El Diaridelamusica.com entrevista a TS Brooks, que està enregistrant el seu nou disc als estudis Gravacions Quatre Rellotges d’Òrrius i que va actuar el passat dijous dia 17 a la sala Rubik de Vilassar de Mar per gentilesa de Tucan Bigotudo.-MARTA CABOT/KIKO MONTORO.

Una de les veus més renovadores del folk català va actuar el passat dissabte al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar. Davant una audiència que omplia la majoria de la platea, El Petit de Cal Eril va mostrar un dels seus principals principis: el desacomplexament de les formes. Un cantant amb guitarra, una bateria, un baix amb maraques i xilòfon i un llançador d’efectes -amb un brutal Theremin- ja van servir de sobres com a formació musical fer un folk d’aires pop i moderns personalíssim.

El conjunt de Guissona té un enorme orgull de so rural, i això s’encomana. El missatge de reivindicació del món rural amb temes com Els gats 2 són sorprenents, també pel so. I van tornar a sorprendre amb I les sargantanes al sol… una excel·lent ronda, una mescla de pop i folk personalíssim. Una peça intimista i evocadora i a la vegada colpidora i majestuosa. El folk del Petit de Cal Eril s’atreveix amb tot, fins a una nadala còsmica i d’aires surrealistes com Allà sota una penya o la popular Ton pare no té nas, convertida en himne de tocs marcials i redoble de tambor. El folk-rock va sorgir amb aires Dylanians, amb una transgressora L’amistat del Calamar.

Joan Pons és el nom del cantant i líder del grup, que amb una posada en escena desacomplexada posen El Petit de Cal Eril com una alenada d’aire fresc per la cançó catalana. El recital estava inclòs dins el Circuït Folc 2009, impulsat pel grup Enderrock i que va portar en la mateixa vetllada a l’auditori arenyenc El Pont d’Arcalís i Dekrèpits. Una nit de luxe folk amb un missatge claríssim: la música folk del país es mou sense parar i es desacomplexa. ELOI AYMERICH/JOAN GONZÀLEZ.

El Petit de Cal Eril és l’alter ego del músic de Guissona Joan Pons. Amb referents immediats com Antònia Font, el seu pop-folk s’arrela a la seva terra de procedència, però alhora s’arrodoneix amb un surrealisme totalment palpable als temes del seu disc I les sargantanes al sol. A Diaridelamusica.com hem parlat amb Joan Pons per saber com es presenta el concert del proper dissabte 21 de novembre al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar dins el Circuit Folc 2009, conjuntament amb El Pont d’Arcalís i Dekrèpits.-MARTA CABOT/KIKO MONTORO.

Prop d’un centenar de persones van acudir al Teatre del Centre Cívic el Gorg de Sant Vicenç de Montalt el passat divendres per gaudir del concert del cantautor arenyenc Dídac Rocher. El repertori del concert es va basar principalment en les cançons de “El Nus”, el primer i nou disc del jove cantautor que ja està gravat i que sortirà a la primavera.

Dídac Rocher té la sonoritat de Roger Mas, l’estranya calma quotidiana de Jabier Muguruza i l’energia vital de Narcís Perich. El jove músic d’Arenys de Mar treballa un folk obert al pop de saló i aposta per un repertori amb temes propis, tot i que també musica poetes com Joan Vinyoli i s’atreveix a posar melodia als versos de “Dona de primavera” de Joan Margarit, “Cos d’Ivori” de Carles Duart o “El gran dolor” del poeta arenyenc Fèlix Cucurull. Una aposta valenta que li funciona.

El recital va començar tranquil, amb un Rocher sol a l’escenari, acompanyat només per instruments com la melòdica o el xilofon. Un inici sensible i atmosfèric, ideal per balades com “L’hora tranquila”, cantada com un sonet esplèndid acompanyat de tuba i guitarra. Ja amb 5 músics acompanyant-lo -piano i teclats, baix, bateria acústica, tuba i guitarra elèctrica- Rocher es va destapar cap a músiques més complexes i contundents, com un excel·lent “Confetti negre”, una lliçó sobre com elevar al pop més robust de bateria i distorsió una cançoneta folk.

El Teatre del Centre Cívic El Gorg va presenciar la descoberta d’un nou cantautor maresmenc. Sensibilitat i poesia folk oberta als sentits: Dídac Rocher. – ELOI AYMERICH.

Dealan va convertir divendres a la nit el Clap en una autèntica festa irlandesa. Jugaven a casa, tocant dalt l’escenari que els havia vist néixer anys enrere i davant d’un públic proper que va saber reconèixer la seva trajectòria.

El repertori va moure’s entre temes del seu treball discogràfic publicat l’any 2007, Creuant els móns, i peces noves que han de formar part del disc que estan preparant per treure al mercat la propera primavera.

En tots els casos, el conjunt basa la seva sonoritat en melodies d’un marcat caràcter cèltic, que mantenen, tot i tenir una clara base de rock, un important aire folk. A més, la fusió d’estils musicals procedents de geografies diverses els dóna un aire únic, que sembla que s’accentuarà encara més en el seu proper treball. Tot plegat, una recepta que va fer impossible que els assistents es quedessin quiets gaire estona, i que permetia ballar des d’estils tradicionals irlandesos fins a moviments individuals.

Dealan van tenir com a teloners Qui hi ha?, un grup de Sant Boi del Llobregat dedicat també a la música celta contemporània que van demostrar que aquest és un estil que es manté amb força al conjunt del país. RITA VILLÀ