Arxiu de l'etiqueta: Cançó moderna

La poesia d’Ivette Nadal captiva El Públic de Mataró

Molt bona entrada a l’espai cultural El Públic de Mataró [web] aquest diumenge 22 de gener al vespre per escoltar les cançons poètiques de la granollerina Ivette Nadal [web]. El concert s’havia de dur a terme el mes de desembre, però la participació de la cantant al costat de Manolo Garcia a La Marató de TV3 va portar al seu aplaçament. I tant els seus seguidors com la mateixa Nadal semblava que en tenien ganes, de trobar-se en aquest càlid espai de la capital del Maresme.

El concert, breu però no mancat d’intensitat, va servir perquè Nadal anés acomiadant la gira del disc A l’esquena d’un elefant, publicat aviat farà dos anys, i la gran sorpresa és que va oferir algun tema nou que de ben segur trobarem publicat d’aquí a no gaire temps. De tota manera, i com és lògic, les peces més celebrades van ser les ja conegudes, com és el cas de L’Aristòcrata, Senyor del castell o, com a únic bis, Fes-me teva aquesta nit, en què combina l’anglès i el català. Ivette Nadal va pujar a l’escenari únicament acompanyada pel guitarrista Roger Pascual, molt fi i deixant en tot moment el protagonisme a la personalitat de la vallesana. La cantautora es mostra especialment motivada en els recitats de poemes, també propis i encapçalant quasi totes les cançons. “Sóc una línia de traç lleuger, carregat de fletxes, ratlles i colors que no he sabut controlar. Sóc com un dibuix que no pesa, quiet, senzill, sintètic i mai resolt”, declara autodefinint-se en un d’ells. Aquí Nadal es disfressa d’Enric Cassasses i la proximitat de El Públic – a diferència d’altres escenaris on aquesta faceta sembla grinyolar una mica – va convertir-se en un marc ideal per a què la cantant actués plenament com a poetessa.

Les seves cançons, igualment carregades de poesia, de mirada interior, també en alguns casos de dramatisme, van gaudir de bona sonoritat popera i de millor interpretació. Bona nota per a Ivette Nadal, sens dubte un cas singular en l’ampli panorama musical d’avui al nostre país. XAVIER AMAT/MARC ARISA

El Niño de la Hipoteca es posa el públic a la butxaca a l’Ateneu Arenyenc

Sense banda que l’acompanyés, El Niño de la Hipoteca [myspace] –nom artístic del cantautor barceloní Guiu Cortés– ha donat el ritme que li ha plagut a unes cançons pròpies cada vegada més popularitzades. De l’èxit de la seva aposta, aquesta “cançó urbana” amb tocs d’humor però sobretot molt personal per la manera de cantar, n’ha quedat constància a l’Ateneu Arenyenc en aquest concert del divendres 13 de gener, ja que més de 150 persones s’hi han donat cita, el que suposa un màxim d’assistència del cicle Fem Ateneu [facebook].

El Niño ha començat el concert amb el tema Alma de cartón i al llarg de l’hora i mitja d’espectacle hi ha hagut temps per tot, per repassar cançons dels seus dos discos però també per jugar amb versions o per desendollar-ho tot i baixar amb la guitarra entre el públic. No te irás jamás, Te quiero i Romeo y Julieta han estat altres temes celebrats, mentre que per interpretar La luz batida ha fet pujar dalt l’escenari Ferran Conejos, cantant del grup Exceso i corista habitual del Niño. Si hem de posar alguna pega, aquesta hauria de ser que potser no calen tants acudits ni tants monòlegs entre cançó i cançó, ja que la reiteració es pot arribar a fer un punt indigesta (com el fet de presentar cada tema dient “aquesta cançó es titola…”), i a més a més algun que altre acudit el clou sense gaire gràcia. Més enllà d’això, però, cal celebrar l’aparició de cantants com El Niño, que, si més no, donen la sensació de fer el que els plau a nivell musical com de posada en escena, sense ningú que els marqui la pauta més enllà de les seves pròpies idees. I el públic, molt i molt jove majoritàriament aquest divendres a l’Ateneu, sembla agrair-ho. Guiu Cortés se’ls ha posat a la butxaca i ha donat caliu en una sala on el fred es feia sentir.

