cròniques

Blaumut encisa el Monumental

Blaumut en concert al Teatre Monumental de Mataró.

Blaumut [web], una de les sensacions del panorama musical català, va presentar divendres El Turista al Teatre Monumental [web] de Mataró. Un concert emmarcat en el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web].

Amb una sala plena i un públic predisposat a passar-ho bé, començaven a sonar les primeres notes de la banda barcelonina. De seguida va arribar Pa amb oli i sal, el senzill amb el que van debutar. El públic els acompanyava xiulant fins que el cantant i guitarra del grup, Xavi de la Iglesia, va canviar el xiulet per un ‘lololo’ que recordava El Baquetero, la cançó més cantada durant la festa major de la capital del Maresme, Les Santes. “Ens han dit que a Mataró us agrada més dir lololo”, va bromejar de la Iglesia posant-se el públic a la butxaca.

La presència que va mostrar Blaumut dalt de l’escenari és una representació del seu estil musical -una fusió de clàssic i de pop-: vestits amb americana i pantaló però amb esportives als peus. Un grup de to desenfadat, proper i que, quan pot, inclou un toc d’humor. Com quan Vassil Lambrinov va fer promoció dels articles de marxandatge de Blaumut: “Tants anys tocant el violí per acabar venent samarretes”.

Una sorpresa en forma de regal: Previsions d’acostament, una cançó que s’inclourà en el seu segon treball, més ‘canyera’, més roquera però sense perdre el toc clàssic del quartet de cordes. L’anècdota de la nit també va arribar amb aquesta cançó. Un petit ennuegament del cantant. Després de parar el tema i fer un glop llarg d’aigua, la van reprendre. Això sí, Lambrinov hi va posar, de nou, la pinzellada humorística: “és que no volem desvetllar la cançó”.

També va haver-hi temps per fer versions com Volcano de Damien Rice, I beeg you pardon, un poema musicat de Salvador Espriu amb el van guanyar el premi Cerverí any Espriu de cançó i Coral•lí del músic català Adrià Puntí, inclosa en l’àlbum de la passada Marató de Tv3. Enfilant el final del concert van arribar dos bisos, el primer l’èxit Bicicletes i el segon, i ja amb el públic dempeus disposats a ballar i a xiular, Pa amb oli i sal. ANNA BLANCH/ Foto: ANNA BLANCH

Jofre Bardagí: el diamant en brut de la música catalana

Jofre Bardagí a El Públic de Mataró.

El cicle Músiques Tranquil·les [web] de la Casa de la Música de Mataró, que ha rescabalat una forma d’escoltar música molt natural però poc habitual als nostres escenaris, té en els concerts que es fan des de fa dos anys a l’espai cultural El Públic [web] de Mataró una separata especialment indicada: en un cicle que busca la intimitat, concerts de petit format, i per tant íntims per definició.

Aquest diumenge la novena edició del Tranquil·les s’obria a El Públic amb un doble concert enllaçat per la presència de melodies pop tan a Los Peces de Cristina [web] com a Jofre Bardagí [web]. Així, la introducció del grup capitanejat per la sabadellenca Cristina González –que acompanyada de teclats i guitarra elèctrica va demostrar tècnica vocal i voluntat de convèncer- va ser un bon aperitiu pel que s’esdevindria després, la darrera sessió d’un cicle per petits locals catalans que ha ofert el cantant de Glaucs sota el nom ‘Acústic’ (fins ara havíem d’escriure excantant de la formació però precisament el grup ara es reunifica i treurà nou disc a finals d’abril).

Jofre Bardagí va pujar a l’escenari de El Públic amb ganes d’ensenyar la seva faceta individual malgrat una intensa grip que l’havia deixat fora de combats fins poques hores abans del concert. I aquest va ser un bon termòmetre per avaluar les possibilitats de Bardagí, despullat de qualsevol artilugi, acompanyat només de la seva guitarra i reanimant-se a base de te calent: va complir plenament amb les expectatives.

Dit d’una altra manera: si el bolo més fluix que ofereix quan la salut no acompanya és com el d’aquest diumenge a El Públic, es confirma que la música catalana té en Jofre Bardagí un diamant pendent de polir. I que la seva esplèndida i treballada veu i les riques composicions que crea encara ens han de donar les millors alegries musicals.

