Tot el paper exhaurit i comunió absoluta entre quintet i públic des del primer minut de concert amb una munió de làmpades de diferents formes i colors com a testimonis. Els mallorquins Antònia Font [web] han deixat empremta al teatre l’Atlàntida de Vic [web] la nit del divendres 28 d’octubre i han demostrat que, tot i que comencen a ser un dels veterans de l’escena, no perden la frescor i l’alegria que els ha caracteritzat sempre i sobretot que mantenen una personalitat fora de mida. Sens dubte del millor i al mateix temps més original en la nostra llengua, amb un Joan Miquel Oliver que segueix fent immenses composicions i que s’ha desacomplexat dalt l’escenari com a guitarrista, i un Pau Debon que, tot i que en algun moment la veu li fa alguna patinada, sap transmetre en cada instant el que requereix el tema, sigui empenta, sigui tendresa i sensibilitat.
I com que Antònia Font mai es conformen ni deixen de sorprendre, es presenten en aquesta gira amb una primera part en què fan del seu darrer disc, Lamparetes, una obra conceptual. L’interpreten de cap a cap sense pràcticament respir, i sonant clavat que en el reproductor. Llevat d’alguna cançó que no acaba d’alçar-se per sí mateixa, ens trobem davant un immens treball i que guanya en la posada en escena – el so molt acurat i el joc de llums senzillament perfecte -, i paga la pena seguir l’espectacle en un auditori o teatre, com en el cas de Vic, més que no pas a peu dret en una festa major, per apreciar la multitud de detalls que es couen entre acord i acord. El duet que formen Carreteres que no van enlloc i Es far de Ses Salines és pura poesia musical, tancada per la gràcia de Sospitosos, amb Debon a la flauta. Hi ha un tall, però, que se salten, Calgary 88, peça que s’està convertint en la més emblemàtica del disc i que es reserven per als bisos.
El públic de l’Atlàntida ha seguit amb aplaudiments i intensitat l’actuació dels illencs des dels acords del tema inicial, Me sobren paraules, però ha estat a la segona part, quan han recuperat molts dels seus èxits anteriors, que els assistents ja s’han tret del tot la vergonya i les butaques han quedat en desús. Ha estat el cas d’Alegria, amb èxtasi col·lectiu, però també de Wa yeah! o de Portaavions, mentre que Alpinistes-Samurais és com un gran vi que ha guanyat amb els anys i ha estat de les més ovacionades.
En definitiva, uns Antònia Font que no s’acomoden ni perden la inspiració i que segueixen oferint uns concerts plens de vibracions positives, com ha quedat demostrat a la capital d’Osona. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA
