Vic, Granollers o Girona celebren la Diada de la Rumba

Videoclip del tema El Muerto Vivo de Peret.

La cinquena Diada de la Rumba [web] es viurà, aquest 2013, més enllà de Barcelona. La iniciativa que vol donar a conèixer i posar en valor la rumba catalana, durà les seves sessions formatives, de divulgació i la seva música en directe també a Girona, Granollers, Vic, Madrid i Saragossa. Aquesta tardor apropa’t a la música gitana més nostrada! DDM/CATSONS

Els figuerencs Los Banis retornen amb ‘Viento y arena’


Entrevista del Diaridelamusica.com a Los Banis.

Los Banis [facebook] tornen després de deu anys de pausa amb un nou àlbum sota el braç: Viento y arena. Els germans figuerencs Juan i Ramón Cortés pugen de nou als escenaries per mostrar el contingut del seu nou disc de rumba cent per cent aflamencada. De fet, just acaben de realitzar una exitosa gira per Catalunya i ara es preparen per seguir mostrant el seu nou so per arreu d’Espanya. DDM

Dabucabuc, rumba a ritme del ventilador

El grup mataroní de rumba Dabucabuc [Facebook] es va crear l’any 2009 format per Aitor Gabaldà (veu), Ferran Amatller (clarinet i veus), Josep Antoni Molina (baix i veus), Marc F. Claret (guitarra i veus) i Nil Moyano (bateria). Acaben de publicar el seu primer treball, Quan sona el ventilador, que van presentar en concert el dia 11 de maig a la sala Clap de Mataró.

El disc és el fruit de dos anys i mig provant ritmes i recollint influències. Un treball autoeditat pel grup al seu buc d’assaig, una experiència que valoren positivament per la llibertat que han tingut i que els ha permès gravar sense sentir-se pressionats per terminis. DDM

Frenètic concert de Bongo Botrako a la Salamandra de l’Hospitalet per cloure una exitosa gira

Concert de Bongo Botrako a la Sala Salamandra de l’Hospitalet el dissabte 17 de desembre.

Llargues cues a taquilla, tot el paper venut, i 800 joves embogits des de la primera nota aquest dissabte 17 de desembre a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat [web]. Des que el tema Todos los días sale el sol, o el “Chipirón” com el coneixen molts, va començar a escampar-se per ràdios i sales de música, els tarragonins Bongo Botrako [web] no han parat de recollir èxits i elogis arreu. I merescuts, com es va demostrar dissabte en el concert que tancava la gira per terres catalanes. Perquè Bongo Botrako fa uns espectacles frenètics, en què hi participen a parts iguals tots els músics, implicats plenament en el show i a fer saltar els assistents, que no paren ni un segon, ni els de dalt ni els de baix. Segurament la suma de quilos perduts per tots plegats acabada la quasi hora i mitja de concert fa d’un espectacle d’aquestes característiques el millor dels règims. Els ingredients: rumba, ska, reggae, fins i tot polca, ritmes que no són tan diferents entre ells i als que Uri Giné, el cantant, i els sis músics que l’acompanyen hi acudeixen amb tota naturalitat.

Enllacen una cançó rera l’altra, sense descans, i només algun missatge esporàdic, un dels quals per donar suport als indignats del 15-M. Temes com Bonobo i Caminante – aquesta segona amb el veterà José Capel com a convidat – van ser corejades a viva veu, quasi tant com la més esperada, la que dóna nom al que fins ara és el seu únic disc, i que no va arribar fins al final de tot. Només un disc, però moltes taules dalt l’escenari. I és que els tarragonins fa tres anys que volten, i porten 200 concerts a la motxilla. Això es nota, i el descans que es prendran els propers mesos de segur que el necessiten, tot i que no van donar cap mostra de cansament a la Salamandra, d’on el jove públic en va sortir amb somriures d’orella a orella, amb el Chipirón de nou enganxada al cervell com s’enganxa la tinta dels calamars, i de ben segur amb ganes que tornin aviat a l’Hospitalet, on no era pas la primera vegada que Bongo Botrako hi presentava el seu directe. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA

Sant Joan en ple novembre amb Terratombats i Kayo Malayo a la Sala Stroika


Terratombats i Kayo Malayo a la Sala Stroika de Manresa el 19 de novembre

Terratombats i Kayo Malayo han portat aquest dissabte 19 de novembre els seus ritmes festius la Sala Stroika de Manresa, davant un públic molt jove que no ha arribat a omplir la sala. Més de dues hores de bon humor, lletres directes i ritmes contagiosos.

Amb gairebé mitja hora de retard el grup de rumba Terratombats ha obert la nit davant d’una cinquantena de persones. Fidels a la rumba catalana, han començat amb La rumba dels 60 de Gato Pérez i els homenatges s’han succeït entre temes propis amb cançons de Peret, l’All my loving de Los Manolos versionada a Alloli, i també Mala vida de Manu Chao. Música de la terra i per la terra, amb referències als calçots, la ratafia, les tradicions i el territori.

