La veu dolça d’Amaia Montero gairebé esgota l’aforament al Privat

La sala Privat de Mataró va acollir divendres l’actuació d’Amaia Montero, que després de la seva etapa com a cantant de la banda La Oreja de Van Gogh, venia a presentar les cançons del seu primer disc publicat l’any passat. La veu dolça de la cantant d’origen basc va fer les delícies d’un públic que va omplir la sala i que no va parar de cantar durant tota l’actuació.

El concert, organitzat per Caixa Laietana, era una cita que alguns ja tenien marcada al calendari des de feia temps. La presència de la cantant a la sala mataronina va congregar una gran quantitat de seguidors i curiosos que no es volien perdre la oportunitat de veure-la en directe.

Acompanyada d’una banda que va complir a la perfecció, Amaia Montero va mostrar-nos gairebé en la seva totalitat el seu disc homònim que va suposar el seu debut en solitari però no va resistir la temptació de recuperar èxits del seu antic grup com Perdóname o Muñeca de Trapo, peces que van ajudar a sumar consistència al seu repertori.

En total vam poder escoltar una quinzena de cançons plenes de tornades pop i lletres romàntiques que han caracteritzat des del principi la carrera d’aquesta artista nascuda a Irun. Tot i el trencament amb el passat que va suposar la publicació del primer treball sota el seu nom, la continuïtat respecte la proposta que ja havíem vist amb la seva etapa a La Oreja de Van Gogh es fa força evident.

De totes maneres, Amaia Montero no va mostrar cap intenció de desfer-se de l’etiqueta de pop extremament melós que es va guanyar durant els anys que va passar amb la seva antiga formació. I és que sembla que amb aquest model li continua funcionant força bé. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Raydibaum estrena al Clap la seva nova fórmula en català

Aquest dissabte Raydibaum va portar a la sala Clap de Mataró el seu disc Manual de Gènere Catastròfic, un experiment de pop rock en català que suposa un trencament amb la seva anterior etapa en anglès. La banda barcelonina va presentar unes cançons versàtils i molt sinceres, signe distintiu de la nova fórmula per la qual han apostat amb el seu recent treball.

Ja que dissabte a la sala de dalt del Clap érem poca gent, podríem dir que Raydibaum va tocar en “petit comitè” un recull de les cançons del seu últim LP juntament amb peces dels seus anteriors treballs. Amb un senzill escenari decorat amb globus i llumetes de Nadal en van tenir prou perquè temes com Maleeixo el temps o Aurora servissin de mostra d’aquesta nova etapa en català.

Raydibaum ha editat tres discs fins ara, amb especial menció al seu The Biggest Box, editat el 2005 per Aloud Music. Aquest disc va mostrar-nos amb força fidelitat la seva proposta. Temes com Galactic Breadbear demostraven que hi havia una bona base per continuar treballant.

Però com passa amb molts projectes musicals del nostre territori, calia potser fer un pas més per aconseguir desenvolupar un so que resultés original. En aquest cas, els Raydibaum van optar per passar-se al català, i de moment tot indica que ha estat una bona decisió.

Raydibaum visitava el Clap com a grup del mes de les Cases de la Música Popular, una iniciativa que porta grups de la nostra terra per les cinc sales associades d’aquest tipus que hi ha a Catalunya. Encara han de visitar la sala El Vermell de Manresa el dia 22 de gener i La Mirona de Salt el 29 per continuar presentant el seu nou treball. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Pep Sala i el símil del Circ Global

Mataró ha estat la primera parada del circ global que Pep Sala conduirà durant la seva propera gira per terres catalanes. Divendres l’ex-membre de Sau va portar a la sala Privat els temes del seu nou treball, Anatomia de La Relativitat. Sota el símil d’un dels espectacles més antics del món, el circ, Sala ha proposat en aquest nou esforç una col·lecció de temes pop rock d’estètica americana amb alt contingut de crítica social i la veu sempre característica del músic de Vic.

Pep Sala no només va acompanyat de la seva banda, sinó que també comparteix carretera amb un equip humà força extens, reconeixibles per les jaquetes vermelles que llueixen per la present gira. Ahir a l’escenari, el músic osonenc va comptar amb la presència de Ramon Altimir al teclat, Josep Lluís Pérez a la guitarra, un jove Rúben Alcazar al baix, Xavi Reija a la bateria i les dues coristes Inma Ortiz i Susana Soriano.

