Pau Riba, el vell bruixot de la tribu

Pau Riba al Parc de Can Muntanyà de Caldes d’Estrach el passat 5 de juliol.

Descalç, vestit amb un estrafolari pareo, amb sonoritats psicodèliques dels 70 en alguns moments i incursions orientalitzants en d’altres però sempre amb el so enjoguinat i en perfecte harmonia amb els seus joves músics, amb qui ha reconstruït el seu univers, Pau Riba [web] i els Gripaus van oferir divendres al vespre un divertit recital que va fer les delícies dels 200 assistents a la convocatòria.

Inseparable de la seva guitarra espanyola, que fa sonar com una capsa de música, Pau Riba va interpretar aquest paper que fa tan temps que li funciona: el del gran i vell bruixot que explica contes als altres membres de la tribu, tot plegat ben regat amb ironia i amb un punt d’excentricitat.

El concert va tenir moments preciosos i màgics, com quan els gripaus del petit estany que hi havia molt a prop de l’escenari van coincidir amb una cançó que parlava d’aquesta mena de criatures –que donen nom a la banda que porta Riba-, arribant-se a confondre quins eren interpretats i quins reals. I moments fantàstics com quan Riba va “versionar” els seus fills –el grup Pastora- amb la cançó ‘Donya Mixeires’, en realitat una peça seva escrita 40 anys enrere.

El recital va ser un complement perfecte d’una nit iniciada amb la poesia de Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis i Manuel Forcano dins la Nit de Poetes del festival Poesia i + [web] que aquest any ha incrementat el nivell i la voluntat d’inicidència, convertint-se en el principal esdeveniment musical –Festes Majors a banda- que tindrà lloc al Maresme en tot l’estiu. JOAN SALICRÚ/MARC ARISA

Carles Santos enceta un Poesia i + que vol emocionar

Carles Santos en concert al festival Poesia i + de Caldes d’Estrac.

El festival d’estiu Poesia i + [web] de Caldes d’Estrac ha arrencat aquest divendres 28 de juny amb nota alta. Els organitzadors han escollit com a primer espectacle Sense títol, del pianista valencià Carles Santos [web]. Una autèntica declaració d’intencions del que vol ser aquest cicle de poesia i música.

Santos ha interpretat al piano de cua, en solitari i davant un centenar llarg de persones, en l’escenari idíl·lic del Parc de Can Muntanyà de la Fundació Palau, guarnit amb espelmes, garlandes i unes espectaculars vistes al mar. La força expressiva del compositor ha casat amb la principal voluntat del Poesia i +: generar reaccions als espectadors a través de propostes artístiques radicals i líriques.

Una agradable nit estiuenca d’estrena, on la música experimental sense paraules de Santos ha comunicat la cadència i la força emotiva de l’expressió instrumental. Un inici de primera que ha sacsejat amb contundència el públic assistent amb una proposta plena de desig, sensibilitat, color i silencis. ELOI AYMERICH/MARC ARISA.

Mishima torna a captivar el públic mataroní a la Sala Clap

Mishima en un moment de l'actuació a la Sala Clap de Mataró. Foto: C.B./ Diaridelamusica.com

Ara fa una any el grup barceloní Mishima [Facebook] presentava el seu Amor feliç (2012) al Teatre Monumental de Mataró i aquest divendres 10 de maig, retornaven a la capital del Maresme però a un altre emplaçament. En aquesta ocasió visitaven la Sala Clap [web], fet que prometia un concert més elèctric i agressiu que l’esmentat anteriorment.

Amb la sala gran del Clap gairebé plena s’iniciava, com ja és habitual, el recital amb uns vint minuts de retard. La banda indie liderada per David Carabén sortia a l’escenari entre crits d’ovació del públic, i començaven a sonar els primers acords, oferint primer un repertori d’antigues cançons com El temple de l’àlbum Set tota la vida (2007) o Tornaràs a tremolar d’Ordre i aventura (2010) entre d’altres. Però era hora d’entomar l’últim llarga durada de la formació i ho feien amb la melodia d’Els vespres verds seguint amb La vella ferida i Els crits, encara que Mishima també va regalar consolidats himnes com L’olor de la nit, Qui n’ha begut, Miquel a l’accés 14 o L’última ressaca els quals el públic va corejar intensament.

Mishima s’acomiadava del públic mataroní però aquest no en tenia prou així que la formació va haver de fer dos bisos tancant la nit amb El camí més llarg, melodia que òbviament el públic també va acompanyar.

