La combinació dels integrants d’Anímic Ferran Palau i Louise Somsom i la cantant d’Oníric, Maria Rodés, van encetar aquest passat dissabte el segon Cicle Petitsons de Caldes d’Estrac. Va ser un recital de poc més d’una hora, acurat i trabat, sense fisures, pensadíssim i que va plantejar un joc a tres bandes. El públic, format per una cinquantena de persones, va gaudir d’aquest joc trifàsic i va descobrir uns músics que lideren les seves respectives bandes i que mica en mica estan obrint nous espais per la música feta a casa nostra a partir d’imaginació, surrealisme i molta sensibilitat.

Ferran Palau va portar la batuta instrumental amb la seva guitarra acústica. A estones Somsom i Rodés s’incorporaven amb les seves veus per cantar temes preciosos d’Anímic, com Les fulles fan d’ocells. La veu de Somsom recorda reiteradament a PJ Harvey, i tot plegat es mescla en un folk-rock californià cantat en anglès i la cançó tranquila més propera a Roger Mas. Un clar exemple d’aquest mix musical és Himalaya, preciosista i delicada, o La mort i el riu, interpretada a tres veus per Anímic i Maria Rodés amb acústica, ukelele i cants polifònics, d’aires folk i de realisme màgic rural.

Maria Rodés també va ensenyar les seves cartes musicals, amb cançons accelerades com Busy. També va sorprendre Love is death, cantada a duo entre Rodés i Somsom. Una fràgil balada trista i en menor, una sorpresa surrealista de pop acústic. El concert va estar ple d’una obstinació per fer del quotidià mística, recollint els moments més habituals i normals de les vides dels músics i convertint-los en cançons. El recinte dels jardins de la Fundació Palau i Fabre es van demostrar ideals per acollir una sessió de cançó íntima i desendollada. ELOI AYMERICH/O.CASTILLÓN

Expectació màxima aquest divendres dia 3 a la sala Clap davant l’actuació dels Manel, la banda de folk en català que es troba en les últimes setmanes a la cresta de l’onada. El cartell d’exhaurit penjava del Clap des de feia dies i les 650 persones que havien comprat entrada esperaven amb delit la sortida a l’escenari de la formació barcelonina, que va tenir lloc quan passaven 25 minuts de les onze de la nit.

Ni els problemes de sonorització inicials ni la inadequació d’una proposta del cicle Músiques Tranquil·les a una sala plena de gom a gom i asfixiant van impedir que el públic, d’una inhabitual varietat generacional, rebés amb entuasiasme i satisfacció cadascuna de les cançons. Prova d’això és que la majoria dels temes eren corejats de memòria. Un repertori interpretat amb senzillesa per ukelele, guitarra, baix, bateria i l’harmònica d’aires Bob Dylan, i que va tenir el seu punt culminant quan tocaven les dotze i van sonar els dos singles de la banda, Al mar i Ai, Dolors. Encara n’hi havia d’haver més, amb unes participatives Corrandes d’una parella estable en les quals mitja dotzena dels assistents van poder interactuar amb la banda inventant per a l’ocasió una estrofa acabada amb i, a la manera de la cançó original. Un experiment molt poc habitual i que funciona molt bé en tots els concerts dels Manel.

Entre el públic, l’històric cantautor Pau Riba es mirava sorprès com, dalt de l’escenari, s’havien reencarnat els músics de la seva generació, els de la Nova Cançó. El que va quedar clar a Mataró és que els Manel estan inaugurant un nou cicle de bandes en català a casa nostra. – JOAN SALICRÚ

La cançó renovada i combativa de Feliu Ventura va reunir unes 150 persones el passat divendres al Teatre Monumental de Mataró en la segona setmana del quart Cicle de Músiques Tranquil·les.

El concert va servir per escoltar cançons dels seus darrers treballs, principalment d’Alfabets de futur i Barricades de paper. El valencià va arrencar el recital amb un cant a la seva terra natal, Lloc 2, i ràpidament va fer sonar la bellíssima i entranyable No sé què sent.

Va ser llavors quan va començar a sorgir el Feliu Ventura crític i despert, aquell jove que tant pot parlar de la recent guerra de Gaza, de la crisi de les hipotèques o de les misèries de part de la classe política. També hi va haver temps per reivindicar la llengua catalana amb la cançó Si ens queda la llengua, a través de la metàfora del mar que uneix de València a Menorca. “Si una llengua no l’ha aturat el mar tampoc ho faran els polítics” va dir el músic.