Quan això passi, el músic barceloní ocuparà el lloc que es mereix en el panorama actual de la música catalana. I ja no haurà de construir corprenedores melodies com Jo faig cançons, un lament en veu alta per les dificultats de tirar endavant en el món de la música a Catalunya. Llavors serem un país una mica més normal. JOAN SALICRÚ/ Vídeo: MARC ARISA

Maria Coma sense límits

Maria Coma acompanyada de Pau Vallvé durant el seu concert a la Sala Clap de Mataró.

Sense grans ornaments ni un gran arsenal de músics. Dos artistes i una posada en escena senzilla, cuidada i íntima. No feia falta res més per sentir una de les veus femenines més contemporànies i amb més personalitat de l’escena catalana.

Amb la cançó Orió començava a despuntar la veu dolça de Maria Coma [web] seguida de les primeres notes del piano que una darrera l’altra anaven desfilant tendrament i s’embolcallaven amb la percussió. De manera increscendo fins arribar una explosió d’energia sense límits. Des de llavors, Coma t’hipnotitza i et transporta a la seva atmosfera experimental plena de detalls i sentiments. La pianista va tocar tot el nou repertori mostrant tota la seva sensibilitat, però aquest cop sense l’instrument clavinimbus ja que el directe fa servir un teclat que produeix el mateix so.

Maria Coma així presentava el seu tercer treball Celesta a la sala Clap de Mataró dins del 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. I estrenava un nou format en directe, més minimalista, acompanyada del músic i productor del disc Pau Vallvé [web] a la percussió. Un “mano a mano” on demostren la fluïdesa i la complicitat dels dos músics. “Encara que fos el primer dia no estava nerviosa i tenia ganes d’ensenyar el nou format al públic. M’he sentit molt còmode”, va compartir Coma. ANNA BLANCH/ Foto: AINA SÁNCHEZ

De la terra neix el folk


Miquel Gil i Pep Gimeno ‘Botifarra’ a El Públic de Mataró.

Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” són dues de les veus més autoritzades de la música tradicional del País Valencià. Aquest diumenge 26 de gener van actuar en un espai cultural El Públic ple de gom a gom per presentar el seu espectacle “Nus”. Els dos músics van actuar en format duet sense acompanyament addicional. Cantant en solitari o a duo, només ajudats per una guitarra clàssica (Gil) i puntualment una pandereta o un bastó (Gimeno). Cara a cara amb el públic.

I quan veus les capacitats d’aquests dos mestres s’entén perquè no necessiten additius ni conservants. Amb una trajectòria de dècades dalt dels escenaris, les seves maneres són d’aquells que s’han forjat a base de picar pedra musical. A cada cançó interpretada (una seguidilla, un fandango, una jota), ells explicaven una història viscuda. Històries d’àvies centenàries, de jornalers de Xàtiva, de mariners de València. Un viatge que va repassar musicalment de Guardamar a Vinaròs el més representatiu del patrimoni musical del País Valencià. La nit es va cloure amb melodies marca de la casa: un seguit d’havaneres, recordant que en el fons, compartim una imaginari que lliga el Maresme amb Alacant.

El concert estava inclòs dins el Circuït Folc, impulsat pel Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya i el Grup Enderrock. I va ser l’única parada al Maresme d’aquest prestigiós cicle. Una pena. Segurament falten més lliçons de genuïnitat musical com la d’aquest diumenge. Que ens recordin, de tant en tant, que de la terra i de l’imaginari popular és d’on neix el folk autèntic i insubornable. ELOI AYMERICH/ Vídeo: MARC ARISA i JOAN SALICRÚ

On és la tranquil•litat?

