Natxo Tarrés & The Wireless recorden a Bob Marley, el rei del reggae, a l’Atlàntida de Vic

Natxo Tarrés & The Wireless [Facebook] actuaven el divendres 29 de juny a l’Atlàntida de Vic [web] per retre homenatge a Bob Marley trenta anys després de la seva mort. L’actuació començava amb la sala mig buida i amb unes imatges al fons de l’escenari que contrastaven les diverses realitats humanes i que mostraven la bellesa de la naturalesa. Aquestes fotografies van anar canviant durant el concert per adequar-se a la cançó i reivindicar els idearis d’ambdós artistes.

Amb un any de gira homenatjant el rei del reggae, l’exvocalista de Gossos explicava el perquè de tot això: pretén recuperar l’essència, la universalitat i les paraules plenes de sentit que ens va deixar Marley. Natxo Tarrés també va recolzar el moviment dels indignats i va afirmar que si el jamaicà fos viu segur que s’hi sentiria identificat.

La formació va tocar temes tan coneguts com I shot the sheriff, Buffalo soldier o Everythings gonna be alright. També van versionar peces en català com Redemption Song, titulada Cançons de llibertat, que quedava molt lluny d’apropar-se a l’original.  Un moment destacable del concert va ser quan el tècnic de so va acompanyar amb la seva veu a la banda donant frescor i originalitat a l’actuació.

Tarrés, amb una veu serena i espiritual, va defensar els mateixos valors que els del jamaicà, com són el consum de marihuana, la tolerància, la igualtat entre els humans i la pau. El públic va gaudir de les cançons de la banda tot i que no es va animar gaire. El cantant va oferir un espectacle entretingut que agradava tan als fanàtics de Marley com a qualsevol espectador més, però en el què hi va haver una absència d’alegria i vitalitat. CARLOTA BURREL/MARC GINER

Txarango esclata amb força a la Festa’l Burro de Vilassar de Mar

Sueña como un niño de Txarango a Vilassar de Mar

El divendres 22 de juny es celebrava la Festa’l burro [Facebook] a l’Escola del Mar de Vilassar de Mar, una festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Vilassar de Mar dins el marc de la festa major del poble. Amb l’escola pleníssima de gent i on es feia gairebé impossible donar un pas per acostar-se a l’escenari, començaven els concerts amb els grups locals Un gos robant [Facebook] i després, El Veïnat [Facebook]. Tothom esperava amb expectació veure la formació revelació d’aquest any, Txarango [web] i va ser a les dues de la nit quan la banda dels ripollencs va pujar a l’escenari amb una força i una energia immesurables que no van deixar sorprès a ningú i es que com podíem esperar de Txarango són els reis de l’espectacle.

Els del Ripollès van tocar totes les cançons del seu primer llarga durada, Benvinguts al llarg viatge  i un nou tema amb una il·lusió i potència que es transmetien ràpidament a la gent del públic. A més, va pujar a l’escenari el cantant de la formació Mine!, Ret, molt amic del grup. El públic va esclatar d’eufòria amb cançons com Benvinguts, En Caravana o Vola. La banda va defensar i comprometre’s amb el moviment dels indignats sorgit l’any passat amb Arriba la nit i finalment, van tancar l’actuació amb la bonica balada La dansa del vestit.

Txarango, amb un directe molt festiu i proper va evidenciar que ha trobat la fórmula de l’èxit, ja que va ser al febrer quan va sortir el seu primer disc però ja omplen places de pobles, escoles i sales de concerts amb un públic jove que coreja entregadament tots els temes. Txarango comença el seu llarg viatge i els maresmencs, per sort, tenim l’oportunitat de tornar-los a veure properament a la Garrinada [web] d’Argentona. CARLOTA BURREL/MARC ARISA

 

Frenètic concert de Bongo Botrako a la Salamandra de l’Hospitalet per cloure una exitosa gira

Concert de Bongo Botrako a la Sala Salamandra de l’Hospitalet el dissabte 17 de desembre.

