Surten disposats a menjar-se l’escenari des de la primera nota, jugant amb l’avantatge de saber que ja es tenen guanyat gran part del jove públic facin el què facin, i donant-se recolzament en el protagonisme l’un a l’altre. Els quatre components del grup de Les Preses (La Garrotxa) Teràpia de Shock [web] s’emmirallen – potser en excés – en els Green Day, i mostren una estètica ben poc habitual per a les formacions de casa nostra. Tots amb camisa blanca i amb corbata negra amb nus que poc estreny, van d’estrelles d’adolescents, cosa que de per sí no és pas negativa i a més a més cobreixen un buit que encara existia per aquestes latituds: ni en els anys en la cresta de l’onada de Gerard Quintana o de Carles Sabater les jovenetes s’havien mostrat tan, diguem-ne, lliurades als seus ídols, almenys durant els concerts. Tant se valia que aquella nit es jugués un partit de futbol que es veu que una vegada més era el partit del segle: a la sala Apolo de Barcelona [web], aquest dissabte 10 de desembre, ningú no preguntava per la pilota i els més de 700 assistents no mostraven ni mica de pressa per marxar. Una hora i tres quarts d’espectacle en què els que només coneguin Teràpia de Shock per la cançó que els ha fet populars gràcies a la sèrie Polseres Vermelles, Sense tu, no saben de la missa la meitat. Lluny de les balades i dels tempos reposats, el quartet és pura electricitat, i les primeres cinc peces del concert, començant per No miris enrera i fins a Sota els meus peus, són pura descàrrega d’adrenalina.

Després, cert, hi ha algun moment un xic més calmat. Amb Només ho saps tu apareix per primera vegada una guitarra acústica. Però el ritme és quasi sempre frenètic durant les quasi dues hores d’espectacle, amb baquetes del bateria volant pels aires i barrets regalats a tord i a dret, i amb uns seguidors, alguns no arriben a l’adolescència, que coregen totes i cadascuna de les lletres. Unes lletres, això sí, que en molts casos són plenes de llocs comuns, frases tòpiques i ben poca profunditat; però segurament el seu públic no els exigeix res més i ja els van bé per sentir-se acompanyats en els seus tendres processos sentimentals.

Com no podia ser d’altra manera, amb Sense tu, ja a la part final del concert, la bogeria col·lectiva ha fregat el llindar permès de decibels. Massa, el cantant, i Suka, el guitarra, han callat i han deixat que fos els que eren a baix els que la interpretessin pràcticament en la seva totalitat. Després encara hi ha hagut temps per tornar a reprendre l’electricitat i acabat el concert i la temporada a dalt de tot. Bon so i bona sintonia amb un sector de públic que buscava mostrar el seu histerisme adolescent en català, i ho ha trobat amb Teràpia de Shock. Bé per als de La Garrotxa en aquest paper que interpreten a la perfecció. XAVIER AMAT/MARC ARISA