cròniques

Festa funk a la Mirona de Salt amb Maceo Parker


Maceo Parer a la Mirona de Salt el divendres 23 de març de 2012

“Make it funky” va ser un crit unànime a la Mirona de Salt [web] el divendres 23 de març en el concert de Maceo Parker [web]. Un nom lligat a James Brown, on Parker era una peça fonamental de la banda, però que en els darrers 20 anys ha portat per tot el món el seu projecte personal. El Black Music Festival de Girona [web] va trobar ahir l’essència de la música negra amb el funky més pur, fent les delícies dels assistents que no van parar de ballar. Un públic nombrós i intergeneracional i amb algunes cares conegudes com per exemple el músic Josep Thió o l’actriu Txe Arana. Fins i tot grup de joves de Montpellier eren al concert a la sala Gironina. La festa funky ja havia comença una hora abans amb The Blacktones, un grup gironí del mateix estil que va fer de teloner del mestre.

Acompanyat per la seva banda habitual, Parker va actuar com a mestre de cerimònies repartint el protagonisme entre els músics i amb moments de lluïment per tots, destacar especialment els solos de Bruno Speight a la guitarra elèctrica. El moments més àlgids, però, arribaven quan Maceo es feia el rei de l’escenari. Ja es va emportar la primera de la nit al pujar a l’escenari minuts després que la banda comencés amb un tema introductori, Funky Fiesta.

Més ovacions van arribar quan Maceo Parker, tot i els seus 69 anys, va fer excel·lents demostracions cantant, acompanyat del seu fill Corey Parker als cors, i tocant funk a discreció amb la flauta travessera i, sobretot, el seu saxo. Només podem lamentar que aquesta lliçó de música funk fos més curta que a les que ens tenia acostumats en les seves repetides actuacions a escenaris catalans. LAIA NONELL/MARC ARISA

L’ànima blues de Pi de la Serra pren cos a La Planeta de Girona

El veterà cantautor Francesc Pi de la Serra [wiki] està en forma. Segueix tan agut com sempre interpretant les seves cançons, i amb els comentaris que les precedeixen demostra estar al dia però també saber triar anècdotes passades ocorregudes en concerts o a l’hora de compondre els seus temes. Però també en forma amb la guitarra, sens dubte el millor amb aquest instrument dels que van formar part dels Setze Jutges.

A diferència de la majoria dels seus companys de lluites i batalles, Pi de la Serra també es va distingir per tenir un esperit més blues, més afroamericà, i no tan afrancesat. Això no treu que també admirés i admiri la chanson, i bona mostra és que segueix colant en algun moment de l’espectacle temes com Fernanda, original de Brassens i amb lletra traduïda al català pel mateix Pi de la Serra. Però n’és l’excepció, ja que les dues hores de concert de l’actual gira del cantant i compositor barceloní, gira que li serveix per rodar el disc QuicoLabora, són un homenatge al blues, fins i tot narrant-ne els seus orígens o desglossant la biografia d’alguns dels autors del gènere més brillants. Com brillants han estat els entremesos instrumentals versionant aquests compositors, i en els que s’han repartit el protagonisme a parts iguals el cantant, les guitarres i altres instruments de corda d’Amadeu Casas, i les harmòniques de Joan Pau Cumellas. Tots tres – QuicoLabora Trio – a un altíssim nivell. Els receptors n’han estat els assistents a la sala La Planeta de Girona [web] d’aquest divendres 9 de març, i dins el marc del Black Music Festival [web].