Per la seva part, la sala Privat va acollir amb els braços oberts a un músic que ja ha fet escala en diverses ocasions a la discoteca mataronina. Tant és així, que aquesta vegada vam poder tastar en primícia el repertori que es presentarà el dia 12 de desembre a la Luz de Gas de Barcelona i que donarà el tret de sortida a la seva ruta pels escenaris catalans.

Així doncs, Sala tindrà temps per reflexionar sobre el missatge del seu nou disc i del nom d’aquest cicle de concerts que porta per nom Circ Global. I és que aquesta vegada, vol desenvolupar el concepte de l’alienació que patim en l’època que vivim actualment, ja sigui a nivell particular tant com a societat. És per això que no sap si mirar cap endins o cap enfora a l’hora de composar les seves noves cançons. És l’eterna lluita entre la problemàtica personal i social de les persones la que es reflecteix en el seu recent treball.
-ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÀLEZ

Una última nit d’estiu amb els autors del Summercat

Billie The Vision and The Dancers es van presentar divendres a la sala Privat [web] en la que va ser la seva última actuació a l’estat espanyol del present any. El grup de Mälmo (Suècia) es va donar a conèixer amb la seva cançó Summercat, apadrinada per l’anunci d’una coneguda marca de cervesa. Divendres va ser una última nit d’estiu amb els autors de l’èxit d’aquestes vacances.

Els suecs van congregar una gran quantitat de gent que esperava impacient el moment en que sonés el famós Tonight, Tonight, el punt més àlgic del concert. Mentrestant, la formació nòrdica va oferir un repertori de cançons folk-rock immediates i divertides com I miss you o Scared, incloses dins els quatre treballs que fins ara ja ha publicat la banda.

Billie The Vision and The Dancers van mostrar en tot moment el seu agraïment a l’audiència pel recolzament que ha rebut la seva formació per part del públic català. El seu cantant Lars Lindquist, amb la seva característica estètica de transvestit, va fer diverses referències a la gran acollida que ha tingut la seva cançó Summercat arran de l’anunci gravat a Formentera. No és en va que Sony Espanya distribuirà a partir d’ara el seu primer disc editat el 2004.

El concert, una iniciativa de Caixa Laietana i la Sala Privat, va ser tot un èxit d’assistència. Xavier Bonareu, responsable de Privat, es va mostrar molt il·lusionat per haver pogut portar aquesta banda coincidint amb l’onzè aniversari de la sala. Per la seva part, Joan Herrero, director de màrketing de Caixa Laietana, va reiterar el seu suport per promocionar iniciatives com la d’aquest divendres a la nostra ciutat.

Mataró ha estat l’última cita de l’any pels de Mälmo. La seva participació en la darrera edició del BAM va ser el tret de sortida per la seva petita gira per l’estat espanyol i la Sala Privat n’és la seva última parada. El concert que tenien programat a Bilbao aquest dissabte ha estat cancel·lat. L’estat de gestació avançat que presentava la baixista del grup no els permetrà trepitjar els escenaris fins l’any que ve. Però ja van avançar que tornaran aviat. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

I el 29 de gener, Amaia Montero a Mataró
Segons ha pogut saber Diaridelamusica.com, ja hi ha data per a una nova col·laboració sonada entre Caixa Laietana i la Sala Privat. Serà el 29 de gener i en aquesta ocasió la protagonista de la vetllada, en format acústic, serà l’excantant de La Oreja de Van Gogh Amaia Montero, que presentarà el seu primer disc a la capital del Maresme un cop finalitzada la gira que des de fa un any la porta pels escenaris de l’estat espanyol. Amaia Montero va decidir deixar enrera la seva etapa amb la formació de pop-rock basca a finals de 1998 i apostar per una trajectòria en solitari, que de moment ha resultat tot un èxit a nivell de vendes com de la crítica.

Melocos mostren les bases dels fenòmens de masses

Una sala Privat amb moltes adolescents va donar ahir la benvinguda als andalusos Melocos, una de les darreres revelacions del pop-rock nacional. Un grup que explota l’estètica importada de les sèries d’instituts americans, i que juga a conquistar el públic femení amb la música i l’actitud. El concert, impulsat per Caixa Laietana, va comptar amb més de 400 espectadors.

