En solitari, Albert Pla es va presentar en un Teatre Monumental que es va omplir fins al galliner. El cantant sabadallenc va aparcar el seu espectacle Toykexoumo, que està realitzant aquest estiu amb banda completa, i va estrenar en primícia al Cruïlla de Cultures el seu nou espectacle La Diferencia.

Amb un joc escènic íntim, amb jocs de leds de colors que convertien l’escenari en mons blaus, liles o taronges, el propi cantant disparava des d’un radiocassete en escena música gravada, i va basar la seva recepta musical en riffs només apuntats en la seva guitarra elèctrica, melodies senzilles cantades per la seva veu fràgil però capaç d’espolsar amb humor a platea les vergonyes, les pors i les misèries de la societat, com els maltractaments o els immigrants ilegals.

L’aire anàrquic i transgressor és incontestable, i converteix el cantautor en una icona inclassificable però còsmica i necessària. Va treure a passeig el seu surrealisme amb noies de més de 25 ulls, deserts plens de bolets, burilles terroristes als Estats Units i terroristes feministes contra un policia corrupte. Sens dubte, amb Pla arriben ressons de Pau Riba o Jaume Sisa, però en contrasta amb la seva música de tall més ibèrica. De la balada o el rock de mig compàs passa al poema rimat, i a moments s’apunta fins i tot a la rumba-pop.

Per enllestir el recital que va durar poc més d’una hora i mitja, Pla va regalar una última dosi de bellesa inversemblant. Primer amb la preciosa balada intimista El bar de la esquina, de l’antic àlbum No sólo de rumba vive el hombre. Però encara va sorprendre més amb la entranyable i somiadora Somiatruites d’un dels seus darrers discs, Anem al llit, basat en nones i cançons de bressol. Davant de tanta personalitat, el públic, entregat, va marxar del Monumental amb un somriure als llavis. – E. AYMERICH

Foto: Pere Masramon

La coincidència amb un important matx futbolístic de la selecció espanyola va fer que la sala Clap es convertís, aquest dijous 26 per unes hores, en un enclavament francès enmig de Catalunya. Dos centenars de membres de la colònia gal•la residents a Barcelona i rodalies van assistir al segon concert del Cruïlla d’enguany, protagonitzat per dues formacions d’indubtable reputació al país veí que condueixen la seva música pels camins del dub: High Tone i Zenzile.

Amb una sonorització impecable des del primer moment, els sis membres de Zenzile –en alguns temes acompanyats de la veu de Jamika Ajalon- van oferir una execució magistral del seu repertori, una música densa i fascinadora sobretot pels pocs a la sala que feien la seva primera incursió en els desconeguts terrenys del dub, per bé que amarats encara d’alguns deixos rockers. Una sonoritat que en alguns passatges situava el públic enmig de truculentes escenes d’acció de factura nordamericana.

Una primera part de concert que es va acabar de forma apoteòsica després d’alguns bisos que van encendre el públic. I això que tot plegat érem encara a l’equador. A tres quarts de dotze van prendre el relleu els cinc High Tone, una banda més purament dub, que acompanyada amb projeccions d’imaginari còsmic des de l’inici de l’actuació va dur a terme la segona part d’un viatge que cap grup ni català ni espanyol ofereix a hores d’ara a casa nostra. Una versió, però, relativament suau del que pot arribar a ser aquest estil gràcies al treball de les taules electròniques. Així, traslladats en un escena de rave postmoderna, de castells encantats i ninots diabòlics va prosseguir una actuació plena d’intensitat que va satisfer amb escreix el públic congregat. J. SALICRÚ

Foto: Pere Masramon

Davant la platja del Varador i un públic que en alguns moments de la nit va superar les deu mil persones, la primera cita del Festival es va apuntar un aprovat alt, amb tres bandes que des de diferents prismes s’apropen a la rumba i els seus derivats com la ragga o el flamenc amb aires de pop.

La Pegatina va encendre la metxa de la nit amb un gran nombre de públic que esperava impacient la seva actuació. Aquesta banda de Montcada i Reixach, que sona arreu del territori gràcies a la seva festiva rumba catalana de reminiscències gitanes va fer una demostració de com arrencar i posar en marxa una llarga nit de música.

El pop i el flamenc es van trobar amb els extremenys El Desván del Duende, que van aterrar per primera vegada a Catalunya presentant el seu darrer treball, Eres buena gente. Una sessió intensa de la millor música espanyola que arrenca del flamenc i es planta a la rumbeta, la seguidilla o el reggae festiu sense contemplacions. Segurament, el moment àlgid de la nit.

Però encara quedaven marge per tirar més petards, i una autèntica traca és el que portaven sota el braç els Zulú 9:30. Segurament és aquesta banda una de les millors executores del mestissatge ben entès. Amb estètica underground i ritme festiu el Sant Joan a la platja del Varador es va convertir en un castell de focs on guitarres, palmes, percussions, bateria, algun vent i coros a ” dojo” van fer ballar a milers de persones damunt la sorra. La nit més curta va ser la nit més agitada. E. AYMERICH