Blasfemari, La mala setmana, La meva estrella, La cultura, o la participada Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, són només alguns dels títols que omplen les dues hores dels concerts d’aquests gira, en uns casos no interpretades des de feia alguns d’anys, i en d’altres, com L’home del carrer, que probablement no han faltat en quasi cap concert del barceloní des que va sortir editada. Per als bisos ha quedat l’única cançó nova que hi ha al darrer disc, estrenada a la plaça de Catalunya davant dels ‘indignats’, Cançó conjuntural, i també un record, des de la riba de l’Onyar, per al que era el seu amic Antoni Tàpies. Crítica i denúncia social, sarcasme i humor per part d’un Pi de la Serra sempre coherent i fidel a les seves idees, tant socials com musicals. XAVIER AMAT/MARC ARISA

La Troba Kung-fú: festa vallesana que presagia la primavera

Més que un concert, el que vam poder veure dissabte dia 3 a l’escenari del Teatre Auditori de Granollers de mans de La Troba Kung-fú [web] va ser un espectacle musical en format teatral, ideat especialment per a festejar el desè aniversari de l’equipament i pensat en clau absolutament vallesana. De fet, la proposta s’estructurava com un viatge per la realitat actual del Vallès –també del seu passat- a partir del disc A la panxa del bou. Per a fer-ho, la banda es va aliar amb rapsodes com Xavier Marí, Xavier Grimau i Josep Bover o el pallasso Tortell Poltrona, afincat a Sant Esteve de Palautordera, que va procurar un seguit d’escenes d’allò més divertides en els primers compassos de la cita. Els vallesans, al seu torn, van donar el seu vist-i-plau de forma emfàtica: ni més ni menys que cinc-centes persones –tot tipus de públics- van acudir just acabat el partit del Barça a veure quina n’havien preparat Joan Garriga i la seva colla. I si a la primera o segona cançó els assistents ja es removien dins la seva butaca, ben aviat van començar a picar de mans com si fos el final del concert.

Dalt l’escenari, des del primer moment, La Troba va demostrar perquè set anys després de la seva fundació se la considera una de les bandes més importants de l’anomenada world music europea, la música d’arrel, i com s’ho ha fet per passejar la seva música dels Estats Units a Itàlia passant per Bèlgica, França o el Regne Unit: és, senzillament, per la seva capacitat de tocar rumba, blues, rock, reggae, cúmbia, sarao o ritmes llatins i fer que tot soni sota un mateix so. Amb una completa banda que incloïa baix, guitarra elèctrica, guitarra espanyola, saxo, bateria i percussió, el conjunt va sonar de primera, molt conjuntat, des del primer moment i el seu líder, Joan Garriga, va saber demostrar també el seu virtuosisme emulant en alguns moments Kepa Junkera a l’acordió.

L’escenari s’ha de dir que el van aprofitar de valent. El viatge imaginari va combinar passatges actuals com la visita a diversos polígons industrials, senya d’identitat del present de la comarca, així com la recuperació de fragments claus de la històrica recent com els bombardejos sobre Granollers durant la Guerra Civil. Menció a part mereix l’efecte de diversos dels personatges presents a l’espectacle, la imatge dels quals es projectava, en gran i en negatiu, a la pantalla blanca que hi havia al fons de l’escenari, generant una estètica de pel·lícula de James Bond.

Una nit fantàstica per festejar un escenari que té deu anys però que està com nou i amb música de la bona, que va fer presagiar ja l’arribada ben propera de la primavera. JOAN SALICRÚ/MARC GINER

Bosni, guanyadors manresans a l’Empordà

Gravació de la canço Ondina inclosa en en el treball Un lloc on tornar de Bosni.

Els manresans Bosni [MySpace] van proclamar-se guanyadors del concurs Empordà Jove Collita 2011, celebrat a principis de gener a La Mirona de Salt. El Collita és una mostra de grups guanyadors de concursos musicals de les comarques gironines impulsada per la Casa de la Música de Salt [web] amb amb l’objectiu de potenciar l’escena musical emergent gironina. Els Bosni van ser al costat de grups com els Acousters, els Casparvon o els Bleed It.

El guardó, però, no arriba en el millor moment per la banda, que el 27 de gener va fer el seu últim concert amb Carles Artiaga, degut a la seva propera marxa a Àustria durant un any. En aquest escenari, el grup ha decidit realitzar una parada indefinida a la seva activitat musical. DDM

Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio, o l’esferificació en el món de la música


Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio al teatre Monumental de Mataró.

