Arxiu de l'etiqueta: blues

L’ànima blues de Pi de la Serra pren cos a La Planeta de Girona

El veterà cantautor Francesc Pi de la Serra [wiki] està en forma. Segueix tan agut com sempre interpretant les seves cançons, i amb els comentaris que les precedeixen demostra estar al dia però també saber triar anècdotes passades ocorregudes en concerts o a l’hora de compondre els seus temes. Però també en forma amb la guitarra, sens dubte el millor amb aquest instrument dels que van formar part dels Setze Jutges.

A diferència de la majoria dels seus companys de lluites i batalles, Pi de la Serra també es va distingir per tenir un esperit més blues, més afroamericà, i no tan afrancesat. Això no treu que també admirés i admiri la chanson, i bona mostra és que segueix colant en algun moment de l’espectacle temes com Fernanda, original de Brassens i amb lletra traduïda al català pel mateix Pi de la Serra. Però n’és l’excepció, ja que les dues hores de concert de l’actual gira del cantant i compositor barceloní, gira que li serveix per rodar el disc QuicoLabora, són un homenatge al blues, fins i tot narrant-ne els seus orígens o desglossant la biografia d’alguns dels autors del gènere més brillants. Com brillants han estat els entremesos instrumentals versionant aquests compositors, i en els que s’han repartit el protagonisme a parts iguals el cantant, les guitarres i altres instruments de corda d’Amadeu Casas, i les harmòniques de Joan Pau Cumellas. Tots tres – QuicoLabora Trio – a un altíssim nivell. Els receptors n’han estat els assistents a la sala La Planeta de Girona [web] d’aquest divendres 9 de març, i dins el marc del Black Music Festival [web].

Blasfemari, La mala setmana, La meva estrella, La cultura, o la participada Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, són només alguns dels títols que omplen les dues hores dels concerts d’aquests gira, en uns casos no interpretades des de feia alguns d’anys, i en d’altres, com L’home del carrer, que probablement no han faltat en quasi cap concert del barceloní des que va sortir editada. Per als bisos ha quedat l’única cançó nova que hi ha al darrer disc, estrenada a la plaça de Catalunya davant dels ‘indignats’, Cançó conjuntural, i també un record, des de la riba de l’Onyar, per al que era el seu amic Antoni Tàpies. Crítica i denúncia social, sarcasme i humor per part d’un Pi de la Serra sempre coherent i fidel a les seves idees, tant socials com musicals. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Arriba la nova generació del blues

Scott McKeon va fer divendres la seva única parada en terres catalanes al Revel’s Bar de Calella. Una cita que va estar plena de melodies que bevien a la vegada de les bases del blues més clàssic i també de la sonoritat del rock més estrident.

No és sense motiu que McKeon és considerat l’última promesa britànica del blues, que ofereix amb un domini exemplar de la guitarra i amb unes composicions que destil•len el caràcter particular del músic. L’estil de McKeon s’inscriu dins la modalitat de blues-rock, on la roda d’acords típica de la música negra es vesteix amb el so contundent de les guitarres elèctriques i on els solos dels instruments recorden més les grans bandes de rock que la musicalitat dels bluesman tradicionals.

El concert, una iniciativa de l’associació cultural “Rock on the rocks”, va omplir el Revel’s d’amants de la música, bo i formant una curiosa mescla d’aficionats locals i turistes anglesos com només pot donar-se a aquest poble de la costa.

Després d’haver passat per Bilbao i per Madrid, a Calella Scott McKeon presentava el seu primer treball discogràfic, anomenat “Can’t Take no More”, publicat el 2006 i amb el que va entusiasmar la crítica britànica. A més, el concert de divendres també va servir per rodar algunes de les peces que traurà properament al mercat amb el seu nou treball. Un CD que, a jutjar pel que es va sentir en directe, no decebrà als seus seguidors. Hi ha McKeon per estona. RITA VILLÀ / M.G / E.S.

Blues i misteri per clausurar les nits de Jazz

Nit de blues al teatre del Casal de la Nova Aliança de Mataró per tancar el segon cicle Nits de Jazz. El saxofonista Dani Nel•lo, un dels rostres més coneguts de l’escena musical catalana, va protagonitzar una nit d’autèntica música negra, que va entusiasmar a tots els presents. Negra per l’origen del blues, estil creat pels antics esclaus nord-americans; i negra també per la clara vinculació d’aquesta música amb la novel•la policíaca. Una vinculació que Nel•lo s’encarrega de destacar a través del so envellutat del seu saxo tenor i mitjançant una tria de peces que ens recorden els grans clàssics d’aquest gènere.