Vestint camises de flors els de l’Anoia han escalfat ràpidament l’ambient amb temes dels seus dos EP, Mitjons blancs (2011) i Que no et prenguin el pél (2008). Amb la cançó Vetlla revetlla, l’Stroika semblava una calorosa nit de Sant Joan, lluny dels 12 graus exteriors. Molta energia a l’escenari que els nou components de Terratombats omplien, i també a la pista on era impossible escapar del ritme del ventilador que s’encomanava al cos de tots els presents. L’actuació dels nois d’Igualda ha acabat com una festa, amb serpentines incloses. El guitarrista i veu del grup Ricard Carles, mestre de cerimònies fins llavors, ha cedit el protagonisme al percussionista Arnau Pons, percussionista, que ha aconseguit un gran final amb tot el públic seguint la coreografia que ell marcava.

Acabada la primera hora de concert ha arribat el torn de Kayo Malayo i tot ha incrementat: més ritme, més públic i més reivindicació. El teló ha tornat a obrir-se amb una estelada presidint l’escenari i els assistents que ja arribaven al centenar, s’han entregat des dels primers compassos a l’ska mestís dels terrassencs. Els terrassencs es troben al final de la gira de presentació de Katalonska (2011) i han combinat el temes més nous amb altres del seu repertoni, sobretot de l’anterior disc Qui ens va parir (2009), el primer del grup. A diferència dels Terratombats no s’han entretingut amb parlaments entre cançó i cançó, però les lletres de Kayo Malayo parlen per si soles. “Welcome, welcome to Catalonia. Welcome, welcome it’s another place. (It’s not Spain)” diuen a la cançó Welcome to Catalonia, una de les lletres més reivindicatives de Katalonska i ben coneguda pel públic de l’Stroika. Destacar l’entrega del grup sobre l’escenari i sobretot la qualitat i contundència dels vents, Roger Arnau al saxo i Ramon Figueres a la trompeta, que han aconseguit que la sala semblés plena en alguns moments de la nit. LAIA NONELL/MARC ARISA

Els Ai, Ai, Ai obren el programa ‘ddM Concert’ a m1tv

Els Ai, Ai, Ai van actuar a l’Espai L’Arquera de Mataró en el transcurs del Festival Mataró, Cruïlla de Cultures 2009, concretament el 18 de juliol d’aquell any. Aquesta gravació, que ocupa el primer episodi del ddM Concert que s’emet aquest estiu a m1tv, ho testimonia. Va ser un concert amb què els músics de la formació es van retrobar amb el públic mataroní just deu anys després de la seva desaparició dels escenaris i d’una aturada en el camí un cop publicat el seu quart disc, Esperit de vi. En efecte, a mitjans de 2007 la banda es reajunta i l’any següent presenta un nou treball d’estudi, Lo més gran del món, que segueix rodant actualment. El grup el formen Pep Lladó (teclats, veus i programacions), Rafalito Salazar (ventilador i veus), David Torras (ventilador i veus) i Jordi Gas (veus).

La formació original la va crear Pep Lladó després de la mort de Gato Pérez. Ell era un dels seus col·laboradors i amics paios i amb altres músics d’ètnia gitana, com Antoni “Sicus” Carbonell o Ricard “Tarragona”, tira endavant aquest nou projecte. El primer disc dels Ai, Ai, Ai (Això brama, 1992) és agradable i s’hi barregen versions de Serrat (Paraules d’amor), de Gato Pérez (La curva del morrot) i temes originals, entre els quals destaca per la seva difusió mediàtica Sota la palmera. Aviat, però, el cantant “Sicus” és substituït pel terrassenc Miquel Górriz, i el grup (format definitivament per Lladó, Górriz i “Rafalitu” Salazar) comença una etapa més complexa, caracteritzada per la recerca formal i de continguts, la fusió de la rumba amb altres referents musicals com la música llatina, el rock o el rap, i uns textos cada vegada més rics i elaborats. Fruit d’aquesta evolució són els àlbums Neguits, angúnies i forats (1994), i, sobretot, El temps de Sefalina Kaolin (1996), que conté cançons tan rodones com Anar tirant, temes tan allunyats de la superficialitat de la rumba a l’ús com It’s so hard to be a Catalan o Medellín, o una aconseguidíssima i sorprenent versió de la cançó de Raimon Jo vinc d’un silenci. DDM

Clausura a ritme de rumba i ventilador

L’última nit del Cruïlla va convertir-se, de principi a fi, en una gran festa rumbera, plena d’aquest ritme tant nostre i que a la vegada ens apropa com cap altra música al sud d’Espanya. El cartell no podia ser més exigent: Ai Ai Ai, un dels grups ja clàssics de la rumba catalana; Los Delinqüentes, un dels conjunts amb més projecció en l’actual món de la música mestissa; i Los Chichos; que tots sols han escrit una pàgina de la historia musical d’aquest país.