Sabors coneguts, que arriben de sobte al paladar, o millor dit a l’oïda, presentats en petites càpsules que són els solos dels instruments del Javier Colina Trio i les filigranes vocals de l’empordanesa Sílvia Pérez Cruz [facebook]. I és que partint de composicions cubanes i mexicanes, arrosseguen les cançons cap al jazz sense ser ben bé jazz, en una fórmula molt personal que entra bé a àmplies minories. De fet, al teatre Monumental de Mataró aquest divendres 20 de gener li van quedar tot just una cinquantena de butaques sense cul al damunt, fet que no aconsegueix quasi ningú a la capital del Maresme en els temps que corren. Però el que és millor, les prop de 800 persones que hi eren van semblar sortir ben satisfetes de l’hora i mitja d’espectacle que Pérez Cruz i els tres músics havien ofert, i que va servir per inaugurar el 7è Cicle de Músiques Tranquil·les organitzat per la Casa de la Música Popular de Mataró [web].

Satisfetes malgrat que quasi totes les cançons interpretades tenien un to ben trist, molt de desamor i de nostàlgia, i que els temes s’allargaven en ocasions fins a quasi els deu minuts. No obstant, tot el que toca – o canta – la palafrugellenca està destinat a l’èxit; sens dubte, la seva veu ja s’ha fet un lloc entre les millors i més celebrades del país, i, amb una cabellera cada vegada més llarga i una actitud en escena ara ja sí madura, supera amb escreix tots els reptes que es planteja. O que li plantegen, ja que aquest espectacle i disc – titulat En la imaginación [web]– va ser una proposta que li va fer fa dos anys el contrabaixista, i que Pérez Cruz s’ha fet plenament seva. En quant al trio, evidentment la qualitat queda fora de tot dubte – genial el recital final del bateria Marc Miralta -, tot i que Javier Colina peca d’ànsies de protagonisme amb els seus repetitius i inacabables solos de contrabaix, un instrument poc agraït, d’acord, i amb el què de ben segur és dels més hàbils i virtuosos, també d’acord, però hagués estat d’agrair repartir molt més joc sobretot cap el pianista Albert Sanz.

L’espectacle ja porta un bon temps de gira – fins i tot ha anat a Cuba – i està tan rodat que en molts moments s’atreveixen a afegir coses noves a unes composicions ja de base complexa. Del repertori, destacar títols com Qué dirás de mi, la cançó de bressol Belén, Ella y yo – amb només veu i contrabaix -, o els dos bisos, La tarde i Ya no te acuerdas de mi, ya no me quieres. Merescuda ovació final a una proposta força única, diferent, cuinada de manera singular i especial. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Teràpia de Shock: electricitat i energia a la sala Apolo per acabar la temporada

Surten disposats a menjar-se l’escenari des de la primera nota, jugant amb l’avantatge de saber que ja es tenen guanyat gran part del jove públic facin el què facin, i donant-se recolzament en el protagonisme l’un a l’altre. Els quatre components del grup de Les Preses (La Garrotxa) Teràpia de Shock [web] s’emmirallen – potser en excés – en els Green Day, i mostren una estètica ben poc habitual per a les formacions de casa nostra. Tots amb camisa blanca i amb corbata negra amb nus que poc estreny, van d’estrelles d’adolescents, cosa que de per sí no és pas negativa i a més a més cobreixen un buit que encara existia per aquestes latituds: ni en els anys en la cresta de l’onada de Gerard Quintana o de Carles Sabater les jovenetes s’havien mostrat tan, diguem-ne, lliurades als seus ídols, almenys durant els concerts. Tant se valia que aquella nit es jugués un partit de futbol que es veu que una vegada més era el partit del segle: a la sala Apolo de Barcelona [web], aquest dissabte 10 de desembre, ningú no preguntava per la pilota i els més de 700 assistents no mostraven ni mica de pressa per marxar. Una hora i tres quarts d’espectacle en què els que només coneguin Teràpia de Shock per la cançó que els ha fet populars gràcies a la sèrie Polseres Vermelles, Sense tu, no saben de la missa la meitat. Lluny de les balades i dels tempos reposats, el quartet és pura electricitat, i les primeres cinc peces del concert, començant per No miris enrera i fins a Sota els meus peus, són pura descàrrega d’adrenalina.

