cròniques

Georgina Blanch, l’entusiasme com a forma de cantar

Georgina Blanch en concert a El Públic.

Diuen que per ser artista s’ha de saber emocionar. I la Georgina Blanch en sap. El Músiques Tranquil·les [web] va acollir el recital més negre de tot el cicle aquest diumenge a l’espai cultural El Públic [web]. La cantant actuava en solitari per primera vegada en molt de temps. Una faceta nova, ja que Blanch està reconeguda i està acostumada a dirigir cors de gospel: entre ells el més conegut és el Gospel Sons de Mataró, un autèntic èxit de participació i cant coral.

La mataronina es va fer acompanyar de tres autèntics fenomens musicals: Pol Caturla al baix elèctric, Ruben Bes als teclats i Miquel Portet a la bateria. Aquesta base instrumental li va permetre moure’s amb llibertat del rythm and blues al pop més electrònic, passant per les balades properes al jazz. Blanch va arrencar amb una preciosa Send me an angel d’Alicia Keys. Cantant bàsicament en anglès, va haver-hi concessions al català amb una animada Cala Joncols de Dijous Paella. Però els moments més estelars van venir sobretot amb una elèctrica Black or White de Michael Jackson o la I’m here de Color Purple.

Georgina Blanch actuava a casa. I es va notar. En una sala plena fins a la bandera, la cantant recordava la importància de tocar amb sales plenes de públic “perquè és molt dur fer música i no tenir ningú a qui ensenyar-li”. Els aplaudiments van ser constants, i la nit, un encert musical. La última cançó, It’s my party va ser tota una declaració d’intencions. La festa d’aquesta jove cantant maresmenca és una autèntica promesa de carrera. Per veu, però sobretot, per l’entusiasme vital i musical que transmet. ELOI AYMERICH/ Vídeo: JOAN SALICRÚ i MARC ARISA

Uns sobris Manel fan petita la Sala Clap

Roger Padilla i Guillem Gisbert durant el concert a la Sala Clap. 

Onze tocades. La Sala Clap [web] s’omple ràpid i els també barcelonins Bremen [web] escalfen públic i escenari amb la presentació del seu àlbum Les cançons que vindran co-produït amb Arnau Vallvé, el bateria de Manel [web]. Així tot queda a casa. El quintet ofereix uns quaranta minuts de folk country força tranquil i mesurat i demostra, així, que segueix fidel a un estil musical que moltes altres bandes ja han deixat enrere.

Després de trenta minuts de pausa, apunt d’arribar a un quart d’una de la matinada i amb un públic convertit en un mur impenetrable que ocupa tota la sala, els Manel apareixen a l’escenari acompanyats d’uns efusius aplaudiments. A veure què en fem és la primera cançó. Un tema del tercer i últim disc del grup Atletes baixin de l’escenari, presentat ara ja fa gairebé un any, l’abril del 2013, però que arriba per primera vegada, ara, a la capital del Maresme. I així ho fa palès el públic del Clap cantant la majoria de les cançons que conté. En Guillem Gisbert ho agraeix dient “veiem un públic més actiu que mai”. Una frase que no correspon del tot a l’actitud del grup, que es manté sobri i poc xerraire. Tot i així, la festa grossa arriba entre els feliçment ensardinats assistents i ho fa amb les cançons antigues, les que conté l’anterior àlbum 10 milles per veure una bona armadura i les que ens van descobrir el quartet amb el disc debut Els millors professors europeus. Cançons com Boomerang, En la que en Bernat se’t troba, Ai, Dolors i, òbviament, Al Mar! o Aniversari són els principals punts àlgids del concert.

Un recital musicalment complet, ple de seny i de sobrietat en un escenari intencionadament poc il•luminat que, per la intimitat que respira, fa pensar que potser al Teatre Monumental hi hauríem estat millor. Això sí, la rauxa també hi té lloc: al final i amb un Teresa Rampell durant el qual en Gisbert demana al públic els seus moviments de ball més esbojarrats. Un punt i final ple d’energia i somriures que els Manel dibuixen a les cares d’uns atletes musicals que, hipnotitzats pels ritmes de pop-folk-rock, no han tret els ulls de l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ORSON PALILA

Blaumut encisa el Monumental

Blaumut en concert al Teatre Monumental de Mataró.