Un cop més, Mishima es reafirma com a una de les bandes més consolidades i exitoses del panorama musical català gràcies a aquests directes impetuosos com també pel fet que cada àlbum que treuen aconsegueixen captivar cada vegada més al públic i ampliar la seva legió de fans. A més, van anunciar la fantàstica notícia que l’any següent publicaran nou àlbum, el qual esperarem amb impaciència però que de ben segur ens tornarà a seduir. CARLOTA BURREL

Un dissabte d’emergència consolidada a Vila-seca

Núria Graham en l’actuació que va protagonitzar el vespre del dissabte a la FiM de Vila-seca.

Aquest cap de setmana del 3 i 4 de maig es celebrava la 14ª edició de la Fira de Música al Carrer de Vila-Seca [web]. En aquesta ocasió, el ddM hi ha participat molt activament realitzant els vídeos de la FiMTV. El dissabte 4 es preveia com un dia força intens a nivell musical ja que s’havia creat expectació al voltant d’alguns concerts que tindrien transcurs durant la jornada.

La vetllada s’iniciava al matí amb diverses activitats musicals destinades als més menuts i fins les sis de la tarda no es reprenien els recitals, que començaven amb l’actuació del grup instrumental, Orquestra Fireluche presentant el seu nou àlbum Tants caps tants joguets. Concert que donava pas a una proposta molt esperada per l’emergència de l’artista: el concert de la cantant i compositora basco-canadenca Núria Graham [web]. Però si realment s’havien de destacar alguns dels grups de la nit, clarament eren Egon Soda, El Petit de Cal Eril i el trio format per Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales.

Egon Soda [Facebook], la banda encapçalada per Ricky Falkner, conegut sobretot per ser membre de Standstill, presentava el seu nou llarga durada El hambre, el enfado y la respuesta (El difícil segundo disco de Egon Soda) el qual els fans esperaven amb ganes ja que des del 2008 que es mantenien lluny dels escenaris. El Pati del Fènix, espai on actuaven, va omplir-se de públic per gaudir la presentació d’aquest segon treball del grup de rock independent. L’actuació va ser plena de música de qualitat, de músics experimentats amb una llarga trajectòria a les seves esquenes que ens delectaven amb melodies vigoroses i molt complicades de trobar dins el panorama musical del país. Egon Soda és un directe imprescindible per aquest 2013, un petit tresor encara per descobrir per la majoria del públic.

La vetllada continuava a la Plaça de Voltes amb Maria Rodés, Ramon Rodríguez (The New Raemon) i Martí Sales (Surfing Sirles), tres músics ja reconeguts que han unit forces per presentar el seu nou projecte: Convergència i Unió. Una idea inicialment original, folk i amb tocs experimentals però que en directe, de moment, perd molta força i és que és un conjunt molt nou que potser necessita més temps per establir un directe consolidat. I tot i que el recital va deixar molt a desitjar, cal destacar-ne els moments reivindicatius en contra les retallades econòmiques que està patint la cultura catalana.

Per últim, parlar d’El Petit de Cal Eril [Facebook], que presentaven el seu darrer llarga durada La figura del buit. L’actuació va despuntar pels ritmes psicodèlics de folk-rock experimental acompanyats d’una banda amb saxo i trompeta, fet que va donar un toc d’originalitat i solidesa al directe del grup liderat per Joan Pons. Una música i lletres més madurades i impactant que les dels àlbums anteriors i que per això, es converteix en un altre imprescindible d’aquest 2013.

Cap a les dues de la matinada el temps va fer una mala passada i va començar a espurnejar, motiu pel qual es van retardar i anul·lar alguns dels concerts programats. Des del ddM ens vam quedar amb les ganes de veure els barcelonins Sea & Sun [bandcamp], que mesclen ritmes tropicals amb el dance i la psicodèlia. Esperem continuar gaudint de la FiM, que fa la tasca titànica de descobrir-nos l’origen dels grups del demà de l’escena musical catalana. CARLOTA BURREL

Mataró i Pau Vallvé proclamen el seu enamorament

Pau Vallvé durant un moment de l'actuació a la sala Clap de Mataró.

Pau Vallvé durant un moment de l'actuació a la sala Clap de Mataró. Foto: J.S.