Després, cert, hi ha algun moment un xic més calmat. Amb Només ho saps tu apareix per primera vegada una guitarra acústica. Però el ritme és quasi sempre frenètic durant les quasi dues hores d’espectacle, amb baquetes del bateria volant pels aires i barrets regalats a tord i a dret, i amb uns seguidors, alguns no arriben a l’adolescència, que coregen totes i cadascuna de les lletres. Unes lletres, això sí, que en molts casos són plenes de llocs comuns, frases tòpiques i ben poca profunditat; però segurament el seu públic no els exigeix res més i ja els van bé per sentir-se acompanyats en els seus tendres processos sentimentals.

Com no podia ser d’altra manera, amb Sense tu, ja a la part final del concert, la bogeria col·lectiva ha fregat el llindar permès de decibels. Massa, el cantant, i Suka, el guitarra, han callat i han deixat que fos els que eren a baix els que la interpretessin pràcticament en la seva totalitat. Després encara hi ha hagut temps per tornar a reprendre l’electricitat i acabat el concert i la temporada a dalt de tot. Bon so i bona sintonia amb un sector de públic que buscava mostrar el seu histerisme adolescent en català, i ho ha trobat amb Teràpia de Shock. Bé per als de La Garrotxa en aquest paper que interpreten a la perfecció. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Mazoni s’acomiada de girona amb un concert rodó a l’Ateneu de Banyoles


Moment del concert de Mazoni a l’Ateneu de Banyoles el divendres 2 de desembre de 2011

Potser perquè el concert de Mazoni [myspace] el divendres 2 de desembre a l’Ateneu de Banyoles ha estat l’últim concert a terres gironines o per la proximitat entre el grup i el públic, que gairebé omplia l’auditori, el concert ha tingut un ambient molt familiar. Jaume Pla ha connectat ràpidament amb el públic amb reflexions desenfadades sobre la vida o la mort, tema central del disc Fins que la mort en separi, i amb bromes amb el guitarrista Jordi Rudé. Aquest últim, per cert, ha regalat als presents uns solos de guitarra impecables.

La banda que acompanya Jaume Pla, veu i guitarra, ha presentat el format complert amb Miquel Sospedra al baix, Jordi Rudé a la guitarra i teclats i doble percussió amb Aleix Bou i Toni Molina. La bona sonoritat de la sala ha permès un so molt bo tant quan hi havia tota la banda sobre l’escenari com quan el de la Bisbal de l’Empordà ha quedat sol amb el piano per interpretar El dubte o versionar el Beatles amb la cançó Sexy Sadie. Amb la cançó de la mítica banda anglesa els dits de Jaume Pla han dubtat una mica, res a veure amb la interpretació de la resta de temes molt rodats durant la gira.

Passada la primera hora de concert Mazoni ha interpretat Això nostre s’ha acabat, la cançó més rockera de l’últim disc i que amb el crescendo final ha donat pas a una escalda d’intensitat que ha arribat al clímax amb tot el públic dret tot just sentir els primers acords de Gised. Sense temps per tornar a sure, les conegudes Apocalipsi now i Eufòria han fet vibrar la sala amb el grup molt entregat, especialment Jaume Pla, que animat per la curta distància amb la platea ha baixat de l’escenari per tocar la guitarra gairebé sobre la primera fila.

Per interpretar Ei, que surt el sol! Pla ha demanat si hi havia un pianista a la sala, i per sorpresa del públic el concert ha acabat així. amb un nou membre sortit del pati de butaques i un llarg i intens aplaudiment pel grup. LAIA NONELL/MARC ARISA

Eduard Canimas i Ivette Nadal, ànima i poesia al Centre Cultural Sant Francesc de Granollers

Són dos cantautors amb personalitat i amb estil propi. Eduard Canimas [Facebook], que va provar sort sense fortuna amb un grup anomenat Zitzània, porta ja uns quants anys de carrera en solitari i tres discos editats, i sembla beure molt directament de les fonts de Pau Riba [web] i de Jaume Sisa [web]. Ivette Nadal [web], per la seva part, barreja la música i el recital poètic, i quan comença a interpretar hom sembla veure-hi la versió femenina d’Enric Cassasses. Dues propostes, dos estils diferents, que s’han pogut degustar aquest dissabte 22 d’octubre entre els arcs i parets d’una església granollerina que ja no està dedicada al culte sinó a la cultura, el Centre Cultural Sant Francesc.