La música de Feliu Ventura és una cançó postmoderna, amb retocs de pop i balada folk. El cantautor va cantar sense instrument, acompanyat només de dos excel·lents guitarristes: Borja Penalva a l’acústica i Pau Figueras a l’elèctrica. L’estil de Ventura és acurat, precís, d’un poeta que canta vers a vers a l’amor, a la terra i a la lluita d’estimar els propis orígens. Així ho demostra amb cançons com El que diuen els arbres, un tema trabadíssim i nostàlgic de reivindicació de la figura dels agricultors de l’horta valenciana. Ventura també va tenir temps de reivindicar la poesia com a element complementari a la seva música, i va recitar a poetes com Vicent Andrés Estellés o Joan Salvat Papasseit. El recital, de poc més de setanta minuts, va acabar amb un corejat Que no s’apague la llum.

El cantant de Xàtiva recull la lírica de Raimon i el sentiment de Miquel Gil per fer una nova cançó d’autor valenciana previsible i musicalment concreta, però absolutament honesta i seductora. Honestíssima poesia combativa. ELOI AYMERICH

Sergio Dalma va visitar divendres la ciutat de Mataró per primera vegada en la seva carrera, i ho va fer per la porta gran, amb les entrades del teatre Monumental exhaurides des de feia setmanes. El cantant de Sabadell es troba en plena gira de celebració dels seus 20 anys de carrera musical, presentant un espectacle on repassa els temes més coneguts de tota la seva trajectòria.

El de Dalma va ser un concert pensat al detall per complaure al públic. El cantant va buscar la complicitat dels espectadors amb constants mirades i somriures, i ajudant-se d’una cuidada escenografia que el situava constantment al centre de l’acció. Per la seva banda, els assistents van respondre encantats, convertint l’acte en un diàleg permanent entre admiradors i músics.

El repertori del concert va estar format per versions acústiques dels temes més coneguts de la carrera del cantant, des de grans èxits com “bailar pegados” o “Ave lucía” – que ja formen part del cançoner d’aquest país- fins a peces del seu últim treball discogràfic, anomenat “a buena hora”, i que inclou temes com el que dóna nom al disc.

Dalma va estar acompanyat a l’escenari de quatre músics, encarregats de vestir les melodies d’un repertori format gairebé exclusivament per temes romàntics. Un acompanyament que va servir, també, per destacar la veu vellutada del cantant. Una veu i un estil que ens remeten directament als clàssic de la cançó d’amor italiana. RITA VILLÀ

El músic català Pau Riba va oferir el passat dijous 25 de desembre la seva particular versió surrealista de la història del Nadal a la Sala Privat de Mataró. Era el tercer any consecutiu que el cantautor aterrava en dates nadalenques a la ciutat. Més de 200 persones van omplir el recinte.

Pau Riba presentava l’espectacle Jisàs de Natzaret-ja presentat el Nadal de 2007-, una esbojarrada història de Josep i Maria virada a tocs intergalàctics i surrealistes. Riba es va acompanyar dels The Mortimers en una proposta que mesclava la faceta teatral i musical a parts iguals. Els llargs interludis explicatius i narratius i els gags de clown de la banda acompanyant van convertir la nit a Privat en una mescla de cabaret nadalenc i concert folk que es va moure de la rumba a la sardana o la nadala estricte. De fet totes les cançons que es van escoltar eren músiques de nadal, des de Les dotze van tocar a La Mare de Déu, Fum, fum, fum o A Betlem me’n vull anar.

Riba, sols amb una guitarra clàssica i la seva veu va ser capaç d’aguantar i dirigir el recital i posar-hi tota la massa. Els The Mortimers van sumar-hi les cireretes musicals: palmes, percussions corpòries, veus polifòniques i instruments de joguina. Una mescla extraordinària de rescat de nadala tradicional catalana adaptada al pop i a la cançó experimental. – ELOI AYMERICH.

El festival Canet Cançó + d6 va acollir dissabte Miquel Gil, músic Valencià antic membre de Al Tall que des de fa anys dirigeix en solitari projectes al voltant de les músiques tradicionals del nostre país. Gil va presentar-se a Canet amb una formació de trio, i amb un repertori que va repassar temes dels tres treballs discogràfics en solitari de l’artista. El darrer, Eixos, i els anteriors Katà i Orgànic.