Llargues cues a taquilla, tot el paper venut, i 800 joves embogits des de la primera nota aquest dissabte 17 de desembre a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat [web]. Des que el tema Todos los días sale el sol, o el “Chipirón” com el coneixen molts, va començar a escampar-se per ràdios i sales de música, els tarragonins Bongo Botrako [web] no han parat de recollir èxits i elogis arreu. I merescuts, com es va demostrar dissabte en el concert que tancava la gira per terres catalanes. Perquè Bongo Botrako fa uns espectacles frenètics, en què hi participen a parts iguals tots els músics, implicats plenament en el show i a fer saltar els assistents, que no paren ni un segon, ni els de dalt ni els de baix. Segurament la suma de quilos perduts per tots plegats acabada la quasi hora i mitja de concert fa d’un espectacle d’aquestes característiques el millor dels règims. Els ingredients: rumba, ska, reggae, fins i tot polca, ritmes que no són tan diferents entre ells i als que Uri Giné, el cantant, i els sis músics que l’acompanyen hi acudeixen amb tota naturalitat.

Enllacen una cançó rera l’altra, sense descans, i només algun missatge esporàdic, un dels quals per donar suport als indignats del 15-M. Temes com Bonobo i Caminante – aquesta segona amb el veterà José Capel com a convidat – van ser corejades a viva veu, quasi tant com la més esperada, la que dóna nom al que fins ara és el seu únic disc, i que no va arribar fins al final de tot. Només un disc, però moltes taules dalt l’escenari. I és que els tarragonins fa tres anys que volten, i porten 200 concerts a la motxilla. Això es nota, i el descans que es prendran els propers mesos de segur que el necessiten, tot i que no van donar cap mostra de cansament a la Salamandra, d’on el jove públic en va sortir amb somriures d’orella a orella, amb el Chipirón de nou enganxada al cervell com s’enganxa la tinta dels calamars, i de ben segur amb ganes que tornin aviat a l’Hospitalet, on no era pas la primera vegada que Bongo Botrako hi presentava el seu directe. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA

Emeterians llueixen el seu reggae clàssic a la sala Clap

Els madrilenys Emeterians van demostrar divendres a la sala Clap que avui dia són un referent de la música jamaicana feta al territori espanyol. La formació, integrada per una dotzena de músics, desenvolupa una proposta de reggae clàssic amb rica instrumentalització que tot i provenir d’un indret tan poc tropical com Madrid, conserva la seva autenticitat tant en directe com en els dos discs publicat per la banda fins ara.

Tot i que la sala Clap estava força buida, Emeterians van fer la seva festa personal mentre anaven desglossant el seu segon treball Change the mood publicat l’any passat juntament amb peces del mític Bob Marley i altres artistes del gènere. A primer cop d’ull, les nou persones que ahir estaven sobre l’escenari donaven una sensació d’aglomeració, provocant en certa mesura que la banda semblés estàtica en alguns moments.

En contrapartida, cal mencionar la seva versatilitat. Tres eren les persones encarregades de posar les veus, que s’anaven alternant entre les cançons. També les guitarres van canviar de propietari en més d’una ocasió. Tot plegat per donar més dinamisme a unes composicions molt ben adaptades al roots reggae més ortodox, però que en cap cas podríem considerar que porti a l’eufòria col·lectiva sinó més aviat a una passivitat trencada per les tímides i continuades flexions de genolls que ens inspira.

