseguir que aquells que havien escollit la platja com a seu pel sopar de Sant Joan gaudissin d’una actuació en família centrada en la rumba mediterrània del conjunt sabadellenc. Sota el predomini de la guitarra, els 7 components van afegir tocs de música llatina a l’actuació.
Més públic però més incertesa van acompanyar el projecte La GigoElectro Brass, un experiment més aviat orquestral que va enganxar els milers d’assistents gràcies a les versions de temes d’artistes tan variats com Frank Sinatra o Manzanita. La potent presència d’instruments de vent metall va donar un aire especial a peces que es desplaçaven des del rock fins al funk passant per l’electro.
Però qui realment va saber connectar amb el multitudinari públic va ser Che Sudaka, clar exponent de la música de mestissatge, l’essència del festival. Sis components, quatre discos a les esquenes i un escenari. Són els ingredients idonis per fer ballar i saltar a partir de les 2 de la matinada. Això sí, amb la intermitent imposició de l’himne del conjunt. Era el concert més esperat de la nit, per la capacitat del conjunt de combinar la rumba amb el reggae i el punk. Tot un còctel explosiu d’estils musicals.
Dj Gaya, resident a la Sala Clap, va posar el punt i final amb temes de pur mestissatge que recorrien trajectòries com les de Dusminguet o D’Callaos.
Un inici de festa que va estar amenitzat en tot moment per una sola pluja: la de petards. En definitiva, un bon tastet del que serà aquest Festival Cruïlla de Cultures 2009. LAURA CERA