Malgrat la joventut dels membres del grup, Melocos ha publicat ja dos treballs discogràfics. El primer, homònim, i el recent “Somos”. D’ells extreuen el repertori dels concerts, plens de lletres sobre històries d’amor i amistat, com els singles “Cada golpe” o “La chica ideal”, que vesteixen de melodies senzilles recobertes d’una base potent de guitarres i bateria que dóna força als temes.

Dalt de l’escenari Melocos no només toca cançons. Aquest és també un grup que beu molt de l’actitud, i a Mataró van demostrar que saben guanyar-se al públic des del primer minut. Jaime Terrón, el cantant de la banda, va saber aprofitar a la perfecció el format de concert íntim que oferia la sala, buscant contínuament la interacció amb el públic. Els assistents van poder cantar, ballar dalt l’escenari i sentir com els recitaven les lletres a cau d’orella. Tota una cuidada exhibició que ens va recordar grups com hombres-G, que movien les mateixes passions vint anys enrere, i que ens deixa entreveure un possible futur de públic de masses per aquesta formació. RITA VILLÀ/JOAN GONZÀLEZ

Llarg camí farcit d’agraïments per recuperar mites musicals

“El camino va a ser largo, así que os aconsejo que os abrocheis bien el cinturón”. D’aquesta manera quedaven advertits els gairebé 9.000 espectadors de les dues hores de concert que els quedaven per endavant. Miguel Bosé va saltar a l’escenari, enmig d’una forta i multigeneracional ovació, amb ‘Bandido’, saciant des del primer instant al públic que, en tot moment, es va entregar en cos i ànima al cantant nascut ara fa 53 anys a Panamà. El va telonejar la seva neboda Bimba Bosé, que amb el seu grup The Cabriolets van aportar el seu pop electrònic.

L’Espai l’Arquera, ja lluny del Cruïlla, va quedar petit amb el caliu que creixia tema rere tema. Bosé va encabir l’actuació de Santes dins la gira Papitour 09 en la que fa un repàs exhaustiu i complaent dels èxits que ha anat acumulant durant 3 dècades. Autèntics mites musicals com ‘Bambú’, ‘Sevilla’ o ‘Super Superman’ van embogir un públic majoritàriament – com era d’esperar – femení, i van sonar inclús per doble, en el cas de ‘Nena’.

Tot pensat fins al mínim detall. Cada moviment, cada passa, cada recorregut amunt i avall de l’escenografia, una plataforma amb escales a cada extrem que ocupava tot l’escenari. Una posada en escena extravagant, atrevida i sorprenent que va reafirmar que els anys no passen ni per Bosé ni per la seva música. -LAURA CERA/O.CASTILLÓN.

Joan Miquel Oliver passa amb nota l’examen en solitari

La darrera vegada que Joan Miquel Oliver va trepitjar el teatre Monumental de Mataró va ser en olor a multituds, tot i que en un segon pla, com a guitarrista dels Antònia Font. Va ser en el marc del darrer Cruïlla de Cultures impulsat per la Casa de la Música Popular, en un moment en que els mallorquins estaven a la cresta de l’onada. En aquesta ocasió –aquest divendres dia 24- el polifacètic Joan Miquel Oliver hi acudia en solitari, molt més despullat musicalment, tan sols acompanyat de baix, llaüt i bateria o percussió a banda de la seva elèctrica. De manera que el llistó a mantenir era alt i l’expectació del públic, creixent. Però el cert és que, amb unes cançons senzilles, de melodies suaus i lletres tan surrealistes com les d’Antònia Font, Oliver es va anar posant els més de 300 assistents a la butxaca amb els temes del seu segon disc Bombón mallorquín, un públic que va agrair la possibilitat que el cicle Tranquil•les brindava de poder conèixer de forma molt més profunda a aquest creador total. Un músic capaç de generar un ambient dens i contundent i al cap de pocs moments jugar amb les subtileses de la guitarra de forma magistral, arrencant les rialles d’un públic que –no obstant- no es va acabar de llençar en cap moment. JOAN SALICRÚ

Los Secretos posen al dia els records musicals de les darreres dècades

Tal i com era d’esperar, Los Secretos van reunir divendres a la sala Privat de Mataró una munió d’admiradors amb ganes de recordar temes clàssics del pop espanyol de les darreres dècades. El grup, un dels referents de la movida madrileña, celebra els seus trenta anys d’història amb una gira íntima de concerts a teatres i locals, que ha de servir d’escalfament per la gira d’estiu a grans espais.