Blaumut [web], una de les sensacions del panorama musical català, va presentar divendres El Turista al Teatre Monumental [web] de Mataró. Un concert emmarcat en el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web].

Amb una sala plena i un públic predisposat a passar-ho bé, començaven a sonar les primeres notes de la banda barcelonina. De seguida va arribar Pa amb oli i sal, el senzill amb el que van debutar. El públic els acompanyava xiulant fins que el cantant i guitarra del grup, Xavi de la Iglesia, va canviar el xiulet per un ‘lololo’ que recordava El Baquetero, la cançó més cantada durant la festa major de la capital del Maresme, Les Santes. “Ens han dit que a Mataró us agrada més dir lololo”, va bromejar de la Iglesia posant-se el públic a la butxaca.

La presència que va mostrar Blaumut dalt de l’escenari és una representació del seu estil musical -una fusió de clàssic i de pop-: vestits amb americana i pantaló però amb esportives als peus. Un grup de to desenfadat, proper i que, quan pot, inclou un toc d’humor. Com quan Vassil Lambrinov va fer promoció dels articles de marxandatge de Blaumut: “Tants anys tocant el violí per acabar venent samarretes”.

Una sorpresa en forma de regal: Previsions d’acostament, una cançó que s’inclourà en el seu segon treball, més ‘canyera’, més roquera però sense perdre el toc clàssic del quartet de cordes. L’anècdota de la nit també va arribar amb aquesta cançó. Un petit ennuegament del cantant. Després de parar el tema i fer un glop llarg d’aigua, la van reprendre. Això sí, Lambrinov hi va posar, de nou, la pinzellada humorística: “és que no volem desvetllar la cançó”.

També va haver-hi temps per fer versions com Volcano de Damien Rice, I beeg you pardon, un poema musicat de Salvador Espriu amb el van guanyar el premi Cerverí any Espriu de cançó i Coral•lí del músic català Adrià Puntí, inclosa en l’àlbum de la passada Marató de Tv3. Enfilant el final del concert van arribar dos bisos, el primer l’èxit Bicicletes i el segon, i ja amb el públic dempeus disposats a ballar i a xiular, Pa amb oli i sal. ANNA BLANCH/ Foto: ANNA BLANCH

Jofre Bardagí: el diamant en brut de la música catalana

Jofre Bardagí a El Públic de Mataró.

El cicle Músiques Tranquil·les [web] de la Casa de la Música de Mataró, que ha rescabalat una forma d’escoltar música molt natural però poc habitual als nostres escenaris, té en els concerts que es fan des de fa dos anys a l’espai cultural El Públic [web] de Mataró una separata especialment indicada: en un cicle que busca la intimitat, concerts de petit format, i per tant íntims per definició.

Aquest diumenge la novena edició del Tranquil·les s’obria a El Públic amb un doble concert enllaçat per la presència de melodies pop tan a Los Peces de Cristina [web] com a Jofre Bardagí [web]. Així, la introducció del grup capitanejat per la sabadellenca Cristina González –que acompanyada de teclats i guitarra elèctrica va demostrar tècnica vocal i voluntat de convèncer- va ser un bon aperitiu pel que s’esdevindria després, la darrera sessió d’un cicle per petits locals catalans que ha ofert el cantant de Glaucs sota el nom ‘Acústic’ (fins ara havíem d’escriure excantant de la formació però precisament el grup ara es reunifica i treurà nou disc a finals d’abril).

Jofre Bardagí va pujar a l’escenari de El Públic amb ganes d’ensenyar la seva faceta individual malgrat una intensa grip que l’havia deixat fora de combats fins poques hores abans del concert. I aquest va ser un bon termòmetre per avaluar les possibilitats de Bardagí, despullat de qualsevol artilugi, acompanyat només de la seva guitarra i reanimant-se a base de te calent: va complir plenament amb les expectatives.

Dit d’una altra manera: si el bolo més fluix que ofereix quan la salut no acompanya és com el d’aquest diumenge a El Públic, es confirma que la música catalana té en Jofre Bardagí un diamant pendent de polir. I que la seva esplèndida i treballada veu i les riques composicions que crea encara ens han de donar les millors alegries musicals.

