Sílvia Pérez Cruz recollint el premi poular Enderrock 2013 com a millor artista de l’any.

Les làmpares esfèriques brillaven daurades i luxoses aquest dijous a l’imponent Teatre Municipal de Girona. Per primera vegada els Premis Enderrock se celebraven a la capital del nord del Principat. Notícia. Els Premis sortien de la ciutat comtal per primer cop en vint anys.

“Girona també és casa nostra” va dir el Director editorial del Grup Enderrock, Lluís Gendrau, en el discurs inaugural. I això sí que és titular. Tot el país pot ser casa nostra, casa comuna. No només Barcelona. Sílvia Pérez-Cruz, al rebre el Premi a Millor Artista per part de la crítica va dir que li havia fet molta i.lusió rebre el guardó a Girona, una ciutat que considerava “com casa seva”. I es que després que per damunt de l’escenari passessin desenes d’artistes, crec que es fa evident que hem après la lliçó.

Txarango des del Ripollès, Nyandú des del Lluçanès o Miquel Abras des de La Bisbal d’Empordà. Roger Mas des de Solsona, Orxata Sound System des de València o Ja T’Ho Diré des de Menorca. La Mirona des de Salt, Terratombats des d’Igualada o Cesk Freixas des d’Osona. Els Premis Enderrock ho van dir alt i clar. Aquest país és ric musicalment perquè és llarg i ample. Perquè hem après a viure els concerts des de Girona fins a Mataró, passant per Palma, les Borges Blanques o Xàtiva. I ho podem fer a través del dub, la cançó, el folk, el rock o la sardana.

La música batega, reneix i es reinventa al territori. I només tenint en compte el territori podrem ser un país musicalment normal. Aquesta és, per a mi, la lliçó apresa als XX Premis Enderrock. ELOI AYMERICH