Sala Clap [web], les deu i vint minuts de la nit. Comença el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. Un públic força nombrós ja és davant l’escenari de la sala, xerrant i movent-se amb un punt d’inquietud, com canyes de bambú que dansen, esperant les primeres notes d’un grup de casa, maresmenc: els Tropic Panda [facebook]. El concert arrenca i la banda ofereix una mitja hora de It’s Their Homeland, el seu primer treball i, també, algunes versions d’altres compositors admirats com el també maresmenc Darlas Qwart [facebook]. Calidesa i emoció és el què transmet el grup de folk i country a través de la resta de components com Pedro Vicente del Roble –el pseudònim que usa el mataroní Pere Vicenç Sanchez Ruiz, el baixista- que es mostra bromista i proper amb una audiència que coneix. Un bon primer concert dels Tropic Panda ja enllestit i amb el “millor públic, literalment parlant, que mai ha tingut la banda” ja que, com recorda la cantant Maria Bellostas: “és el primer”.

Amb l’aperitiu musical fet, és el torn dels collbatonins Anímic [facebook]. Una proposta pleníssima de talent musical inquietant i que resulta un cop de contundència brutal per a un públic mig encisat encara pel folk maresmenc. El grup de pop-folk fosc i hardrock enceta el seu torn amb una obscura però brillant energia transmesa per la veu de Louise Sansom i la bateria que ella domina. Dos instruments rei que no es col•loquen al centre de l’escenari per casualitat. La banda del Baix Llobregat presenta així el seu nou disc, Hannibal, un treball compost de foscor vitamínica però també de dolçor encisadora en alguns moments. El concert qüestiona la tranquil•litat del cicle que l’emmarca en gairebé totes les seves peces i deixa pel final aquells temes més relaxats i de llum tènue que ofereix el també cantant -i guitarrista- Ferran Palau.

Un cop els sorprenents Anímic han dit adéu i després de 25 minuts que es fan ben llargs, s’alça el taló i els sintetitzadors s’apoderen de la sala. Aquesta és l’arma que utilitzen els vigatans La iaia [facebook] per presentar el seu nou disc On és la màgia?, encara no a la venda. Uns primers minuts hipnòtics que a més d’un li fan preguntar-se “-On és La iaia?”. El desconcert dura ben poc gràcies al cantant i líder de la banda, Ernest Crusats, que deixa clar que, “tot i ser un concert de presentació d’àlbum, farem també temes de l’anterior disc perquè hem vingut a passar-ho bé i sabem que cantar cançons que ja coneixes mola!”. I així és: temes molt nous i electrònics enllaçats amb temes antics que el públic agraeix profundament. Energia, energia i més energia que torna a qüestionar –amb un somriure- el títol del certamen. La iaia es presenta valenta, arriscant-se amb un so totalment renovat però també fent homenatge a ingredients tant seus com el xilòfon o la dolçor, que ofereix repartint bengales entre el públic. El grup deixa clar que no és La iaia d’abans però també que sap enganxar els seus seguidors com sempre.

El 9è Músiques Tranquil•les ha començat mesclant la calma amb una contundent energia encomanadissa. Potser és que aquest 2014 ens agafa més desperts que mai i músics i públic tenim més ganes de vibrar amb força que no pas de prendre’ns la música en repòs. Ho seguirem veient amb la resta de propostes que no deixaran d’arribar a la capital del Maresme des d’ara i fins al març. De moment, amb aquest triple concert, el què sí que podem fer és respondre la pregunta que planteja La iaia: “-On és la magia?” Doncs on sempre ha estat: entre el públic i l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ELOI AYMERICH

Núria Graham brilla a El Públic

Núria Graham a El Públic de Mataró.

La vigatana Núria Graham [web] ha mostrat aquest diumenge el perquè està considerada la cantant emergent amb més talent del país. Ho sap tothom però no ho diu ningú. Aquesta noia de tant sols 17 anys i d’orígens osonencs i irlandesos té una màgia. Brilla.

L’espai cultural El Públic [web] de Mataró va exhaurir entrades per gaudir del concert de la cantant de Vic. Una de les sensacions d’aquests 2013 que ha passat per alguns dels millors escenaris del país. Núria Graham és, sense dubte, una de les promeses més fermes de la música jove actual. La jove vigatana té una posada en escena impecable. Amb una veu avellutada i sensible, fosca i madura. Capaç de crear amb la seva guitarra unes atmosferes belles i que deixen el públic bocabadat. Tant guitarra elèctrica com guitarra acústica. Les domina amb força tècnica, jugant a estones amb un segon micròfon per a construir cors de veus autoproduïts.