Gil va oferir al públic de Canet els resultats d’anys de recerca musical que han fet de l’artista un dels principals referents avui de la música tradicional. Les composicions de Miquel Gil es caracteritzen per la varietat de gèneres que aborden, utilitzant-ne sovint més d’un en un mateix tema. L’autor també ha destacat per l’ús de poemes d’autors contemporanis com a lletra de les cançons, amb una marcada predilecció per Enric Casasses, que apareix de manera constant en tota la discografia de Gil.

Dissabte, a l’envelat de Vil·la Flora de Canet, el repertori previst per Miquel Gil i els dos músics que l’acompanyaven era curt, tot just una hora. El prop del centenar de persones que van anar a veure’ls, però, formaven un públic exigent, que van fer allargar l’actuació amb el reconeixement de la qualitat musical que hi havia dalt l’escenari. RITA VILLÀ

Pep Sala va agradar a les més de 200 persones que el passat divendres van assistir a la Sala Cabanyes, en un concert que el músic osonenc va oferir en celebració dels 75 anys de la sala mataronina. El recital, inclòs en la seva gira de concerts 2008, va ser interpretat en clau acústica, amb predomini de les sonoritats fresques i desendollades de guitarres, teclats o violí i va servir per presentar el seu darrer disc, “Un petit moment de dubte”. De fet, el vaivé de Pep Sala va moure’s del seu repertori com a cantant en solitari a clàssics de la seva època amb la banda SAU. Un clar exemple d’això va ser que Sala va començar el concert tot sol al piano amb el clàssic de SAU “Perestroika”.

Pep Sala es va fer acompanyar d’una banda de música de primera línia com van ser Simone Lambregts al violí, Josep Lluís Pérez a la guitarra elèctrica, Lluís Garcia al baix i el californià Ricky Araiza al banjo i guitarra acústica. És amb ells i no amb solitari com el cantant de Vic sona millor i troba la seva fòrmula idònia per sorprendre i agradar, amb temes com “El suite de la boira”. El concert es va basar temes de mitjos temps de pop i rock, amb lletres poètiques com “Petjades en la sorra”, balades preciosistes com “Si no fós per tu” o fins i tot influències més de folk irlandès, com “La taverna d’Old John”.

El músic osonenc va acabar una actuació de més de dues hores de durada amb una sonoritat més americana, amb temes country a so de banjo com “La nina de Mallorca”. Tot i això, Pep Sala va tenir sempre el retrovisor enfocat als seus grans clàssics de l’era SAU, amb cançons com “L’onze de setembre” i “Boig per tu”, que van ser tocades a la recta final del concert.

El cantautor Roger Mas va fer honor al Cicle de Músiques Tranquiles i va omplenar de melodies relaxades i tantres sonors la Sala Clap, en el concert que el músic solsoní va fer el passat dissabte 15 de març. El recital va tenir elements de música experimental, melodies personalíssimes i una posada en escena desacomplexada i singular. Un autèntic monòleg subconscient convertit en un soliloqui de Roger Mas.

El músic solsoní va presentar amb tres músics el seu nou treball “Les Cançons Telúriques”, amb l’acompanyament de guitarra elèctrica, contrabaix i teclats. El cantautor va iniciar el recital amb una proposta de tantres, amb veus profundes i llargs fragments musicals en un intent de desgranar tots els timbres dels elements a escena i una veu clavada al didjeridoo, un dels instruments tradicionals dels aborígens australians.

Després d’una primera part “integrista”, segons ho va definir el propi cantautor, va arribar el moment del pop tradicional de Roger Mas. Pop rural, d’arrel folk, l’estil del seu darrer disc Mística Domèstica, que tan bé li funciona. També hi va haver temps per recuperar anteriors treballs com dp o Casafont, amb temes com “I” o “I la pluja es va assecar”.

Roger Mas s’ha obert finalment a l’univers galàctic dels símbols i els signes, i sense despentinar-se s’apropa a les històries senzilles i quotidianes d’una albada, una història d’amor o un canal de televisió. La poètica plàcida és la principal arma de Roger Mas, que amb un so acústic i a moments acompanyat només per la seva guitarra clàssica, es demostra sobri i musicalment competent, amb un univers propi que beu de la natura i els sentiments conscients i subconscients.

Una de les propostes més arriscades del tercer Cicle de Músiques Tranquiles, amb un Roger Mas independent més que mai de les modes i les tendències i desbocat a la experimentació.