Sala Clap [web], les deu i vint minuts de la nit. Comença el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. Un públic força nombrós ja és davant l’escenari de la sala, xerrant i movent-se amb un punt d’inquietud, com canyes de bambú que dansen, esperant les primeres notes d’un grup de casa, maresmenc: els Tropic Panda [facebook]. El concert arrenca i la banda ofereix una mitja hora de It’s Their Homeland, el seu primer treball i, també, algunes versions d’altres compositors admirats com el també maresmenc Darlas Qwart [facebook]. Calidesa i emoció és el què transmet el grup de folk i country a través de la resta de components com Pedro Vicente del Roble –el pseudònim que usa el mataroní Pere Vicenç Sanchez Ruiz, el baixista- que es mostra bromista i proper amb una audiència que coneix. Un bon primer concert dels Tropic Panda ja enllestit i amb el “millor públic, literalment parlant, que mai ha tingut la banda” ja que, com recorda la cantant Maria Bellostas: “és el primer”.
Amb l’aperitiu musical fet, és el torn dels collbatonins Anímic [facebook]. Una proposta pleníssima de talent musical inquietant i que resulta un cop de contundència brutal per a un públic mig encisat encara pel folk maresmenc. El grup de pop-folk fosc i hardrock enceta el seu torn amb una obscura però brillant energia transmesa per la veu de Louise Sansom i la bateria que ella domina. Dos instruments rei que no es col•loquen al centre de l’escenari per casualitat. La banda del Baix Llobregat presenta així el seu nou disc, Hannibal, un treball compost de foscor vitamínica però també de dolçor encisadora en alguns moments. El concert qüestiona la tranquil•litat del cicle que l’emmarca en gairebé totes les seves peces i deixa pel final aquells temes més relaxats i de llum tènue que ofereix el també cantant -i guitarrista- Ferran Palau.
Un cop els sorprenents Anímic han dit adéu i després de 25 minuts que es fan ben llargs, s’alça el taló i els sintetitzadors s’apoderen de la sala. Aquesta és l’arma que utilitzen els vigatans La iaia [facebook] per presentar el seu nou disc On és la màgia?, encara no a la venda. Uns primers minuts hipnòtics que a més d’un li fan preguntar-se “-On és La iaia?”. El desconcert dura ben poc gràcies al cantant i líder de la banda, Ernest Crusats, que deixa clar que, “tot i ser un concert de presentació d’àlbum, farem també temes de l’anterior disc perquè hem vingut a passar-ho bé i sabem que cantar cançons que ja coneixes mola!”. I així és: temes molt nous i electrònics enllaçats amb temes antics que el públic agraeix profundament. Energia, energia i més energia que torna a qüestionar –amb un somriure- el títol del certamen. La iaia es presenta valenta, arriscant-se amb un so totalment renovat però també fent homenatge a ingredients tant seus com el xilòfon o la dolçor, que ofereix repartint bengales entre el públic. El grup deixa clar que no és La iaia d’abans però també que sap enganxar els seus seguidors com sempre.
El 9è Músiques Tranquil•les ha començat mesclant la calma amb una contundent energia encomanadissa. Potser és que aquest 2014 ens agafa més desperts que mai i músics i públic tenim més ganes de vibrar amb força que no pas de prendre’ns la música en repòs. Ho seguirem veient amb la resta de propostes que no deixaran d’arribar a la capital del Maresme des d’ara i fins al març. De moment, amb aquest triple concert, el què sí que podem fer és respondre la pregunta que planteja La iaia: “-On és la magia?” Doncs on sempre ha estat: entre el públic i l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ELOI AYMERICH