Graham ha presentat la seva maqueta, First Tracks, plena de cançons pròpies delicades i sorprenents. És una mescla de moltes coses que havíem vist fins ara. La nova Beth, la nova Ivette Nadal, la nova Joana Serrat. Una perla musical que sobretot veu de l’autenticitat i el geni. Els assistents van demanar a base d’aplaudiments bisos. I la princesa de Vic en va oferir només un. Haurà d’esperar, però hi ha temps. Graham és una princesa en forma d’estrella. I brilla. ELOI AYMERICH

Un dissabte d’emergència consolidada a Vila-seca

Núria Graham en l’actuació que va protagonitzar el vespre del dissabte a la FiM de Vila-seca.

Aquest cap de setmana del 3 i 4 de maig es celebrava la 14ª edició de la Fira de Música al Carrer de Vila-Seca [web]. En aquesta ocasió, el ddM hi ha participat molt activament realitzant els vídeos de la FiMTV. El dissabte 4 es preveia com un dia força intens a nivell musical ja que s’havia creat expectació al voltant d’alguns concerts que tindrien transcurs durant la jornada.

La vetllada s’iniciava al matí amb diverses activitats musicals destinades als més menuts i fins les sis de la tarda no es reprenien els recitals, que començaven amb l’actuació del grup instrumental, Orquestra Fireluche presentant el seu nou àlbum Tants caps tants joguets. Concert que donava pas a una proposta molt esperada per l’emergència de l’artista: el concert de la cantant i compositora basco-canadenca Núria Graham [web]. Però si realment s’havien de destacar alguns dels grups de la nit, clarament eren Egon Soda, El Petit de Cal Eril i el trio format per Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales.

Egon Soda [Facebook], la banda encapçalada per Ricky Falkner, conegut sobretot per ser membre de Standstill, presentava el seu nou llarga durada El hambre, el enfado y la respuesta (El difícil segundo disco de Egon Soda) el qual els fans esperaven amb ganes ja que des del 2008 que es mantenien lluny dels escenaris. El Pati del Fènix, espai on actuaven, va omplir-se de públic per gaudir la presentació d’aquest segon treball del grup de rock independent. L’actuació va ser plena de música de qualitat, de músics experimentats amb una llarga trajectòria a les seves esquenes que ens delectaven amb melodies vigoroses i molt complicades de trobar dins el panorama musical del país. Egon Soda és un directe imprescindible per aquest 2013, un petit tresor encara per descobrir per la majoria del públic.

La vetllada continuava a la Plaça de Voltes amb Maria Rodés, Ramon Rodríguez (The New Raemon) i Martí Sales (Surfing Sirles), tres músics ja reconeguts que han unit forces per presentar el seu nou projecte: Convergència i Unió. Una idea inicialment original, folk i amb tocs experimentals però que en directe, de moment, perd molta força i és que és un conjunt molt nou que potser necessita més temps per establir un directe consolidat. I tot i que el recital va deixar molt a desitjar, cal destacar-ne els moments reivindicatius en contra les retallades econòmiques que està patint la cultura catalana.

Per últim, parlar d’El Petit de Cal Eril [Facebook], que presentaven el seu darrer llarga durada La figura del buit. L’actuació va despuntar pels ritmes psicodèlics de folk-rock experimental acompanyats d’una banda amb saxo i trompeta, fet que va donar un toc d’originalitat i solidesa al directe del grup liderat per Joan Pons. Una música i lletres més madurades i impactant que les dels àlbums anteriors i que per això, es converteix en un altre imprescindible d’aquest 2013.

Cap a les dues de la matinada el temps va fer una mala passada i va començar a espurnejar, motiu pel qual es van retardar i anul·lar alguns dels concerts programats. Des del ddM ens vam quedar amb les ganes de veure els barcelonins Sea & Sun [bandcamp], que mesclen ritmes tropicals amb el dance i la psicodèlia. Esperem continuar gaudint de la FiM, que fa la tasca titànica de descobrir-nos l’origen dels grups del demà de l’escena musical catalana. CARLOTA BURREL

Pedro Guerra: benvingut de nou per primer cop

Pedro Guerra durant un moment de l'actuació a la sala Privat aquest divendres 23 de novembre.