Que te vaya bien ha servit per posat el punt i final al concert d’un barceloní que es prodiga molt pel Maresme, on sembla tenir-hi uns seguidors fidels i que coneixen bé les seves cançons. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Els joves cantautors Enhea i Marc Hernández creuen les seves veus en un concert íntim a El Públic de Mataró

Més nerviós però també més proper i natural Marc Hernández [myspace], i amb més qualitats vocals i taules dalt l’escenari i un punt enigmàtica Enhea [web]. Dos joves talents que darrera les seves guitarres acústiques es volen obrir forat en el sempre complicat món de la música i que de moment van fent sonar les seves composicions en directe i a la xarxa per tal que vagin madurant. Per primera vegada l’un i l’altra han coincidit en un mateix escenari. Ha estat a l’Espai Cultural El Públic [web] aquest dijous 17 de novembre, i la trobada no s’ha limitat a un fragment, sinó que tot indica que han iniciat un camí a recórrer plegats que va per llarg. Durant el concert d’Hernàndez, Enhea s’ha enfilat diverses vegades a l’escenari, i viceversa, amb unes combinacions de veus agradables i que per moments recordaven les de Glen Hansard i Marketa Irglova a la pel·lícula Once.

Han estat quasi dues hores de concert en què la intimitat, les cançons d’amor, les balades i els mitjos temps han estat les notes predominants. Cantant en anglès i en català el vilassarenc Hernàndez, i només en anglès la mataronina Enhea, han demostrat unes bones bases en la composició musical i en el redactat de lletres, i sobretot Enhea una veu que sens dubte enganxarà a molts dels que l’escoltin, sensual i un punt esquerdada. Cançons com Remains o We never sleep són una bona carta de presentació d’aquesta jove cantant. Hernàndez, per la seva part, ha aprofitat la cita a El Públic per estrenar algunes cançons, i a la part final ha versionat un dels seus referents, l’empordanès Sanjosex, en la cançó Futur incert. Bon títol aquest per a qualsevol jove que, com ells, tingui ganes de dedicar-se a la música. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA

Pau Vallvé, talent corrosiu per al primer Festival Faraday de tardor

A fora l’Auditori d’Eduard Toldrà [web], a Vilanova i la Geltrú, diluviava, però a la sala la música i els comentaris entre cançó i cançó del barceloní Pau Vallvé [web] han donat caliu i a més d’un i a més de dos els ha sabut greu que el seu concert només durés una hora cronometrada. I és que formava part del primer Festival Faraday Tardor [web] i calia complir horaris, ja que Vallvé ha arribat precedit del grup Anímic [web], i el seguia el veterà Jaume Sisa [web]. Tot això passava aquest divendres 4 de novembre.

Fenomenal comunicador, Vallvé explica amb humor coses punyents, usant una ironia que arriba a ser corrosiva. S’està prou de ser políticament correcte. Rep la premsa musical, els grups de casa nostra, o els habitants dels països del nord d’Europa, però també ell mateix es llença pedres a la teulada. En definitiva, rep la societat en el seu conjunt. “Les cançons que feia com a Estanislau Verdet venien a dir que tot és una merda”, es confessava als assistents. “Ara ho segueixo pensant, però potser no tant”, continuava Vallvé. Una llum a l’horitzó, potser? Sigui com sigui, és una delícia veure com juga amb el looper, enregistrant sobre la marxa bases damunt les quals després canta; la número 1 en aquest aspecte és la cançó Un finlandès nascut al Congo. Però també hi fa molt, per a l’èxit dels seus concerts, l’equip que l’acompanya, unes figures solistes cadascuna d’elles, però que per a l’ocasió es posen a les ordres de Vallvé i s’endinsen en el seu món. Començant per Maria Coma, gran a les veus i al teclat, i seguint per Nico Roig, que fins i tot interpreta una cançó tocant la guitarra amb un tornavís, i finalment el baix i xilofon de Jordi Casadesús.

Ha estat un dels darrers concerts de la gira amb la què Vallvé ha presentat el disc 2010, però no ha deixat de banda el seu passat discogràfic i ha recuperat temes de Verdet i també del projecte u_mä. Alguns títols a destacar: Encara no, preciosa, Amics dels cirerers o L’all ho és tot pels anglesos, i fins i tot hi ha hagut temps per versionar Radiohead.

En definitiva, un concert breu però intens, i sens dubte un encert per part dels programadors d’aquest primer Festival Faraday a la tardor. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Eduard Canimas i Ivette Nadal, ànima i poesia al Centre Cultural Sant Francesc de Granollers

Són dos cantautors amb personalitat i amb estil propi. Eduard Canimas [Facebook], que va provar sort sense fortuna amb un grup anomenat Zitzània, porta ja uns quants anys de carrera en solitari i tres discos editats, i sembla beure molt directament de les fonts de Pau Riba [web] i de Jaume Sisa [web]. Ivette Nadal [web], per la seva part, barreja la música i el recital poètic, i quan comença a interpretar hom sembla veure-hi la versió femenina d’Enric Cassasses. Dues propostes, dos estils diferents, que s’han pogut degustar aquest dissabte 22 d’octubre entre els arcs i parets d’una església granollerina que ja no està dedicada al culte sinó a la cultura, el Centre Cultural Sant Francesc.

