Izri va filar el concert amb la seva veu i una guitarra acústica i tot un acompanyament instrumental. El músic marroquí afincat a Bèlgica es va fer acompanyar d’un quintet de músics de primera línia, amb una flautista travessera, un acordionista que a voltes tocava el llaüt, un violí, contrabaix i percussionista amb pandero, carbassa girada, plats, cajón i charlies. La grandiloqüència dels músics es va poder veure en cançons com la llarguíssima tribal i ètnica Tassrit.
Khalid Izri ha sabut construir una proposta de la música popular amazig posada al dia, on mescla lletres en amazic i ritmes tradicionals amb sonoritats del folk i el pop europeu. La balada Amazigh -trabadíssima i aplaudidíssima- o Granada -una peça instrumental amb aires arabescos i mitjos temps- van ser exemples d’aquesta proposta mestissa, que va agradar a les gairebé dues-centes persones de públic que omplien mitja platea del teatre. Un públic format tant per immigrants magribins nouvinguts a Catalunya com autòctons mataronins i catalans.
El millor Khalid Izri va arribar a la recta final, amb temes com Sahara o Mac Gha Neg, en el que Izri es despulla de folklore i amb gravetat posa èmfasi en la seva veu trèmula i clara per arrencar des de l’escenari i traslladar a l’espectador fins a Tetouan, Chouen o Al-Hoceimas. Va ser precisament amb aquesta cançó que es va produir el zenit de la nit. Les palmes multiplicaven el ritme de Khalid i el Cruïlla de nou va connectar amb la seva vessant més noble: la de servir de pont entre pobles. I Khalid amb la bandera amazig penjada al coll somreia i la platea amb banderes rifenyes blaves, verdes i grogues onejant. Un nen va pujar a l’escenari amb una bandera penjada a l’esquena i va fer el símbol amazic aixecant tres dits en l’aire. Aplaudiments, crits i la pell de gallina. Sens dubte, una lliçó de Khalid Izri, que va demostrar com la música pot connectar cultures, generar diàleg sense necessitat de parlar la mateixa llengua. E. AYMERICH