El multifacètic Pau Vallvé [web] i la ciutat de Mataró van teixint un enamorament progressiu en els darrers temps. Un acostament en el qual la sala Clap i la Casa de la Música de la capital del Maresme actuen de Cupido, sense cap mena de dubte. Prova de les dues coses és que, si en el darrer concert de Vallvé en solitari a la ciutat, ara fa dos anys i també dins el Músiques Tranquil·les, el cantant barceloní va actuar a la sala petita [crònica] del mateix espai, en aquesta ocasió, divendres dia 22, ja ho va fer en una sala gran que presentava una molt bona entrada per un cantautor tan singular com ell.

En realitat, el paper de Cupido efectuat per la gent del Clap el va desvetllar el propi cantant quan a l’inici del concert va rememorar que l’stage de preparació de la gira s’havia fet en aquesta mateixa sala al mes de gener. Una gira -almenys pel que fa als concert amb banda- que precisament es tancava també a la capital del Maresme després de nou concerts [notícia a Enderrock] i en la qual presenta De bosc (Amniòtic Records, 2012), el seu tretzè disc, on demostra de nou la seva peculiaritat i també la seva versatilitat. Un nou disc -editat també en vinil- on el paisatge recargolat, barroc, complex, del qual només ell coneixia les claus, es fa una mica més accessible.

Potser no tan genialoide com en d’altres ocasions, però igual de destroyer amb si mateix, molt satíric i amb bones dosis de psicodèlia, una vegada més un concert de Pau Vallvé es va convertir en un petit viatge del qual cada cançó permet descobrir terrenys molt diferents. Acompanyat per Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria), Nico Roig (guitarra elèctrica) i Jordi Casadesús (teclat i guitarra elèctrica), el que es va veure divendres al Clap és també un Pau Vallvé cada cop més emancipat de sí mateix, del seu propi personatge. La presència, per primer cop en una gira, d’una banda pròpia sense la fins ara seva seva companya artística Maria Coma, és una metàfora d’això: inicialment reclòs en Estanislau Verdet i després en projectes conjunts amb la singular cantant, l’artista aixeca ara el vol en solitari i es presenta a primera línia de l’escenari, dret i guitarra en mà, com els cantautors de tota la vida. Mirant el públic de fit a fit -per bé que sovint perd la mirada cap al cel-, sense artificis, efectes de veu ni pantomimes exagerades. Ara ja és, simplement, Pau Vallvé. Amb tot el que això comporta, és clar.

L’anatomia musical d’Antònia Font

La banda de pop balear Antònia Font continua sorprenent. Més de quinze anys després de començar a pujar als escenaris, no deixen parades només les seves melodies –imprevisibles, originalíssimes, d’una sonoritat gairebé sempre nova- sinó també la forma en que les expliquen. Ara, a través d’una anatomia musical de 40 lliçons.

Unes 400 persones van omplir la platea del Teatre Monumental de Mataró per gaudir de la presentació del nou disc de la banda mallorquina, Vostè és aquí. El recital estava inclòs dins el Cicle de Músiques Tranquil•les organitzat per la Casa de la Música de Mataró. La banda va arrencar un gran monòleg musical, interpretant una darrere l’altra les 40 cançons que conformen el seu nou treball. Totes les peces duren menys de dos minuts. I en aquestes condicions el grup liderat per Joan Miquel Oliver a la guitarra elèctrica va convertir el que havia de ser un simple concert en un repàs a tot el catàleg sonor del que són capaços. Des dels inquietants contratemps delpiano de cua a Vostè és aquí . Fins el caire nostàlgic creat a partir d’unes excel•lents atmosferes electròniques a Zoom. O el rock amb reminicències noise de Punyeta món.

L’escenografia del concert convidava a l’onirisme. Un fons d’escenari amb una vintena de bicicletes penjades una contra l’altra. Llum tènue. En aquest ambient, era fàcil captivar-se pel so heterogeni i ric, ple de sorpreses, un pop delicat que els Antònia Font interpreten amb solvència. Un bon exemple en va ser Neutrins, màgica i intimista, surrealista i onírica amb delays i un piano tocat al límit. La única peça no pròpia que van interpretar va ser una versió dels mallorquins Tot Sants. I com una guia acadèmica, la lliçó de 40 cançons es va acabar. I va començar un llarg bis.