Ai Ai Ai van ser els encarregats d’obrir la nit. Els catalans van explotar la fórmula de la rumba popularitzada per grans mestres com Peret o El Gato Pérez, oferint melodies a ritme de ventilador i escalfant el públic que entrava al recinte amb un so que de clàssic rumbero passava, en certs moments, a pseudodisco, gràcies a les bases que duien gravades.

Los Chichos van sortir en segona posició, i des de la primera peça es van coronar com els autèntics reis de la nit. Un públic heterogeni, format a parts iguals per aquells que recordaven el grup com un dels clàssics de la seva infància i els que l’havien descobert més entrada l’adolescència, va corejar sense parar els temes, tots ells més que coneguts, que oferia la banda “gitana de rumba flamenca” de referència.

Amb ells, la rumba va perdre la dolçor inicial, per convertir-se en un ritme dur, molt més proper al rock and roll, que defineix el so d’extraradi característic de la banda, i que acompanya a la perfecció les lletres crues que vesteixen els seus temes. Malgrat l’oblit imperdonable de no cantar Quiero ser libre, el concert va estar ple d’himnes de diverses generacions com Mujer cruel, Ilusiones o la Historia de Juan Castillo. A més, aprofitant que compartien escenari, Los Delinqüentes van sortir per cantar junts Ni más ni menos, tal i com fan a l’últim treball publicat de Los Chichos, Hasta aquí hemos llegado, on repassen els seus grans èxits acompanyats d’alguns dels artistes amb més nom de l’actualitat.

Per tancar la ronda d’actuacions en directe, Los Delinqüentes van sortir a demostrar com és que segueixen donant molta guerra i mantenint-se com una de les bandes de rumba fusió més importants de la península. Repassant els temes més coneguts de la seva discografia, i posant-se el públic a la butxaca amb una gràcia que agafava protagonisme entre cançó i cançó, els andalusos van mostrar la cara més mestissa de la rumba, allà on aquesta es fusiona sense conflictes amb altres ritmes fins a convertir-se, gairebé sense adonar-se’n en reggae o rock.

La nit va tancar-se amb la selecció musical de 2 Mini Dj, que van fer ballar els que encara resistien fins altes hores de la matinada a base de temes coneguts per tothom. Una tendència que, de fet, ja havien començat els artistes, que van iniciar els tributs amb diversos homenatges a Camarón, Mano Negra i fins i tot Michael Jackson. RITA VILLÀ / G.ZUAZOLA, K. MONTORO, E. SERAS, J. GONZALEZ, S. GUIRADO, E. AYMERICH, O. CASTILLÓN

La primera festa de l’estiu per suar a ritme de rumba

Molta rumba, cumbia, reggae i energía de sobres per fer ballar el personal durant dues hores seguides. Aquests són els ingredients que va posar Gertrudis sobre l’escenari de Vil•la Flora, a Canet de Mar, dissabte a altes hores de la matinada. El conjunt Vallesà va demostrar perquè actualment és considerat com l’exponent més destacat de la nova rumba catalana, oferint un estil que es caracteritza per la fusió constant amb ritmes d’arreu.

Sense oblidar-se de l’essència del ventilador, Gertrudis deu bona part del seu so particular al violí, que introdueix la sonoritat i els ritmes balcànics més festius als seus temes, unint així cultures gitanes del llarg d’Europa. Una fórmula que els ha donat importants rendiments, i que els ha permès arribar amb èxit als 500 concerts, que van celebrar fa pocs mesos amb nombroses col•laboracions i una publicació discogràfica de l’esdeveniment.

El concert de Canet va ser la cloenda de diverses iniciatives musicals maresmenques. Per una banda posava punt i final al Xè cicle cultural Primavera de les Arts, que uneix diversos pobles de la zona amb l’objectiu d’oferir una programació cultural de qualitat als vilatans. A més, a Canet tancaven també el VIIè Festival Re-Percussió per l’Odeon, que durant tot el cap de setmana va omplir la població d’activitats centrades en el ritme.

La rumba va ser, doncs, el colofó de tot plegat. Abans de Gertrudis, Papawa havia esclafat l’ambient de l’envelat, oferint el seu repertori de rumba catalana en el sentit més clàssic. I, seguidament, van passar el relleu a la nova generació de rumberos del país, demostrant la bona entesa entre ells a partir de col•laboracions mútues a un i altre concert.

La calor de l’espai i les ganes de marxa del públic van ser els darrers ingredients de la festa. Els detalls que van fer evident que, malgrat les quatre gotes que queien a fora, l’estiu, i amb ell la temporada de festes majors i concerts d’envelat, ens esperen a la cantonada. RITA VILLÀ / ORIOL CASTILLÓN