A fora l’Auditori d’Eduard Toldrà [web], a Vilanova i la Geltrú, diluviava, però a la sala la música i els comentaris entre cançó i cançó del barceloní Pau Vallvé [web] han donat caliu i a més d’un i a més de dos els ha sabut greu que el seu concert només durés una hora cronometrada. I és que formava part del primer Festival Faraday Tardor [web] i calia complir horaris, ja que Vallvé ha arribat precedit del grup Anímic [web], i el seguia el veterà Jaume Sisa [web]. Tot això passava aquest divendres 4 de novembre.

Fenomenal comunicador, Vallvé explica amb humor coses punyents, usant una ironia que arriba a ser corrosiva. S’està prou de ser políticament correcte. Rep la premsa musical, els grups de casa nostra, o els habitants dels països del nord d’Europa, però també ell mateix es llença pedres a la teulada. En definitiva, rep la societat en el seu conjunt. “Les cançons que feia com a Estanislau Verdet venien a dir que tot és una merda”, es confessava als assistents. “Ara ho segueixo pensant, però potser no tant”, continuava Vallvé. Una llum a l’horitzó, potser? Sigui com sigui, és una delícia veure com juga amb el looper, enregistrant sobre la marxa bases damunt les quals després canta; la número 1 en aquest aspecte és la cançó Un finlandès nascut al Congo. Però també hi fa molt, per a l’èxit dels seus concerts, l’equip que l’acompanya, unes figures solistes cadascuna d’elles, però que per a l’ocasió es posen a les ordres de Vallvé i s’endinsen en el seu món. Començant per Maria Coma, gran a les veus i al teclat, i seguint per Nico Roig, que fins i tot interpreta una cançó tocant la guitarra amb un tornavís, i finalment el baix i xilofon de Jordi Casadesús.

Ha estat un dels darrers concerts de la gira amb la què Vallvé ha presentat el disc 2010, però no ha deixat de banda el seu passat discogràfic i ha recuperat temes de Verdet i també del projecte u_mä. Alguns títols a destacar: Encara no, preciosa, Amics dels cirerers o L’all ho és tot pels anglesos, i fins i tot hi ha hagut temps per versionar Radiohead.

En definitiva, un concert breu però intens, i sens dubte un encert per part dels programadors d’aquest primer Festival Faraday a la tardor. XAVIER AMAT/MARC ARISA