Malgrat tot, Antònia Font continua sent també una banda de grans èxits simpàtics i en acords majors, de cantar fàcil i alegre. El vocalista Pau Debon va sortir del fons de l’escenari –on va restar fins llavors- i damunt una bicicleta col•locada a primera línia, va anar pedalejant i cantant cançons que ja formen part dels grans temes de la música catalana del segle XXI. Van sortir els anteriors discs, Alegria amb cançons com Sa Tristesa o Dins aquest iglú. Taxi amb el tema Armando Rampas. I un dels més aplaudits, Batiskafo Katiuskas, amb dos cançons emblemàtiques com Wa yeah! i Batiskafo Katiuskas. Els Antònia Font continuen sorprenent. Ara fent anatomia musical de 40 cançons. ELOI AYMERICH/ Foto: MARTA CABOT

Ninette hipnotitza El Públic

Ninette & The Goldfish a El Públic de Mataró actuant el 10 de març de 2013 dins el 8è Cicle de Músiques Tranquil·les. 

Acabats d’arribar d’actuar a Madrid i a quatre dies d’anar cap a Canadà, Ninette & The Goldfish fan parada a El Públic de Mataró dins el vuitè Cicle de Músiques Tranquil•les. Dins d’un ambient càlid i íntim el duet barceloní, Nina Thoman i Cesc Mayor, porten una proposta de suma delicadesa i desbordant talent. Una veu, la de Thoman, potent, fràgil i alhora encisadora que fa recordar la de cantants com Leonor Walting (Marlango) o Lourdes Hérnandez (Russian Red). Una proposta interessant, sorprenent, a cavall de l’indie femení passant pel pop folk i de lletres melancòliques. Sense ganes de donar per acabada la vetllada Nina ha confessat: “m’esteu fent sentir com a casa però malauradament no ens queda més repertori”.

Els taloneja el cantautor mataroní Marc Ràmia, acompanyat de Joan Cortés, a la segona guitarra. Ràmia començat amb una frase contundent per a dies tan difícils com els que corren: “és maco que a les nou de la nit omplim bars i fem ciutat”. De cançons íntimes, sinceres, amb pinzellades de reivindicació com el Futur és Vostre, al mateix temps donant solucions: “ens han dit que hem d’estudiar i no tenim feina, però tots tenim coses bones a aportar”. El mataroní també ha versionat i traduït al català Ya ves, del cantautor Ismael Serrano, confessant que és un dels músics que ha influït en la seva carrera. ANNA BLANCH

Pedro Guerra: benvingut de nou per primer cop

Pedro Guerra durant un moment de l'actuació a la sala Privat aquest divendres 23 de novembre.

Pedro Guerra durant un moment de l'actuació a la sala Privat aquest divendres 23 de novembre. Foto: J.S./Diaridelamusica.com

La darrera vegada que Pedro Guerra havia estat a Mataró era una nit de finals de juliol de 1999, amb un context molt diferent. A la pista de l’antic Parc Central de la ciutat, el cantant canari actuava com a principal reclam de les celebracions de la Festa Major de Les Santes. I ho feia davant centenars de persones, ja que en aquells moments ell era un cantant en ple apogeu, que havia adquirit una popularitat creixent amb el disc Raíz (1998). Físicament tenia un aspecte molt jove, amb els seus cabells rinxolats agafats amb una cua que s’amagava rera la seva esquena i musicalment es presentava amb tota una banda al darrera. Fa tant de temps, d’aquella actuació, que ni ell mateix recordava haver actuat amb seguretat una vegada a Mataró.

Han passat tretze anys i un altre Pedro Guerra compareixia aquest divendres 23 de novembre dins el Cicle d’Autor i davant 150 perones a la Sala Privat de Mataró, molts dels quals havien assistit de ben segur en aquella anterior cita. Més gras, amb els cabells encara rinxolats però retallats a l’estil d’un home de 46 anys, el canari es presentava a la cita amb certa timidesa, com si s’hagués de guanyar el públic de bell nou. Dalt del tamboret, tan sols ell i una guitarra acústica, disposats a embadalir els seus irreductibles maresmencs.

Musicalment molt contingut i delicat, Pedro Guerra va oferir un concert basat en les cançons del seu darrer disc, El mono espabilado, editat l’any passat, per bé que no es va estar de tocar algun dels clàssics com Pasa, Contra el poder o Debajo del puente. Va ser una sessió molt tranquil·la, on el cantant taral·lejava -més que cantar- les cançons i a vegades tan sols les xiuxiuejava, oferint això sí els seus jocs de veu consistint a interpretar el seu propi eco, a mode de segona veu. I on no rascava la guitarra sinó que tan sols feia sonar alguns arpegis de les cançons ja conegudes, de manera que poguessin ser mentalment reconstruïdes. Com si estiguéssim al menjador de casa seva o de les cases pròpies, deia algú a la sortida. Com si ensenyés de nou als fans mataronins la seva música. JOAN SALICRÚ

Joana Serrat enceta la temporada de música en directe a El Públic

Joana Serrat interpretant By your side a El Públic 

En un vespre de diumenge plujós i de tempesta Joana Serrat [web] ha presentat a El Públic [web] de Mataró la seva proposta de folk i cançó d’arrel anglosaxona. La intèrpret s’ha acompanyat del guitarrista osonenc Adrià Plana i ha presentat en format de duet el seu últim disc, The Relief Sessions (2012, autodedició). També ha interpretat algunes cançons dels seus anteriors treballs.

Una quarantena de persones s’han acostat fins a l’espai cultural maresmenc per gaudir de les melodies de la cantant vigatana. Serrat canta bàsicament en anglès, però també ha començat recentment a apostar per cançons interpretades en llengua catalana, com la bella El meu regne. Serrat ha demostrat perquè està considerada una de les revelacions de l’any en el panorama musical català: la seva veu i sobretot, la seva música d’una delicadesa inusual, la fan excepcional. Una autèntica joia que porta mesos omplint sales, escenaris i petits auditoris amb la seva proposta de qualitat i tremendament honesta.

El recital ha servit per encetar la nova temporada de música en directe de la sala mataronina, que presentarà aquest proper 15 de no. E.AYMERICH

El Pròxims es consolida com a festival heterogeni i de qualitat

El Poble Espanyol acollia el dijous 19 de juliol la segona edició del festival Pròxims [web]. Sis grups diferents van pujar dalt l’escenari durant l’espectacle.  L’objectiu del festival es va veure complert, van donar a conèixer grups emergents dins el panorama musical català i van apropar a la gent la música feta a casa.

A les set de la tarda i amb la plaça gairebé buida, començava la vetllada amb l’actuació del grup Litoral [Facebook], que presentava les melodies de pop mediterrani acústic que es troben a l’àlbum Incidents melòdics del món irracional. La plaça va omplir-se de rock frenètic i enèrgic durant el concert d’Els Surfing Sirles [Facebook], però el recinte continuava mig buit i amb un públic força desanimat. No va ser fins que va aparèixer el trio osonenc La iaia [web] que la plaça va omplir-se considerablement per moure l’esquelet i cantar els temes de Les ratlles del banyador. Gran part del públic va afirmar que el directe fresc, potent i proper de La iaia va fer-se curt.

Seguidament sortia a l’escenari la mallorquina Maika Makovski [MySpace] acompanyada d’una banda de músics de gran qualitat. La cantautora presentava el seu últim àlbum Thank You For The Boots. Makovski va aplegar un bon grapat de gent davant l’escenari que seguia el ritme del seu rock underground amb cançons com Lava Love o Language. A les onze de la nit músics i organitzadors van sortir a l’escenari per llegir un manifest en contra les retallades, ja que el sector musical es veurà fortament afectat per les decisions preses pel govern. David Carabén (Mishima) i Martí Sales (Surfing Sirles) van llegir un text de protesta i un escrit de Joan Brossa, respectivament.

I era el torn de la banda The New Raemon [web], caracteritzada pels ritmes obscurs i contundents que van dur excessiva tranquil·litat entre els espectadors. Els maresmencs van oferir els temes del seu àlbum Libre Asociación. Però el públic va quedar-se amb les ganes d’escoltar la fantàstica versió del tema de Nueva Vulcano, Te debo un baile. Finalment, entre crits de “Carabén president, Catalunya independent” sortien a l’escenari els barcelonins de Mishima [Facebook] per tancar la nit. L’exaltació abundava entre el públic quan van tocar les primeres notes. La formació va recordar himnes d’antics àlbums com L’olor de la nit o Un tros de fang, entre molts altres. També van presentar el seu últim àlbum, L’amor feliç i van demostrar que convenç completament al públic. L’intens espectacle, caracteritzat pels ja conegudíssims udols de Carabén, un públic eufòric i gran quantitat de cançons mítiques, s’acabava amb dos bisos i uns oients molt satisfets.

El Pròxims es va consolidant com a festival heterogeni, compromès i de qualitat. A més cal destacar els intensos i espectaculars directes de La iaia i Mishima. Si us el vau perdre o voleu repetir, teniu una cita el 4 d’agost a Begur o el 17 d’agost a Porta Ferrada. CARLOTA BURREL/CLARA ESPARRACH