Ha obert foc Canimas, amb un excel·lent acompanyant, David Ibáñez, que toca a la perfecció guitarres, ukeleles i banjos. S’observa en el repertori del cantant de Sant Feliu de Pallerols una doble vessant: per un costat temes lents i balades, d’una gran bellesa, com la inspirada Un cor a terra, del seu darrer disc, Sagrat cor, i que ha interpretat per obrir els bisos. I per l’altre costat cançons que se’n podria dir d’inspiració tibetana, hipnòtiques, repetitives, i sens dubte ben originals. A mig camí, temes sensacionals com Girasol, també del seu últim treball, una roda d’acords amb força in crescendo i que certament assoleix la sensació en l’oient que tot el que ens envolta no para mai de girar.

Canimas ha estat sobre l’escenari poc més de tres quarts d’hora, ja que tot seguit havia de pujar-hi Ivette Nadal. La cantant jugava a casa, però sigui per allò que ningú no és profeta a la seva terra o per l’hora d’inici del seu recital, la veritat és que el públic ha estat molt més fred que amb Canimas. Nadal ha publicat ja dos discos, Guerres dolcíssimes i A l’esquena d’un elefant, i el repertori ha combinat temes de l’un i l’altre, amb lletres poètiques, com és el cas de Miro la nit. Carregada en tot moment amb la guitarra acústica, amb el guitarrista Roger Pascual flanquejant-la, la vallesana ha aprofitat l’ocasió per oferir també un parell de primícies, entre elles la cançó Tetrasílabs en què musica un poema d’Anna Aguilar.

Bona veu, poesia i nervi, un camí particular el d’Ivette Nadal per a una nit en un entorn agradable i que ha format part de la quarta edició Cants i Autors (CCA) [web] que organitza el Casal Popular l’Esquerda. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Anna Roig i L’ombre de ton chien conquereixen Girona amb el seu pop afrancesat

Llargues i fortes ovacions per finalitzar un concert especial. Anna Roig i els seus ‘chiens’ [web] han volgut que la presentació a l’Auditori de Girona [web], dins el Temporada Alta 2011, del disc Bigoti vermell, el segon enregistrament del grup, al mercat des de fa pocs mesos, fos una mica diferent dels altres concerts de la gira i, més enllà que el repertori no ha variat ni una coma de l’habitual, la intervenció dels músics que van col·laborar en la gravació del disc ha fet que les cançons sonessin més brillants i amb més força, que d’altra banda tampoc calia perquè amb els quatre excel·lents components de L’ombre de ton chien, i la bona veu i teatralitat de Roig, es basten.

L’inici de l’espectacle guardava una primera sorpresa. Un vídeo projectat en una gran pantalla ha mostrat moments de l’enregistrament del disc. Tot seguit han sonat les notes de la cançó que en dóna nom, per seguir amb Lladre de cors, lladre de versos – preciosa – , i La senyora tímida, tema que retrata una dona que quasi no s’atreveix ni a sortir de casa però que somnia tot sovint que es menja el món. És aquesta una de les línies que segueixen les lletres d’Anna Roig, la d’explicar històries de personatges, algunes mig fantàstiques o difícils de creure – llegeixis la de l’assassina en sèrie Trini Sánchez Mata, exitós tema del seu primer disc -, però que exploren més un món cap a dins de l’ésser humà que no pas cap a fora. Anna Roig té ben apresos els papers, com canta a la cançó Caputxeta Roig – una de les millors del segon disc i que ha servit per cloure el concert abans de passar als bisos – es posa dins de cada personatge, i modula la veu com i quan convé, fent de la proximitat amb els assistents una realitat des del primer instant que trepitja l’escenari.

