El Cicle Herois reviu 30 anys de trajectòria en una nit

Versionar els més grans no és fàcil. Però aquestes paraules, davant un concert d’Achtung Band [web a MySpace], se les endú el vent. Fa cinc anys van decidir embarcar-se en una aventura arriscada, la de fer tribut als U2, que compten amb gairebé tres dècades de trajectòria. La Sala Privat va ser l’encarregada, de nou, de rebre uns dels centenars de clons que té la banda irlandesa.

La nit de divendres va començar amb una festa dedicada als anys ’90, la Festa Smile. Però, sens dubte, la cirereta del pastís va ser l’actuació dels de Rubí. Un concert a mida que va fer un repàs exhaustiu a la llarga i intensa trajectòria musical d’U2. No era una novetat per al cicle Herois que, des de fa anys, acull la sala mataronina.

L’escenari es va fer petit amb les primeres notes de Magnificient, tema del nou treball dels irlandesos que, precisament, van encetar la seva gira mundial a Barcelona fa mes i escaig. No hi van faltar clàssics com With or without you o One, i també va haver-hi lloc per temes menys coneguts com Done, de l’àlbum Pop.

La força d’Achtung Band va encongir la sala Privat on no només hi havia seguidors d’U2 sinó també dels seus clons, que van saber fer seva cada melodia i cada lletra. Tot plegat, una combinació explosiva perfectament protagonitzada per la guitarra de Xavi Lario i la veu de Carlos Maya, qui en cada acurada presentació parlava de la banda versionada com a una de les millors del panorama musical. LAURA CERA

Arenys de Munt s’omple de rock jove de la comarca

El casal de joves l’Escorxador d’Arenys de Munt va transformar-se aquest divendres una vegada més en una sala de concerts, gràcies a la iniciativa de les nits Trenca’t. En aquesta ocasió els primers a pujar a l’escenari van ser Ebri Knight, formació del Maresme que toquen, com ells mateixos defineixen, rock celta hooligan.

El directe d’Ebri Knight va estar marcat des del primer moment per la potència de la guitarra i mandolina, seguint el ritme sempre trepidant de la bateria. La marca personal del grup l’aporten, però, sens dubte, el violí i les flautes, que doten les melodies d’un innegable caràcter cèltic. El repertori, cantat tant en català com en anglès, i basat en temes propis, deixava entreveure la trajectòria que ja hi ha darrera el grup, malgrat la joventut de tots els seus membres.

La nit va completar-se amb les actuacions de Flanagan i Txilum, que van fer moure els joves d’Arenys a ritme de pop i reggae fins a altes hores de la matinada. Un cop acabada la festa, el casal de joves l’Escorxador tornarà a celebrar una nit Trenca’t d’aquí un mes, el dia 12 de desembre. RITA VILLÀ

John Ward versiona la nit de Privat


El cantant i guitarrista John Ward va ser el protagonista d’una nit càlida i tranquila a la Sala Privat, el passat divendres. En un concert de tall acústic, el músic anglosaxó resident a Barcelona va oferir un reguitzell de versions que van recorrer gairebé tota la història del pop contemporani.

Armat amb la seva versàtil veu i la guitarra acústica de sis cordes com a únic acompanyament, Ward es va fer acompanyar puntualment per la segona guitarra acústica i la segona veu d’Eduard Roura, amb qui va interpretar “Loosing my religion” de REM. Ward va realitzar un recital de versions, principalment de noms i bandes anglosaxones, com David Bowie o U2. Va ser una bona ocasió per fer un repàs des del pop d’Oasis -amb una corejada “Wonderwall”, fins al rock de “The Joker” d’Steve Miller, o el folk setantero de Simon and Garfunkel, amb un clavadíssim “Boxer”, o el tema final de la nit, versionat dels Crossby, Still, Nash & Young.

John Ward va demostrar davant la cinquantena de persones de públic com la música pot ser aclamada amb molt pocs elements: bona sonorització, una bona veu i una guitarra ben arpada. – Eloi Aymerich

El so fàcil de Rafa Pons enganxa Privat


Rafa Pons, músic habitual a la programació de la Sala Privat va actuar i agradar sense complicacions el passat divendres. Davant d’un centenar d’espectadors Pons i la seva guitarra acústica es va acompanyar d’un teclista cinc estrelles com Joan Berenguer i un guitarra elèctrica, en un format senzill i al que va saber treure un excel·lent rendiment. Temes com “Filatélico” en són un clar exemple, un pop de mitjos temps en clau gamberra que li funciona de meravella.

El cantautor urbà és un clar exemple d’un moviment que a l’estela i sonoritat del rock comercial en castellà de McClan o Revolver han reinterpretat l’estil amb lletres sense grans pretensions i tornades enganxoses i rodones com “La niña de Getxo” o “Supongo”.

Del blues a la balada pop, Rafa Pons va destilar un recital tranquil i melòdic, amb l’amplificador i distorsió justa i la poètica necessària. En procés de gravació del seu segon disc, el directe va sonar compactat i molt sòlid, lent però segur, un directe que sona a cosa gastada i radiofònica, però en tot cas, vàlida. La veu rogallosa del cantant i el so fàcil de les seves cançons li permeten tenir a Rafa Pons un espai musical propi.
- Eloi Aymerich

Manel Fuentes & The Spring’s Team Band: retorn a la carretera


En un concert de més de dues hores, Manel Fuentes & The Spring’s Team Band van transportar la Sala Privat a New Jersey amb més de tres-centes persones abocades en l’espectacle.

El recital, celebrat el passat divendres, va arrencar amb la cinquena posada, amb la banda titular en línia amb teclat, baix, guitarra elèctrica i saxo. Amb una excel·lent sonorització el rock d’arrel americana va prendre la sala mataronina, amb un Manel Fuentes imitant de manera fidedigna a “The Boss”. Amb cançons energètiques al principi, com “Radio Nowhere”, la banda va versionar el millor Springsteen, amb històries èpiques de carretera com “Because the night” o balades immortals com “Knockin’ On Heaven’s Door”.

Els mitjos temps van marcar el compàs del concert, amb el ritme alt, acords en major i visites esporàdiques al blues en temes com “Glory days”. En el recital potser es va pecar de solos instrumentals massa llargs sobretot amb el saxo, però tot error va ser esmenat per la extraordinària actitud de Fuentes i la seva Spring’s Team Band. La nit es va allargar i Fuentes va reservar un final amb temes com “Fire”, encara va tenir temps de versionar als Beatles amb “Twist & Shout” i va fer esclatar Privat amb un estelar “Born to run”.

Gran nit de música i rock americà a la Sala Privat amb uns excel·lents Manel Fuentes & The Spring’s Team Band, que van demostrar que en la música moderna, els clàssics tenen vigència i que l’actitud explosiva i de donar-ho tot en un escenari permet connectar d’una manera total amb el públic.