Trobada reeixida entre Niño Josele i la Cobla Sant Jordi a l’Auditori de Barcelona


Niño Josele amb la Cobla Sant Jordi a l’Auditori de Barcelona el 9 de febrer de 2012

El que es va viure el vespre del dijous dia 9 a l’Auditori de Barcelona [web] només es pot qualificar d’excepcional, i ho va ser en diversos sentits. Per un costat, perquè era la primera, i qui sap si la darrera, vegada que coincidien sobre un escenari el ‘tocaor’ d’Almeria Niño Josele [web] i la Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona [web]; per un altre, perquè l’encontre va ser exquisit, ple de mestratge, amb un so magnífic i una posada en escena amb punts d’artesania. El públic, que malauradament no va arribar a omplir l’aforament, ho va agrair tot plegat acomiadant dempeus els intèrprets i amb alguns bravos i llargues ovacions després de cadascuna de les obres immaterials que s’anaven succeint dalt l’escenari.

L’aposta presentava un trípode ben falcat. Una pota, la més robusta, era la de Josele, en posició més avançada, i que tot sol va obrir foc amb la llarga interpretació de Camino de Lucía. Sens dubte ell era la gran atracció i la peça clau de l’engranatge, dels seus discos titulats Paz i Española van sortir tots els temes interpretats, i la seva guitarra, tocada amb l’agilitat i l’ànima dels grans de l’instrument, va ser protagonista pràcticament en tot moment. Al seu voltant, una banda formada per quatre músics: el pianista Joan Díaz, que mostrava una sintonia total amb Josele i que va ser l’encarregat de fer els vestidets per a la cobla; el saxofonista Gabriel Amargant, combinació de joventut i talent i a qui una mala passada de l’eina de treball li va frustrar un dels solos més brillants de la nit, en la interpretació de Gloria Bendita; Pep Pérez al baix elèctric, com acostuma a passar amb aquest instrument un tant en segon terme gran part de la vetllada, però quan no sona com s’arriba a trobar a faltar, i executant un solo espectacular en la part final del concert; i el bateria David Gómez, que hi aportava el ritme de jazz i experimental precís a cada instant. Finalment, la tercera pota, la Cobla Sant Jordi, actuant a mode de Big Band, abandonant del tot el to sardanístic i adaptant-se perfectament a aquest flamenc-fusió impulsat des de la cadira de Josele.

Potser un dels pocs “però” de l’espectacle pot venir d’aquesta tercera pota, ja que els músics de la Cobla van estar massa estona amb els braços creuats, entrant només d’esquitllada en alguna composició, i convertint-se molts moments del concert en un mà a mà entre el guitarrista i els quatre músics del grup; com també hagués estat fenomenal que Josele es marqués una sardana amb la guitarra clàssica. En aquesta ocasió no va ser, però qui sap si es repetirà la trobada i ampliaran repertori. Si és així, no us la perdeu. Paga la pena. XAVIER AMAT/MARC ARISA