Malgrat que amb alts i baixos, marcats sovint per traumàtiques desaparicions de membres del grup, Los Secretos han aconseguit mantenir-se entre les formacions importants del mercat musical gràcies a temes claus de la història del pop espanyol com Déjame, o Pero a tu lado, que s’han convertit en himnes per tota una generació.

Aquest era el públic que omplia la Sala Privat, amb ganes de corejar els records que cantava Álvaro Urquijo, líder de la banda des que va formar-la, juntament amb els seus dos germans, l’any 1978, quan ni tan sols eren Los Secretos, sinó Tos. Urquijo va fer un repàs a tota la discografia de la banda, donant especial rellevància als temes composats pel seu germà Enrique, l’altra alma mater del grup, que va morir tràgicament l’any 1999. Aquests són també els temes que composen el gruix del treball Grácias por elegirme, l’últim editat pel grup. Un concert en directe que va omplir la plaça de Las Ventas de Madrid i que va comptar amb nombroses col•laboracions de les figures més importants del pop de la península. Una mostra, també, igual que es va veure a Mataró, de que les cançons que han marcat la història social i personal de molta gent no passen de moda i que segueixen tan vigents com el primer dia. RITA VILLÀ

Nena Daconte omple d’alegria Mataró amb el seu pop lleuger i encomanadís

Nena Daconte va visitar divendres Mataró per presentar el seu segon treball discogràfic, Retales de Carnaval, amb el que han tornat als primers llocs de les llistes d’èxits musicals. Una actuació que va iniciar-se de manera potent, oferint directament el single “tenía tanto que darte” i amb una estudiada posada en escena.

El duet catalano-madrileny format per la cantant Mai Meneses i el guitarrista Kim Fanlo, acompanyats de baix, bateria, teclats i un altre guitarra, van fer un repàs a la majoria de temes publicats, tant del nou disc com de l’anterior, he perdido los zapatos, que els va obrir les portes al gran públic. Els assistents a la sala Clap va poder sentir, i cantar, peces recents com “El Aleph” o “(cuando mueren) las malditas golondrinas”, i també temes anteriors com “idiota” o el seu primer hit “en que estrella estará”.

Nena Daconte va sorgir de les bambolines de la segona edició d’Operación Triunfo, quan una de les primeres concursants eliminades i un dels músics que treballaven al programa van decidir tirar endavant un projecte musical propi. Des d’aleshores han explotat amb èxit una formula que combina les característiques del pop més comercial amb elements que l’apropen a l’escena musical independent. Una combinació que els ha dotat d’un caràcter propi que, fins avui, ha estat sempre sinònim d’èxit. RITA VILLÀ

The New Raemon omple d’humor i ‘tristors alegres’ la primera nit del Músiques Tranquil·les

The New Raemon va ser, dissabte, l’encarregat de donar el tret de sortida al 4t Cicle de Músiques Tranquil•les i ho va fer, amb humor, a la Sala Clap. Darrere de The New Raemon s’hi amaga el projecte personal de Ramon Rodríguez, que va tocar acompanyat d’una banda formada per quatre músics, alguns d’ells membres d’Standstill i de Madee, grup en el que canta Rodríguez.

La nit es va convertir en una cita amb el públic, el qual va acabar sent un més en aquest debut en solitari de l’artista, qui constantment convidava als espectadors a participar en primer persona del concert. Davant la generosa resposta d’un públic ja familiaritzat amb els temes, el cantautor de Cabrils va repartir ‘tristors alegres’ – tal com va definir les seves composicions – amb una sòlida base d’austeritat. Les de The New Raemon són cançons breus però amb contingut, de ritmes suaus que esdevenen trepidants a mesura que s’incorporen instruments i segones veus.

Tot això amb un clar protagonista de la nit: la guitarra de Ramon Rodríguez. Pop melòdic i històries amb rerefons, tant social com personal, que conviden a reflexionar. LAURA CERA