Amb les entrades exhaurides des de feia dues setmanes, la platea semblava esperar amb ganes l’esdeveniment, i han seguit amb molta atenció totes i cadascuna de les cançons. Les més aplaudides segueixen sent Je t’aime i Corro sota la pluja, del primer disc. Però temps al temps, perquè aquest segon també està farcit de vestits amb classe per perdurar, fets a mida per al grup i per als seus seguidors, cada dia més nombrosos i que veuen en la combinació del català i el francès, i en aquesta mena de pop que recorda i transporta a l’altra banda dels Pirineus, una proposta diferent o com a mínim singular a casa nostra.

De les col·laboracions, destacar especialment la de l’Always Drinking Marching Band, per la força que han donat a la peça La Vedette del teu cap, i el quartet de corda a La senyora tímida. Amb L’últim petó Roig ha anat apagant els llums de taula de sobre l’escenari, un per a cada músic de L’ombre i un per ella, mentre s’encenien els aplaudiments. Hi ha un tema en francès de la cantant que diu que a vegades el temps ens juga a favor i a vegades en contra. Està clar que, almenys de moment, a Anna Roig i a L’ombre de ton chien els va a favor. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Cesk Freixas, el cantautor protesta 2.0, ofereix un dels darrers concerts de l’actual gira a Salt

Cesk Freixas [bloc], cantant de Sant Pere de Riudebitlles, reivindica en molts dels seus concerts el llegat que ens han deixat autors com Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra. I la seva manera de presentar-se a l’escenari sens dubte beu de fonts com aquestes i ell mateix mostra amb orgull l’etiqueta de cantautor protesta i reivindicatiu. Tot i així, Freixas és una versió evolucionada de “cantant protesta”, amb uns arranjaments més pop que la majoria de temes de la que se’n va dir la Nova Cançó i sobretot amb unes lletres que poc necessiten amagar-se rere metàfores per superar cap censura, dient les coses amb una claredat que potser fins i tot és excessiva, massa mastegada. Unes coses que, és clar, poc o molt també han canviat en quatre dècades, tot i que molts pensaran que potser no tant.

Malgrat aquesta actualització, Freixas és sens dubte el cantant de nova fornada que més s’assembla als cantautors que van sorgir als anys 50 i 60 al nostre país, com va quedar demostrat en el concert ofert aquest divendres 22 de setembre a la sala La Mirona de Salt [web]. Utilitza molt sovint la tonada lenta i sensible com a eina reivindicativa, tal com ja feien Llach o Raimon, i els vestits musicals a voltes es queden en una o dues guitarres, això sí, acústiques i no clàssiques com les que portaven aquells, sense excessos ni complicacions, posant la música al servei de la paraula. Fins i tot alguna llarga presentació recorda la d’algun cantautor retirat dels escenaris fa pocs anys. A La Mirona han seguit el prop d’hora i mitja de concert un centenar de persones, la majoria molt joves, que han gaudit de la interpretació de temes com Diuen o Abril del 1984. Aquestes dues corresponen al seu darrer disc, titulat La mà dels qui t’esperen, publicat ara fa un any, i de fet aquesta era una de les últimes oportunitats per assistir a un concert de l’actual gira, ja que aviat el cantautor es tancarà a l’estudi per enregistrar un nou treball, el quart de la seva carrera, que serà possible gràcies a l’anomenat micromecenatge, aportacions econòmiques que pot fer tothom que vulgui. En pocs dies Freixas ha recollit 8.500 euros.

També del darrer disc són les dues peces que ha tocat abans dels bisos, La petita Rambla del Poble Sec – possiblement el seu tema més conegut – i Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut, que ha comptat amb la participació del públic. A la tornada a l’escenari, Freixas ha sorprès versionant Adrià Puntí – ja abans havia tocat una cançó de Pi de la Serra – i ha acabat el concert amb Hossana, tancant un cercle de cançó i reivindicació que per a aquest jove cantautor són dos conceptes indestriables. XAVIER AMAT/MARC ARISA