El projecte dels terrassencs D’Callaos comença a caminar el 2004 i, des de llavors, ja han girat arreu de Catalunya presentant els temes dels seus dos discos difosos través de la seva pàgina web: De paso i Desde mi balcón. El proper dissabte 23 de gener, els D’Callaos actuen a la sala Clap de Mataró conjuntament amb el cantautor de flamenc Momen V-XV. A Diaridelamusica.com hem volgut conèixer més a fons els creadors del Nu-Flamenc, una visió actual i fresca del flamenc dels 70 facturada des de Catalunya. Parlen Lluís Pi i Daniel G. Felices. MARTA CABOT/KIKO MONTORO

Els músics catalans José “El Pantanito” i Carles Sanjosé Bosch, més conegut com a líder de la banda Sanjosex van realitzar un concert a quatre mans el passat dissabte dins el Cicle Petitsons de Caldes d’Estrac. Una mescla de l’ortodoxia desacomplexada de Sanjosé i la rauxa flamenca de Pantanito.

Una seixantena de persones van ocupar les cadires instal·lades als jardins de la Fundació Palau i Fabre, assolint un dels objectius dels organitzadors: que el públic s’apunti al Petitsons. Des del principiant Mañanitas de Pantanito interpretat a dúo es va veure que el concert es tenyiria d’un aire de tumbao global. Que es mesclaria la cançó de Sanjosé amb el neocalorrismo d’accent sureny de Pantanito.

El concert es va basar en el salero a la veu de Pantanito i la tècnica complementària a la guitarra de Sanjosé. Es va veure en temes com Barrios, una rumba de contingut social, o la versió Currito, Ta Ta Ta de Kiko Veneno. La crisi també va treure la cara en el repertori, va ser en clau satírica amb El Curso del Inem, un tumbao accelerat. Un dels moments àlgids del vespre va ser la interpretació de Señor troncoso, dels andalusos Triana, una cançó poètica i bella que Pantanito va interpretar sentida i asincopada.

Però els apunts de Sanjosé van quedar com anell al dit al vespre musical. Sanjosé és empordanès i la seva terra és present en tota la seva obra. Ell canta el seu paisatge i territori i hi mescla l’humor i la paròdia. Com en l’excel·lent pop surrealista arranjat a la rumba flamenca de De Girona al Japó.

La recta final del concert va reemprendre amb temes reeixits de Sanjosex com El Camí a guitarra i cajón. Una fòrmula interessant aquesta de mesclar músics diferents en un mateix escenari. De fet, el directe formava part del Sobretaula, un espectacle que s’ha mogut arreu del principat en el que diferent parelles de la cançó catalana -des de Roger Mas a Le Petit Ramon- s’ajunten per interpretar a dúo i amb dues copes de vi temes dels dos músics. El Petitsons hi ha apostat i el resultat és sorprenent. Un soliloqui a quatre mans de seny i rauxa. -ELOI AYMERICH/video: K.MONTORO.

D’Callaos va ser aquest divendres a Masnou per presentar la seva cara més calmada. A l’escenari de Ca n’Humet, i amb el públic assegut al pati de butaques, el conjunt terrassenc va oferir el seu nou espectacle, El café de las niñas, on barregen la música amb una coreografia teatral.

El café de las niñas no és teatre, però tampoc és un concert com els que ens tenen acostumats D’Callaos. A partir d’una cuidada escenografia que recrea un clàssic bar de barri, la banda presenta les peces del seu últim treball publicat, Desde mi balcón, i simula d’aquesta manera una segona vida pel local que els va veure néixer. El repertori de l’espectacle, doncs, s’adapta a la ocasió, i tot i no renunciar a l’estil propi del grup, adopta la seva versió més intimista.

A mesura que passa el temps, D’Callaos va acostant-se a un flamenc cada cop més pur, definint el que ells anomenen nu-flamenc, i que busca una aproximació a aquest estil musical des la interpretació que se n’ha fet a Catalunya a les últimes dècades. Una evolució que en El café de las niñas es mostra de manera clara, amb un destacat protagonisme de la guitarra flamenca de Rubén Lorente, que brilla amb una tècnica cada cop més acurada.

El format teatral del concert, alhora que aporta calidesa i proximitat, també dificulta la resposta més visceral del públic. Al Masnou, aquest va mantenir-se assegut durant l’hora i mitja de música i només els bisos van servir perquè part dels presents abandonessin les seves cadires i s’animessin a ballar als laterals de la platea. RITA VILLÀ/ORIOL CASTILLÓN

El Clap va iniciar divendres la celebració del seu novè aniversari amb D’Callaos, un grup que deu molt a la sala mataronina i que ara torna amb entrades venudes la confiança que els seus responsables van donar-los des d’un principi. La sala gran del Clap estava a rebentar, plena d’admiradors de tot el maresme que no van deixar de cantar i ballar en cap moment del concert.

El grup de Terrassa va oferir la seva cara més flamenca, sense que aquesta opció els fes perdre ni un gram d’energia dalt l’escenari. La veu de Maribel Martin, la “canija”, va liderar sense problemes els set músics que l’acompanyen i també tot el públic de la sala.

D’Callaos van presentar el seu nou treball discogràfic, “Desde mi balcon” que van alternar amb les melodies del seu primer disc, “De paso”. Aquesta combinació va permetre escolar peces ja clàssiques del grup, com “hasta que salga el sol” o “los pajaros” amb altres temes més recents com “D prestao”. En un i altre cas, però, el públic va mostrar-se gran coneixedor de les lletres, demostrant així l’èxit de l’estratègia de marketing de D’Callaos, que sempre han permès, i potenciat, la descàrrega gratuïta de la seva música.

La nit havia començat amb Juanito Makandé i la seva Banda Formal que van esclafar l’ambient amb una particular proposta de funk andalús, batejada pel seu líder com una barreja de Jamiroquai i Camarón. Tot un descobriment que no va decebre ningú i que va ser un bon primer plat per una nit flamenca d’aniversari. RITA VILLÀ

Pedro Javier González va seduir el Casal de la Nova Aliança amb un directe íntim i preciosista, en la darrera cita del Tercer Cicle de Músiques Tranquiles organitzat per la Casa de la Música Popular de Mataró el passat dissabte. El music barceloní es va fer acompanyar pel seu tradicional trio, amb uns exquisits Toni Terré al baix i Roger Blàvia a la percussió acústica i percussió corpòria. La guitarra clàssica de González va interpretar des de rumbes a aires arabescos, amb el flamenc com a camí de retorn en gairebé tot el recital.

El guitarrista va presentar el seu darrer disc, “Verdades ocultas y medias mentiras” on es mostra atrevit i fa un pas endavant en l’obertura del flamenc més desacomplexat. De fet, González és una porta a la influència mediterrània, va versionar la buleria “La leyenda del tiempo” de Camarón de la Isla, i de les melodies en sortien sonoritats gregues, magribines i fins i tot zíngueres. Pedro Javier González va revisitar anteriors treballs amb temes com “La choza”, també es va atrevir amb el pop i li va sobrar temps per tocar balades, com la elegant “Ídolos”.

El recital va comptar amb col·laboracions esperades, com la del flautista Domingo Patricio o la cantant Maribel Martín, vocalista de D’Callaos, grup del qual González n’és el productor musical. Amb temes com “Se fué la luz”, de la banda terrassenca, la música de Pedro Javier va brillar més que mai. Unes 120 persones van disfrutar del concert de Pedro Javier González, que tanca el Músiques Tranquiles com el va començar: amb qualitat, ofici i una aposta inequívoca per la fusió.