Quan això passi, el músic barceloní ocuparà el lloc que es mereix en el panorama actual de la música catalana. I ja no haurà de construir corprenedores melodies com Jo faig cançons, un lament en veu alta per les dificultats de tirar endavant en el món de la música a Catalunya. Llavors serem un país una mica més normal. JOAN SALICRÚ/ Vídeo: MARC ARISA

Maria Coma sense límits

Maria Coma acompanyada de Pau Vallvé durant el seu concert a la Sala Clap de Mataró.

Sense grans ornaments ni un gran arsenal de músics. Dos artistes i una posada en escena senzilla, cuidada i íntima. No feia falta res més per sentir una de les veus femenines més contemporànies i amb més personalitat de l’escena catalana.

Amb la cançó Orió començava a despuntar la veu dolça de Maria Coma [web] seguida de les primeres notes del piano que una darrera l’altra anaven desfilant tendrament i s’embolcallaven amb la percussió. De manera increscendo fins arribar una explosió d’energia sense límits. Des de llavors, Coma t’hipnotitza i et transporta a la seva atmosfera experimental plena de detalls i sentiments. La pianista va tocar tot el nou repertori mostrant tota la seva sensibilitat, però aquest cop sense l’instrument clavinimbus ja que el directe fa servir un teclat que produeix el mateix so.

Maria Coma així presentava el seu tercer treball Celesta a la sala Clap de Mataró dins del 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. I estrenava un nou format en directe, més minimalista, acompanyada del músic i productor del disc Pau Vallvé [web] a la percussió. Un “mano a mano” on demostren la fluïdesa i la complicitat dels dos músics. “Encara que fos el primer dia no estava nerviosa i tenia ganes d’ensenyar el nou format al públic. M’he sentit molt còmode”, va compartir Coma. ANNA BLANCH/ Foto: AINA SÁNCHEZ

De la terra neix el folk


Miquel Gil i Pep Gimeno ‘Botifarra’ a El Públic de Mataró.

Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” són dues de les veus més autoritzades de la música tradicional del País Valencià. Aquest diumenge 26 de gener van actuar en un espai cultural El Públic ple de gom a gom per presentar el seu espectacle “Nus”. Els dos músics van actuar en format duet sense acompanyament addicional. Cantant en solitari o a duo, només ajudats per una guitarra clàssica (Gil) i puntualment una pandereta o un bastó (Gimeno). Cara a cara amb el públic.

I quan veus les capacitats d’aquests dos mestres s’entén perquè no necessiten additius ni conservants. Amb una trajectòria de dècades dalt dels escenaris, les seves maneres són d’aquells que s’han forjat a base de picar pedra musical. A cada cançó interpretada (una seguidilla, un fandango, una jota), ells explicaven una història viscuda. Històries d’àvies centenàries, de jornalers de Xàtiva, de mariners de València. Un viatge que va repassar musicalment de Guardamar a Vinaròs el més representatiu del patrimoni musical del País Valencià. La nit es va cloure amb melodies marca de la casa: un seguit d’havaneres, recordant que en el fons, compartim una imaginari que lliga el Maresme amb Alacant.

El concert estava inclòs dins el Circuït Folc, impulsat pel Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya i el Grup Enderrock. I va ser l’única parada al Maresme d’aquest prestigiós cicle. Una pena. Segurament falten més lliçons de genuïnitat musical com la d’aquest diumenge. Que ens recordin, de tant en tant, que de la terra i de l’imaginari popular és d’on neix el folk autèntic i insubornable. ELOI AYMERICH/ Vídeo: MARC ARISA i JOAN SALICRÚ

On és la tranquil•litat?

Sala Clap [web], les deu i vint minuts de la nit. Comença el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. Un públic força nombrós ja és davant l’escenari de la sala, xerrant i movent-se amb un punt d’inquietud, com canyes de bambú que dansen, esperant les primeres notes d’un grup de casa, maresmenc: els Tropic Panda [facebook]. El concert arrenca i la banda ofereix una mitja hora de It’s Their Homeland, el seu primer treball i, també, algunes versions d’altres compositors admirats com el també maresmenc Darlas Qwart [facebook]. Calidesa i emoció és el què transmet el grup de folk i country a través de la resta de components com Pedro Vicente del Roble –el pseudònim que usa el mataroní Pere Vicenç Sanchez Ruiz, el baixista- que es mostra bromista i proper amb una audiència que coneix. Un bon primer concert dels Tropic Panda ja enllestit i amb el “millor públic, literalment parlant, que mai ha tingut la banda” ja que, com recorda la cantant Maria Bellostas: “és el primer”.