Ha obert foc Canimas, amb un excel·lent acompanyant, David Ibáñez, que toca a la perfecció guitarres, ukeleles i banjos. S’observa en el repertori del cantant de Sant Feliu de Pallerols una doble vessant: per un costat temes lents i balades, d’una gran bellesa, com la inspirada Un cor a terra, del seu darrer disc, Sagrat cor, i que ha interpretat per obrir els bisos. I per l’altre costat cançons que se’n podria dir d’inspiració tibetana, hipnòtiques, repetitives, i sens dubte ben originals. A mig camí, temes sensacionals com Girasol, també del seu últim treball, una roda d’acords amb força in crescendo i que certament assoleix la sensació en l’oient que tot el que ens envolta no para mai de girar.

Canimas ha estat sobre l’escenari poc més de tres quarts d’hora, ja que tot seguit havia de pujar-hi Ivette Nadal. La cantant jugava a casa, però sigui per allò que ningú no és profeta a la seva terra o per l’hora d’inici del seu recital, la veritat és que el públic ha estat molt més fred que amb Canimas. Nadal ha publicat ja dos discos, Guerres dolcíssimes i A l’esquena d’un elefant, i el repertori ha combinat temes de l’un i l’altre, amb lletres poètiques, com és el cas de Miro la nit. Carregada en tot moment amb la guitarra acústica, amb el guitarrista Roger Pascual flanquejant-la, la vallesana ha aprofitat l’ocasió per oferir també un parell de primícies, entre elles la cançó Tetrasílabs en què musica un poema d’Anna Aguilar.

Bona veu, poesia i nervi, un camí particular el d’Ivette Nadal per a una nit en un entorn agradable i que ha format part de la quarta edició Cants i Autors (CCA) [web] que organitza el Casal Popular l’Esquerda. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Anna Roig i L’ombre de ton chien conquereixen Girona amb el seu pop afrancesat

Llargues i fortes ovacions per finalitzar un concert especial. Anna Roig i els seus ‘chiens’ [web] han volgut que la presentació a l’Auditori de Girona [web], dins el Temporada Alta 2011, del disc Bigoti vermell, el segon enregistrament del grup, al mercat des de fa pocs mesos, fos una mica diferent dels altres concerts de la gira i, més enllà que el repertori no ha variat ni una coma de l’habitual, la intervenció dels músics que van col·laborar en la gravació del disc ha fet que les cançons sonessin més brillants i amb més força, que d’altra banda tampoc calia perquè amb els quatre excel·lents components de L’ombre de ton chien, i la bona veu i teatralitat de Roig, es basten.

L’inici de l’espectacle guardava una primera sorpresa. Un vídeo projectat en una gran pantalla ha mostrat moments de l’enregistrament del disc. Tot seguit han sonat les notes de la cançó que en dóna nom, per seguir amb Lladre de cors, lladre de versos – preciosa – , i La senyora tímida, tema que retrata una dona que quasi no s’atreveix ni a sortir de casa però que somnia tot sovint que es menja el món. És aquesta una de les línies que segueixen les lletres d’Anna Roig, la d’explicar històries de personatges, algunes mig fantàstiques o difícils de creure – llegeixis la de l’assassina en sèrie Trini Sánchez Mata, exitós tema del seu primer disc -, però que exploren més un món cap a dins de l’ésser humà que no pas cap a fora. Anna Roig té ben apresos els papers, com canta a la cançó Caputxeta Roig – una de les millors del segon disc i que ha servit per cloure el concert abans de passar als bisos – es posa dins de cada personatge, i modula la veu com i quan convé, fent de la proximitat amb els assistents una realitat des del primer instant que trepitja l’escenari.

Amb les entrades exhaurides des de feia dues setmanes, la platea semblava esperar amb ganes l’esdeveniment, i han seguit amb molta atenció totes i cadascuna de les cançons. Les més aplaudides segueixen sent Je t’aime i Corro sota la pluja, del primer disc. Però temps al temps, perquè aquest segon també està farcit de vestits amb classe per perdurar, fets a mida per al grup i per als seus seguidors, cada dia més nombrosos i que veuen en la combinació del català i el francès, i en aquesta mena de pop que recorda i transporta a l’altra banda dels Pirineus, una proposta diferent o com a mínim singular a casa nostra.