A Mataró, Nel•lo va presentar-se en format quartet, acompanyat per Ramon Ángel Rey a la bateria, Miquel Àngel Cordero al contrabaix i Francisco Suarez al piano i teclats. El grup va repassar durant una hora i mitja tots els registres del blues, que va ser el protagonista indiscutible del concert, però sense oblidar-se d’altres estils jazzístics que van aportar encara més varietat als ritmes de la nit. Tot plegat, interpretat de manera impecable, amb un so ben cohesionat i una diversitat de solos que van demostrar la qualitat dels músics de la formació. Al capdavant, Dani Nel•lo, líder indiscutible del quartet, va saber jugar amb el públic a través del seu instrument, apropant-se als límits de l’escenari per oferir la sonoritat del seu saxo de manera directa, sense l’amplificació del micròfon.

El concert de Dani Nel•lo quartet posa punt i final al segon cicle Nits de Jazz, un festival organitzat per l’associació Big Sam Hal•ler Quartet Jazz. Aquest col•lectiu mataroní sense ànim de lucre va néixer amb l’objectiu d’apropar el jazz a la ciutat, i de moment sembla que està complint amb nota. Dijous a la nit el teatre del casal era ple d’aficionats a aquesta música que assistien al tancament d’un cicle que ha comptat amb primeres figures del nostre país, encapçalades pel trompetista Raynald Colom.

Nel•lo era, al costat de Colom, l’altre gran atractiu del cicle o, si més no, un dels noms més mediàtics. Format com a músic professional al grup de rock Los Rebeldes, Nel•lo fa anys que va iniciar la seva carrera en solitari. El seu primer projecte com a líder va ser Dani Nel•lo i la banda del Zoco, una formació amb la que va gravar dos treballs. Paral•lelament va anar-se introduint al món del jazz amb la formació de Tandori Lenoir, un grup que agrupa alguns dels músics més destacats de rythm’n’blues de Catalunya. Aquests darrers anys, a més de múltiples col•laboracions amb músics d’ambients molt diversos, i de la composició de bandes sonores de pel•lícula; s’ha dedicat de manera especial a la relació del blues i la novel•la negra. Ja el 2005, Nel•lo crea el grup Vértigo, amb una voluntat clara de recrear una atmosfera de cabaret i cinema de misteri. El 2006 va gravar la banda sonora del llibre “El Blues del detectiu immortal”, d’Andreu Martín, i actualment és el responsable de l’espectacle musico-teatral “Negra y criminal: la ciudad de las sombras”, que recull l’essència dels treballs anteriors. RITA VILLÀ

Viatge al Mississipí amb el blues de Freight Train

El Dau de Mataró es va reconvertir en un blues bar de Lousiana per rebre els Freight Train el passat dijous 9 d’abril. El trio català va oferir un recital d’hora i mitja de ragtimes i blues, amb una presentació en clau desendollada, formada per veu i harmònica, guitarra acústica i contrabaix.

Freight Train van comportar-se com uns autèntics bluesman, i van aixecar la nit a base de la bona veu del barceloní David Sánchez i la base musical del duet mataroní Lluís Salvador i Eloi Esgleas. El trio es va dedicar a oferir un recital complert de versions de clàssics i desconeguts de la música de la selleta i alguna pinzellada de composicions pròpies.

Els Freight Train saben llegir amb classe composicions originals com la del guitarrista nordamericà Robert Johnson, però també van saber treure solera i ritme amb cançons pròpies com Siberian Blues, una excel·lent carta de presentació. Amb el detall curiós d’unes projeccions visuals que mostraven un itinerari fotogràfic a través de la terra cuna del blues, els Freight Train va resoldre un concert simpàtic i relaxat, que va traslladar el públic fins als camps de cotó de Mississipí o Louisiana.

El Dau va posar de la seva part, una quarentena de persones de públic, aire de blues bar de carretera, vermell i ple de fum. Una atmosfera adequada per una actuació inclosa dins la programació del quart Cicle de Músiques Tranquiles que s’organitza a la capital maresmenca, i que ja encara la recta final amb la mirada posada en la darrera cita clau del Músiques Tranquiles 2009: el músic mallorquí Joan Miquel Oliver. – ELOI AYMERICH.