Amb l’aperitiu musical fet, és el torn dels collbatonins Anímic [facebook]. Una proposta pleníssima de talent musical inquietant i que resulta un cop de contundència brutal per a un públic mig encisat encara pel folk maresmenc. El grup de pop-folk fosc i hardrock enceta el seu torn amb una obscura però brillant energia transmesa per la veu de Louise Sansom i la bateria que ella domina. Dos instruments rei que no es col•loquen al centre de l’escenari per casualitat. La banda del Baix Llobregat presenta així el seu nou disc, Hannibal, un treball compost de foscor vitamínica però també de dolçor encisadora en alguns moments. El concert qüestiona la tranquil•litat del cicle que l’emmarca en gairebé totes les seves peces i deixa pel final aquells temes més relaxats i de llum tènue que ofereix el també cantant -i guitarrista- Ferran Palau.

Un cop els sorprenents Anímic han dit adéu i després de 25 minuts que es fan ben llargs, s’alça el taló i els sintetitzadors s’apoderen de la sala. Aquesta és l’arma que utilitzen els vigatans La iaia [facebook] per presentar el seu nou disc On és la màgia?, encara no a la venda. Uns primers minuts hipnòtics que a més d’un li fan preguntar-se “-On és La iaia?”. El desconcert dura ben poc gràcies al cantant i líder de la banda, Ernest Crusats, que deixa clar que, “tot i ser un concert de presentació d’àlbum, farem també temes de l’anterior disc perquè hem vingut a passar-ho bé i sabem que cantar cançons que ja coneixes mola!”. I així és: temes molt nous i electrònics enllaçats amb temes antics que el públic agraeix profundament. Energia, energia i més energia que torna a qüestionar –amb un somriure- el títol del certamen. La iaia es presenta valenta, arriscant-se amb un so totalment renovat però també fent homenatge a ingredients tant seus com el xilòfon o la dolçor, que ofereix repartint bengales entre el públic. El grup deixa clar que no és La iaia d’abans però també que sap enganxar els seus seguidors com sempre.

El 9è Músiques Tranquil•les ha començat mesclant la calma amb una contundent energia encomanadissa. Potser és que aquest 2014 ens agafa més desperts que mai i músics i públic tenim més ganes de vibrar amb força que no pas de prendre’ns la música en repòs. Ho seguirem veient amb la resta de propostes que no deixaran d’arribar a la capital del Maresme des d’ara i fins al març. De moment, amb aquest triple concert, el què sí que podem fer és respondre la pregunta que planteja La iaia: “-On és la magia?” Doncs on sempre ha estat: entre el públic i l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ELOI AYMERICH

Núria Graham brilla a El Públic

Núria Graham a El Públic de Mataró.

La vigatana Núria Graham [web] ha mostrat aquest diumenge el perquè està considerada la cantant emergent amb més talent del país. Ho sap tothom però no ho diu ningú. Aquesta noia de tant sols 17 anys i d’orígens osonencs i irlandesos té una màgia. Brilla.

L’espai cultural El Públic [web] de Mataró va exhaurir entrades per gaudir del concert de la cantant de Vic. Una de les sensacions d’aquests 2013 que ha passat per alguns dels millors escenaris del país. Núria Graham és, sense dubte, una de les promeses més fermes de la música jove actual. La jove vigatana té una posada en escena impecable. Amb una veu avellutada i sensible, fosca i madura. Capaç de crear amb la seva guitarra unes atmosferes belles i que deixen el públic bocabadat. Tant guitarra elèctrica com guitarra acústica. Les domina amb força tècnica, jugant a estones amb un segon micròfon per a construir cors de veus autoproduïts.

Graham ha presentat la seva maqueta, First Tracks, plena de cançons pròpies delicades i sorprenents. És una mescla de moltes coses que havíem vist fins ara. La nova Beth, la nova Ivette Nadal, la nova Joana Serrat. Una perla musical que sobretot veu de l’autenticitat i el geni. Els assistents van demanar a base d’aplaudiments bisos. I la princesa de Vic en va oferir només un. Haurà d’esperar, però hi ha temps. Graham és una princesa en forma d’estrella. I brilla. ELOI AYMERICH

Tete ji obra les portes del seu univers postfolk

Tete ji en concert a El Públic de Mataró.