De les col·laboracions, destacar especialment la de l’Always Drinking Marching Band, per la força que han donat a la peça La Vedette del teu cap, i el quartet de corda a La senyora tímida. Amb L’últim petó Roig ha anat apagant els llums de taula de sobre l’escenari, un per a cada músic de L’ombre i un per ella, mentre s’encenien els aplaudiments. Hi ha un tema en francès de la cantant que diu que a vegades el temps ens juga a favor i a vegades en contra. Està clar que, almenys de moment, a Anna Roig i a L’ombre de ton chien els va a favor. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Cesk Freixas, el cantautor protesta 2.0, ofereix un dels darrers concerts de l’actual gira a Salt

Cesk Freixas [bloc], cantant de Sant Pere de Riudebitlles, reivindica en molts dels seus concerts el llegat que ens han deixat autors com Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra. I la seva manera de presentar-se a l’escenari sens dubte beu de fonts com aquestes i ell mateix mostra amb orgull l’etiqueta de cantautor protesta i reivindicatiu. Tot i així, Freixas és una versió evolucionada de “cantant protesta”, amb uns arranjaments més pop que la majoria de temes de la que se’n va dir la Nova Cançó i sobretot amb unes lletres que poc necessiten amagar-se rere metàfores per superar cap censura, dient les coses amb una claredat que potser fins i tot és excessiva, massa mastegada. Unes coses que, és clar, poc o molt també han canviat en quatre dècades, tot i que molts pensaran que potser no tant.

Malgrat aquesta actualització, Freixas és sens dubte el cantant de nova fornada que més s’assembla als cantautors que van sorgir als anys 50 i 60 al nostre país, com va quedar demostrat en el concert ofert aquest divendres 22 de setembre a la sala La Mirona de Salt [web]. Utilitza molt sovint la tonada lenta i sensible com a eina reivindicativa, tal com ja feien Llach o Raimon, i els vestits musicals a voltes es queden en una o dues guitarres, això sí, acústiques i no clàssiques com les que portaven aquells, sense excessos ni complicacions, posant la música al servei de la paraula. Fins i tot alguna llarga presentació recorda la d’algun cantautor retirat dels escenaris fa pocs anys. A La Mirona han seguit el prop d’hora i mitja de concert un centenar de persones, la majoria molt joves, que han gaudit de la interpretació de temes com Diuen o Abril del 1984. Aquestes dues corresponen al seu darrer disc, titulat La mà dels qui t’esperen, publicat ara fa un any, i de fet aquesta era una de les últimes oportunitats per assistir a un concert de l’actual gira, ja que aviat el cantautor es tancarà a l’estudi per enregistrar un nou treball, el quart de la seva carrera, que serà possible gràcies a l’anomenat micromecenatge, aportacions econòmiques que pot fer tothom que vulgui. En pocs dies Freixas ha recollit 8.500 euros.

També del darrer disc són les dues peces que ha tocat abans dels bisos, La petita Rambla del Poble Sec – possiblement el seu tema més conegut – i Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut, que ha comptat amb la participació del públic. A la tornada a l’escenari, Freixas ha sorprès versionant Adrià Puntí – ja abans havia tocat una cançó de Pi de la Serra – i ha acabat el concert amb Hossana, tancant un cercle de cançó i reivindicació que per a aquest jove cantautor són dos conceptes indestriables. XAVIER AMAT/MARC ARISA

El Niño de la Hipoteca, cançó urbana entre barraques de Calella

El barceloní Guiu Cortés s’amaga darrera d’un antifaç anomenat El Niño de la Hipoteca [web], cantautor modern de lletres quotidianes, algunes divertides i iròniques, cada dia més conegut pel gran públic. Bona mostra ha estat el concert ofert aquest dijous 22 de setembre a Calella de la Costa, al Maresme, on, tot i l’horari intempestiu – les primeres notes sonaven a 2/4 de 3 de la matinada – un jovent fidel ha esperat pacient i ha corejat molts dels temes del cantant. Anant de menys a més, i amb un so certament millorable – possiblement una carpa no dóna per a més -, El Niño de la Hipoteca ha arrencat el repertori amb Pelotas pa fuera, cançó que també obre el seu segon i darrer disc, i No te irás jamás, amb energia i intensitat, ben flanquejat per la potència de les guitarres elèctriques de Miguel Pina.

El Niño ha mostrat en tot moment bona sintonia amb els assistents i els comentaris i interacció entre cançó i cançó han estat una constant. Completaven la banda baixista i bateria i un corista que hi posava la salsa amb les seves coreografies. També hi ha hagut moments més relaxats, com la interpretació de Efecto bumerán, i als bisos Guiu Cortés ha aparegut inicialment sol amb la seva guitarra i ha tocat La pulga. El punt d’inflexió de l’hora de concert l’ha suposat la cançó La más bella, cantada a l’uníson pel públic, i especialment celebrada ha estat Que te vaya bien, la darrera que ha interpretat, i que ha enllaçat amb una mescla a ritme reggae de tonades molt conegudes d’altres grups i cantants.

El concert s’ha desenvolupat en el marc de la Festa Major de la Minerva de Calella, en les anomenades barraques. No és la primera vegada que El Niño toca a la població maresmenca, però si encara no l’heu vist i us heu perdut aquest concert, teniu una bona oportunitat de veure’l en directe el proper 9 d’octubre a El Dau [web] de Mataró. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA