El folk surrealista d’Isaac Ulam arriba a l’Auditori de Girona

Isaac Ulam interpretant Perfums i aigua en directe per al Diaridelamusica.com 

El blanenc Isaac Ulam [myspace] arriba aquest divendres 28 de setembre a l’Auditori de Girona [web] amb el seu nou àlbum d’escències mediterrànies Murtra. Després d’un primer disc, En els prats més llunyans (2009), ara presenta un excel·lent disc successor, nova joia d’aquest brillant artesà del folk en la seva accepció més weird i psicodèlica. Serà a les nou del vespre a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona per 6,5 euros.

També divendres però ara a Salt, a La Mirona [web], tindrem el barceloní Quimi Portet [web] presentant les cançons del seu vuitè i últim disc Oh My Love. El compositor, músic i productor aprofitarà  el concert per a repassar temes de la seva extensa carrera en solitari. Veurem en Portet aquest divendres a Salt, Girona, a les onze de la nit per 18 euros a taquilla i 15 euros l’entrada anticipada.

I acabem amb una tercera proposta de cantautor a les terres gironines, la del penedesenc Cesk Freixas [web] a l’Ateneu Central d’Olot [facebook]. El referent de la cançó protesta d’avui no ha parat ni un moment des que, al maig, va presentar el seu últim àlbum Tocats pel foc i aquest divendres el trobarem a la Garrotxa oferint una actuació íntima i propera que constarà només de guitarra i veu. Freixas donarà el tret de sortida a la nova temporada de concerts a l’Ateneu Central d’Olot per 7 euros a taquilla i 5 les entrades anticipades.

Amb el seu peculiar humor, Quimi Portet presenta “Oh my Love” a la Sala Rasa de Terrassa

El divendres 8 de juny actuava el cantautor osonenc, Quimi Portet [web] a la Sala Rasa [web] de Terrassa. Amb un incomprensible retard de quaranta minuts, el cantautor presentava, després de tres anys de silenci, el seu llarga durada d’aquest 2012, Oh my love.

Portet va recordar els principis programàtics dels cantautors i quan cridava la paraula Llibertat el públic embogia.  L’actuació va ser excessivament tranquil·la encara que va tenir alguns moments bastant animats i rockers amb ritmes com Flors i violes, Tinc una bèstia dins meu o Fem el ximple, cançons d’antics àlbums com del més nou. Aquests temes mostren la continuïtat de la seva faceta més pocavergonya, en canvi també té melodies més sentimentals i emocionals com és Matem els dimarts i els divendres. També van sonar temes més mítics de passats àlbums com Girona. L’osonenc ha ofert la seva tradicional música popular contemporània però amb l’introducció de petits elements innovadors com aquest eclecticisme, els tocs electrònics…

Amb aquest concert, Quimi Portet va reflectir l’experiència d’una gran trajectòria musical plena d’èxits i de canvis harmònics. CARLOTA BURREL/MARC GINER

Intensitat i introspecció broten a l’Ateneu Mulei de Molins de Rei amb l’acústic d’Estúpida Erikah

Passió, intimisme, versions…són algunes de les paraules que definirien el concert del dimecres 30 de maig que va oferir  Lluis Bòria, cantant, veu i guitarra del grup terrassenc Estúpida Erikah [web] dins el cicle de Músiques Invisibles que té lloc al petit i familiar Ateneu Mulei [web] de Molins de Rei.  La veu trencada del cantautor va portar-nos música on es barreja el pop, el folk i el rock amb lletres pessimistes i profundes.

En aquest acústic d’Estúpida Erikah va escoltar-se la música del nou EP L’hivern al cos del què va destacar la cançó Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques o la desconeguda El que el nens fa. També va despuntar la cançó Els Àngels Ploren Així del seu primer llarga durada Decorant Interiors, Decorant Exteriors, un tema desitjat pel públic ja que al final del concert en van demanar un bis. Bòria també va versionar diversos temes,  un encertadíssim Hallelujah de Leonard Cohen però també una poca aconseguida i sosa versió de Wonderwall d’Oasis. Durant l’actuació van sonar ritmes de reconeguts artistes com Mishima, Joan Manuel Serrat i Bruce Springsteen.

L’ànima d’Estúpida Erikah va voler presentar-nos la cançó Tres acords per la balada d’en Joan Matraca i  encara que a mig tema va oblidar-se de la lletra, Bòria va saber arreglar-ho de manera graciosa i elegant quedant-se només en un episodi divertit del concert.

Abans del concert, el cantautor va explicar al programa de ràdio Altraveu que la música d’Estúpida Erikah es veia influenciada per grups com Mishima i a l’hora d’escriure les lletres seguien els passos de l’asturià Nacho Vegas. Seguint els passos dels artistes anteriors, Bòria va mostrar una cura especial a la lletra, amb un to introspectiu, intens, i reflexiu en aquest espai  tan entranyable de Molins de Rei. CARLOTA BURREL/MARC ARISA

Joan Colomo omple la nit d’originalitat i diversió al Fem Ateneu d’Arenys de Mar

A l’encantador espai del Fem Ateneu [Facebook] d’Arenys de Mar començava amb mitja hora de retard l’actuació en acústic del cantautor Joan Colomo [web] la nit del divendres 4 de maig. Colomo repetia a l’Ateneu per presentar el seu últim treball, Producto interior bruto vol.2.

El concert va començar amb cançons tranquil·les com En re o Mans buides i es va anar animant durant la nit amb temes com Fe en el acné i Els destil·lats i la constitució, melodia que fa referencia tan a Arenys de Mar com a  Arenys de Munt. Durant l’actuació va destacar l’emotiva i fantàstica cançó L’ocell que forma part del seu primer llarga durada, Contra todo pronostico.

Mentre Colomo s’anava bevent una copa de whisky, farcia l’espectacle de gags curts i graciosos entre cançons i fins i tot va tallar-ne algunes per posar-se a xerrar. El cantautor va demostrar que és la màxima expressió de naturalitat i espontaneïtat i amb la seva peculiar veu i forma de ser va oferir una actuació divertida i singular.

El concert va estar replet de cançons curtes, d’aquest pop-rock innovador i genuí que tan el caracteritza i de lletres molt treballades i originals, on totes les paraules rimen i amb les que Colomo demostra el seu talent. El celoní va anar mesclant el català i el castellà durant la nit de forma instintiva i va saber mostrar desimboltura i sinceritat a través dels seus temes.

El cantautor va tancar la sessió de manera entretinguda i va establir una bona connexió amb el públic arenyenc, que en tot moment va estar molt tranquil tot i que va posar-se a cantar en diverses ocasions els ritmes més conegut de les cançons. Colomo va brillar al Fem Ateneu amb la seva extravagància i autenticitat. CARLOTA BURREL/MARC GINER

La serenor poètica de Dídac Rocher convenç El Públic de Mataró


Dídac Rocher acompanyat per Aitor Buñuel al concert a El Públic de Mataró el 12 de febrer de 2012

Bona entrada a l’Espai Cultural El Públic [web], a Mataró, per assistir al quart concert programat del 7è Cicle de Músiques Tranquil·les [web], impulsat per la Casa de la Música Popular [web]. Entre els assistents al local, en aquest vespre del diumenge dia 12, molts arenyencs àvids d’escoltar en directe les noves cançons del seu veí, el cantautor Dídac Rocher [web]. Acabades d’editar en el disc compacte titulat Porpra, els temes segueixen el to reposat i l’esperit poètic – amb lletra pròpia o manllevada d’autors coneguts – que ja tenia el seu treball de debut, El nus, però amb un plus d’experiència i algunes destinades a convertir-se en habituals del seu repertori al llarg dels anys.

La veu greu i particular de Rocher s’ha vist acompanyada de la seva pròpia guitarra i d’un grapat d’instruments d’Aitor Buñuel, que dotaven de singularitat cada peça. Buñuel ha tret del barret ukelele, xilòfon, melòdica, harmònica… o fins i tot un xalomó, una mena de precedent del clarinet. Cançó petita, amb lletra de Palau i Fabre; Gelosia, un tema repetitiu i que pot arribar a provocar ràbia com la mateixa gelosia; la que dóna nom al segon disc, amb text de Carles Riba; o una composició amb una mica més de ritme que la majoria de les que han sonat, Engrunar-se d’amor, han estat algunes de les composicions destacades, amb l’enamorament com un dels traços principals del repertori triat. A les darreries de l’hora de concert també hi ha hagut temps per a alguna sorpresa, com la interpretació d’una cançó no publicada, L’hora tranquil·la, dedicada a la seva àvia.

Els maresmencs tindran ben aviat una nova oportunitat d’assistir a un concert de Rocher, en aquest cas amb tota la banda. Serà el dia 25 de febrer al teatre Principal d’Arenys de Mar. XAVIER AMAT/MARC GINER

El cantautor Miguel Ángel Bueno avança temes del seu segon disc en un concert íntim a El Públic de Mataró


Concert de Miguel Ángel Bueno a El Públic de Mataró.

Miguel Ángel Bueno [MySpace] és un jove cantautor de Montornès del Vallès que tot just té un disc al mercat, El Hombre de Ojalata, i que amb un treball de formigueta es va obrint forat en el sempre difícil mercat de la música. Aquests dies es troba enregistrant el seu segon disc, que portarà per títol Manual para astrónomos aficionados, i, com ell mateix va dir, quan una persona es dedica a escriure cançons el que té ganes és d’ensenyar-les a la gent. Possiblement per això, i malgrat que el públic a El Públic de Mataró [Facebook] no era nombrós i es mostrava fred – el concert va ser programat amb poca antelació i substituint el que havia de protagonitzar aquell vespre del diumenge 18 de desembre la també vallesana Ivette Nadal -, a Bueno se’l veia còmode dalt l’escenari, amb molt sentit de l’humor entre cançó i cançó, i amb una guitarra acústica com a única companya.

Lluny de les lletres que parlen de desamors – el del Vallès se’n riu en diverses ocasions -, Miguel Ángel Bueno cerca d’altres temàtiques. Una lletra, per exemple, se li va ocórrer endormiscat al sofà mirant la pel·lícula King Kong, o una altra després de llegir una teoria sobre la xifra 1.111. Veu un xic trencada i melodies majoritàriament reposades per a un cantautor de tall força clàssic, si per cantautor clàssic podem entendre les tonades d’un Ismael Serrano o algunes de Jorge Drexler, i al que en tot cas potser li falta alguna cançó més contundent en ritme. Tot i així, va acabar captivant els espectadors, als que va fer participar en el tema La mujer barbuda, de tornada senzilla.

Caldrà estar molt atents a l’evolució d’aquest cantautor, començant per comprovar si la bona pinta d’alguns avançaments del nou disc, com el tema Monedas al mar, es confirma en l’enregistrament i ens trobem al davant d’un gran treball d’aquest 2012 que encetarem ben aviat. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Nit d’insomni d’Albert Pla i Pascal Comelade entre bambolines del teatre Monumental de Mataró

Són originals, singulars i possiblement irrepetibles. Això no els ho pot negar ningú. Una altra cosa és que estiguin més encertats o menys a l’hora de transmetre aquests trets en la creació dels seus espectacles. I en aquest sentit, Somiatruites, la proposta feta a quatre mans pel sabadellenc Albert Pla [web] i el nordcatalà Pascal Comelade [myspace] junt amb la Petita Orquestra de Titelles Somiatruites, grinyola en més d’un i més de dos moments. Un dels primers llocs on han arribat els somnis fets realitat de Pla i Comelade ha estat al teatre Monumental de Mataró aquest divendres 25 de novembre, organitzat per la Casa de la Música [web], i davant un públic que no ha arribat a omplir la platea.

Enmig d’alguns efectes visuals meravellosos acompanyant les cançons, la distorsió es produeix, entre altres motius, perquè Pla, comunicador innat, es menja l’escenari i arracona en la seva timidesa Comelade, que fins i tot sembla un xic incòmode enmig de la follia en la que entren els altres músics, que llueixen barretines i capells de paper i uns aspectes que ni els The Village People. I com que de fet, somniar, es pot somniar de tot, Pla no només interpreta les cançons de bressol del seu disc Anem al llit?, sinó que també cola d’altres temes de la seva ja extensa trajectòria, posa lletra a músiques de Comelade, o recorda Ovidi Montllor amb una versió, bonica, això sí, de Perquè vull. Una mica agafat amb pinces, tot plegat, i per moments l’espectacle es converteix més en un homenatge a la figura d’Albert Pla – que fins i tot es marca una coreografia al so d’una música ensordidora; calia? –, que no pas un viatge al país dels somnis.

Això no treu que els seguidors del sabadellenc no hi xalin a gust, de fet de segur que els què més; i és que Pla segueix mantenint intacte aquesta virtut de passar del broc gros i la grolleria a transmetre tendresa i sensibilitat en un obrir i tancar d’ulls, i d’explicar coses políticament incorrectes amb un llenguatge de carrer, i sobretot una memòria prodigiosa per deixar anar uns textos enganxats i que ocupen línies i més línies. I té algunes cançons precioses, com la que dóna nom a l’espectacle, i atenció amb algunes de noves, com la que li serveix d’homenatge als mallorquins Antònia Font.

En definitiva, un espectacle difícil de descriure però que té més moments d’insomni que de somni, molt de cara als que els agrada tot allò que fa Albert Pla i potser no tant per als seguidors de Comelade, que, tot i així, té els seus moments per exhibir el prestigi merescudament adquirit. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Jorge Drexler regala un extraordinari concert minimalista als fans mataronins

Drexler, xiulant, en un moment del concert. Foto: Àngels Ribas/DDM

Drexler, xiulant, en un moment del concert. Foto: Àngels Ribas/DDM

En un moment del concert d’aquest divendres a la Sala Privat de Mataró Jorge Drexler va confessar que, hores abans de l’actuació, disposava de molt poca veu. L’uruguaià va explicar així el to de conte amb què va interpretar la pràctica totalitat del repertori dalt l’escenari, com si estigués a punt de dir bona nit als seus tres fills. Fos pel que fos, es va poder veure un Drexler molt contingut, amb energia de sobres però sense necessitat de deixar-la anar del tot, que va construir així un concert de to minimalista: dir el màxim de coses amb el mínim de notes. I deixant que el silenci omplís l’espai entre tecla i tecla.

Drexler arribava a Mataró com a cirereta del pastís del 2n Cicle d’Autor i dins del tour Mundo Abisal on es presenta sol, amb camisa blanca i americana, fidel a la seva guitarra, als tradicionals ritmes pregravats i refinant al màxim la seva proposta musical, elaborada a partir de sons llatinoamericans com ara la cúmbia o el tango i tunejada a partir de l’experimentació electrònica. Des d’un primer moment va representar el paper del mag que sotmet el públic a un encanteri. L’hipnotitza i, a través dels seus delicats arpegiats a la guitarra, el porta per on vol. Hi ajuda, també, el lap steel, una làmina de planxa de la qual el seu intèrpret extreu els sons més inversemblants, que ajuden a amplificar aquesta sensació de misteri. Més que cantar, dalt l’escenari Drexler xiuxiueja i recita les cançons –a vegades fins i tot xiula i prou-. Tot plegat de forma màntrica, gastant molt poc les cordes de la guitarra i dibuixant loops en la ment de l’espectador. Al final del concert, la sensació era gairebé terapèutica.

Va ser, en molts sentits, un concert bessó al de sis anys enrere, l’abril de 2005, també a Privat, poc després d’haver rebut l’Òscar per Al Otro Lado del Río, inclosa a la banda sonora de Diarios de motocicleta. L’ambient, i això que hi havia ni més ni menys que 700 persones, era sorprenentment íntim, amb un silenci i una expectació fenomenals. Si tancaves els ulls, segons com, semblava que Drexler estigués sol a la sala. En altres moments, en què la presència i l’escalf del públic eren evidents, semblava que, més que un concert, el que hi havia a Privat era un assaig obert, on Drexler experimentava i jugava amb el públic. Uns assistents d’edats molt diverses que, entregats des d’un primer moment, li van permetre esdevenir el nen petit que fa jugar a tota la família al joc que ell vol. La gent, de fet, no parava de demanar a crits algunes de les seves cançons més populars, però es va resistir a tocar-les: el rei era ell i punt. I com que té repertori per triar i remenar, va anar escollint cautelosament els petits regals que feia a cadascun dels assistents. Cap estridència.

El concert es va desenvolupar amb peces en castellà, anglès, una en portuguès variant brasilera i també en català i és que en un moment de la vetllada, Drexler encara va ser capaç de posar-se el públic més a la butxaca interpretant una versió de Gossos, Club Tonight –“nena, quedem-nos en el Club Tonight”, que els assistents coneixen més per la interpretació que en fa Drexler que no pas per la cançó original. Al final del concert Amar la trama más que el desenlace més que res perquè en el futur els presents recordin el concert correctament en relació a la discografia de Drexler.

El quart concert de Drexler a la ciutat -els dos primers van ser a Lasal i al Clap, el 2001 i el 2003- es va saldar amb un excel·lent regust de boca per part dels assistents i també del cantant, que així ho explicava en acabar el concert. Aquest dissabte, els afortunats que passaran la nit amb Drexler són de Terrassa, i el dia 21, el cantautor actua en una gala benèfica al Teatre Victòria de Barcelona. Amb nits com les d’ahir, queda demostrat que Drexler estima Catalunya gairebé tant com Catalunya estima al cantant uruguaià. JOAN SALICRÚ

Maragall, Espriu i Hernández es troben a Arenys de Mar de la mà de Sabina Witt Trio

La formació Sabina Witt Trio ha presentat aquest dissabte 29 d’octubre al teatre Principal d’Arenys de Mar [web] un seguit de poemes de Joan Maragall, Salvador Espriu i Miguel Hernández musicats pel guitarrista del tercet, Guillermo Rizzoto, i per la mateixa cantant, la barcelonina Sabina Witt [myspace]. Completa el grup Plablo Jiménez, a la flauta travessera, si bé en el programa estava anunciada la participació de la violoncelista Míriam Fèlix.

La musicació dels textos camina entre els sons meditarranis i el jazz, amb alguns jocs interessants de veus i amb la guitarra. Aquests dies el trio es troba en ple procés d’enregistrament del disc que ha de contenir els poemes. De ben segur, com ja ocorre en el directe, en sobresortiran especialment l’esplèndida Vistes al mar, amb lletra de Maragall, i Mis ojos, sin tus ojos, no son ojos, amb text d’Hernández.

El públic d’Arenys, però, esperava especialment els versos d’un poeta que tant s’identifica amb la vila com és Salvador Espriu. D’ell, Sabina Witt Trio musiquen Ja mai més no podré dormir, Pervers malson i Rap.

Repertori un xic curt – l’espectacle no ha arribat a l’hora de durada i en els bisos repetint dos temes ja interpretats anteriorment – i amb la veu de Sabina Witt com a element clau. Un espectacle que ja el passat mes de maig es va poder veure al Calisay del mateix Arenys, i que en aquesta ocasió ha quedat lluny d’omplir el cèntric teatre de la localitat. XAVIER AMAT/JORGE HEREDIA