L’argentoní Tete ji és una de les propostes de cançó més interessants del moment. Amant del folk amb aires atmosfèrics i d’influències orientals i tàntriques -és un gran intèrpret del citar- el músic maresmenc ha demostrat aquest diumenge 13 d’octubre a El Públic de Mataró que té recorregut i qualitat per arribar a molta més gent.

Semifinalista del Concurs Sona9, Tete ji és una mescla de cantautor amb tocs elèctrics psicodèlics. Els llargs mantres vocals, acompanyat pels excel.lents riffs del guitarrista Manu Cabañero acosten el maresmenc a un espai propi proper al postfolk. El contrabaixista Pol Maresme i la percussió de Jaume Catà completaven el trio acompanyant.

El seu darrer treball, L’alè del món, amb el que des de la primavera està de gira, aposta per un missatge concret. Recuperar l’alè, l’emoció, el to orgànic. I ho demostra amb temes lents, recargolats i tranquils que de sobte esclaten en psicodèlies surreals i plenes d’efectes de pedals. El recital va servir per encetar la temporada de concerts en directe de l’espai cultural El Públic. ELOI AYMERICH

El Petit de Ca l’Eril: la metamorfosi permanent

El Petit de Cal Eril al Parc de Can Muntanyà de Caldes d’Estrach el passat 12 de juliol. 

Costa trobar un artista que s’ho passi tan bé dalt de l’escenari com El Petit de Ca l’Eril [MySpace]. Se sentia molt a gust, aquest divendres, al Parc de Can Muntanyà, dins del Poesia i + [web] que promou la Fundació Palau i Fabre. De fet, podríem dir sense por a equivocar-nos que se’l veia pletòric. “Nosaltres estem de pebrots”, va etzibar en un determinat moment del concert.

Segurament no era aliè a aquest factor el fet que en aquesta gira del seu tercer disc Joan Pons es presenti amb una nova banda, de la qual se’l nota especialment cofoi. Una banda de set membres amb gran presència de vents que li fan aparèixer una vena negra, soul, que fins ara havia passat desapercebuda. Una textura que confereix a l’espectacle un to sorprenent pels que han anat seguint la seva trajectòria; l’ús de la veu gairebé com un instrument més acaba de certificar la bona forma musical d’aquest plenipotenciari del mon del so.

De fet, dalt l’escenari, a Pons i la seva colla se’ls notava com si tot just s’estiguessin coneixent i gaudissin del procés de l’enamorament musical. I, en realitat, el concert que va oferir El Petit de Ca l’Eril es va basar estrictament en el seu nou disc, La Figura del Buit –al fons de l’escenari, dos cercles juxtaposats que s’anaven encenent com si hi passés una muntanya russa recordaven el concepte en tot moment-.

Deixant-se anar cada cop més per la seva faceta de showman que és capaç d’enfotre-se’n de gairebé tot dalt de l’escenari, Pons va composar un concert molt arrodonit on -més enllà de problemes tècnics- es notava el desig d’oferir un espectacle singular, treballat; com si estigués naixent un nou fill i els seus pares l’ensenyessin cofois a tot el públic assistent, que vorejava els dos centenars de persones.

I és que sí, en efecte, El Petit de Ca l’Eril ensenyava la seva darrera –segur que no serà la última- reinvenció; l’artista de Massoteres és una autèntica bèstia musical a l’hora d’anar-se metaformitzant. Aquella etiqueta del “folk-rock acústic amb tocs de psicodèlia” resulta ja clarament insuficient per classificar un personatge del tot fora de les convencions. Amb guitarra elèctrica, per cert, en comptes  de l’habitual espanyola que lluïa fins ara.

Gran concert, doncs, per tancar el Poesia i + d’enguany: Joan Pons va sorprendre i meravellar els presents, la majoria dels quals semblaven no conèixer-lo a fons, i a ell només el van sorprendre les granotes  o gripaus que, des de l’estany contigu a l’escenari, van tornar a donar una connotació màgica i misteriosa als concerts d’aquest cicle. Faria bé l’organització de procurar per la seva salut i assegurar que l’any que ve aquestes petites feres seguiran donant encant a un certamen i un indret que es mereixen un bon lloc en el podi de festivals singulars de Catalunya, sinó la primera plaça. JOAN SALICRÚ/DANI LACASA