De totes maneres, Emeterians és una banda que compleix en directe. Gaudeixen d’un bon so. El concert de divendres en va ser una bona prova. Però potser es va trobar a faltar que fugissin en algun moment de la rigidesa que s’auto-imposen i que en certa manera requereix l’estil musical que practiquen. Això sí, pels fans del reggae nacional, Emeterians és un grup que no porta a cap decepció ja que ja sabem el que hi escoltarem: Roots reggae de bona qualitat. ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÀLEZ

Dr. Calypso, més de dues dècades i resistint

Els Dr. Calypso [pàgina a MySpace] són una banda de deu amics amants dels ritmes jamaicans per excel·lència -l’ska i el reggae dels anys seixanta i setanta amb lletres reivindicatives- que van començar aquesta aventura el 1989, fa ja més de dues dècades. El proper dissabte, dia 30, el grup de referència de la música jamaicana feta a casa nostra -amb onze LPs al mercat- actua a la sala Clap. A Diaridelamusica.com hem volgut parlar amb Sergi Monlleó ‘Sherrif’ i Lluís López ‘Luismi’, dos dels seus integrants. DDM

The Wailers lideren la nit reggae del Cruïlla

Llarga nit de reggae i estils relacionats al Cruïlla de Cultures. Aquest passat divendres unes 3000 persones van acudir a l’Espai l’Arquera per gaudir d’una marató musical capitanejada pels jamaicans The Wailers i seguida per bandes estatals amb molta projecció: Black Gandhi, Flowklóricos i The Emeterians.

Els protagonistes de la nit van ser els jamaicans, que van treure damunt l’escenari un ampli repertori de clàssics de Bob Marley com Stirit Up, Rastaman Vibes o No Woman, No Cry. The Wailers es troben immersos en una gira mundial per celebrar la sortida el 1977 d’Exodus, un dels grans discs de Bob Marley i la banda antillenca. Després d’un inici lent i relaxat, en el que es va poder veure l’equip titular de la banda -trompeta, trombó, baix, guitarra elèctrica, baix, cantant i dues coristes- el clàssic Lively Up va començar a fer moure les cames als espectadors. El so vintatge i amb molt de sintetitzador de Rastaman Vibes va transportar a finals dels setanta, i amb Sheriff el concert va posar la cinquena marxa.

El Cruïlla va veure com sonaven clàssics de la memòria col·lectiva, com Kinky Reggae, One love o No Woman, No Cry, que va ser el moment culminant de la nit reagge del festival. Sense cap mena de dubte els The Wailers van executar una excel·lent intepretració musical però es va trobar a faltar una certa interactivitat amb el públic, tot i que ho van intentar. Els The Wailers van picar l’ullet a Michael Jackson, amb unes estrofes de We are the world i van repetir fins a la sacietat el Visca Catalunya i l’Are you ready?, però els hi va mancar el punt explosiu d’altres artistes que ja han passat pel festival.

Punt a part es mereixen les altres bandes que van actuar. Black Gandhi van ser els primers en pujar a l’escenari passats dos quarts de deu de la nit. Els barcelonins van mostrar el seu estil poc ortodox i molt ballable que mescla reggae amb funky, rock o dub. Els Flowklóricos van saber animar un públic que esperava els Wailers amb un rap mesclat d’apunts jazz. La rima ametrallant de Rafael Lechowski va sorprendre tant com l’estil de la banda, que proposava un hip-hop que viatja de l’scratch a la melodia d’un saxo en viu.

The Emeterians, arribats des del centre de la península ibèrica, van cloure la marató de concerts amb el seu reggae roots. Amb una intepretació notable, la banda va demostrar com retornar als orígens més setanteros dels sons jamaicans. The Emeterians està format per una nutrida banda d’onze músics, comptant dos sintetitzadors i una secció de vents de tres instruments, el que els hi dóna una potència instrumental que va agradar als centenars de persones que es van quedar fins passades les quatre de la matinada.

L’apunt local de la nit el va posar el mataroní DJ Tute, vinculat a la Casa de la Música Popular de Mataró i col·laborador habitual a espais com Lasal. El dj va ser l’encarregat d’emanitzar les esperes entre actuació i actuació. -ELOI AYMERICH/Video: O.CASTILLÓN,J.GONZÁLEZ i S.GUIRADO