Pedro Guerra durant un moment de l'actuació a la sala Privat aquest divendres 23 de novembre. Foto: J.S./Diaridelamusica.com

La darrera vegada que Pedro Guerra havia estat a Mataró era una nit de finals de juliol de 1999, amb un context molt diferent. A la pista de l’antic Parc Central de la ciutat, el cantant canari actuava com a principal reclam de les celebracions de la Festa Major de Les Santes. I ho feia davant centenars de persones, ja que en aquells moments ell era un cantant en ple apogeu, que havia adquirit una popularitat creixent amb el disc Raíz (1998). Físicament tenia un aspecte molt jove, amb els seus cabells rinxolats agafats amb una cua que s’amagava rera la seva esquena i musicalment es presentava amb tota una banda al darrera. Fa tant de temps, d’aquella actuació, que ni ell mateix recordava haver actuat amb seguretat una vegada a Mataró.

Han passat tretze anys i un altre Pedro Guerra compareixia aquest divendres 23 de novembre dins el Cicle d’Autor i davant 150 perones a la Sala Privat de Mataró, molts dels quals havien assistit de ben segur en aquella anterior cita. Més gras, amb els cabells encara rinxolats però retallats a l’estil d’un home de 46 anys, el canari es presentava a la cita amb certa timidesa, com si s’hagués de guanyar el públic de bell nou. Dalt del tamboret, tan sols ell i una guitarra acústica, disposats a embadalir els seus irreductibles maresmencs.

Musicalment molt contingut i delicat, Pedro Guerra va oferir un concert basat en les cançons del seu darrer disc, El mono espabilado, editat l’any passat, per bé que no es va estar de tocar algun dels clàssics com Pasa, Contra el poder o Debajo del puente. Va ser una sessió molt tranquil·la, on el cantant taral·lejava -més que cantar- les cançons i a vegades tan sols les xiuxiuejava, oferint això sí els seus jocs de veu consistint a interpretar el seu propi eco, a mode de segona veu. I on no rascava la guitarra sinó que tan sols feia sonar alguns arpegis de les cançons ja conegudes, de manera que poguessin ser mentalment reconstruïdes. Com si estiguéssim al menjador de casa seva o de les cases pròpies, deia algú a la sortida. Com si ensenyés de nou als fans mataronins la seva música. JOAN SALICRÚ

Joana Serrat enceta la temporada de música en directe a El Públic

Joana Serrat interpretant By your side a El Públic 

En un vespre de diumenge plujós i de tempesta Joana Serrat [web] ha presentat a El Públic [web] de Mataró la seva proposta de folk i cançó d’arrel anglosaxona. La intèrpret s’ha acompanyat del guitarrista osonenc Adrià Plana i ha presentat en format de duet el seu últim disc, The Relief Sessions (2012, autodedició). També ha interpretat algunes cançons dels seus anteriors treballs.

Una quarantena de persones s’han acostat fins a l’espai cultural maresmenc per gaudir de les melodies de la cantant vigatana. Serrat canta bàsicament en anglès, però també ha començat recentment a apostar per cançons interpretades en llengua catalana, com la bella El meu regne. Serrat ha demostrat perquè està considerada una de les revelacions de l’any en el panorama musical català: la seva veu i sobretot, la seva música d’una delicadesa inusual, la fan excepcional. Una autèntica joia que porta mesos omplint sales, escenaris i petits auditoris amb la seva proposta de qualitat i tremendament honesta.

El recital ha servit per encetar la nova temporada de música en directe de la sala mataronina, que presentarà aquest proper 15 de no. E.AYMERICH

El Pròxims es consolida com a festival heterogeni i de qualitat

El Poble Espanyol acollia el dijous 19 de juliol la segona edició del festival Pròxims [web]. Sis grups diferents van pujar dalt l’escenari durant l’espectacle.  L’objectiu del festival es va veure complert, van donar a conèixer grups emergents dins el panorama musical català i van apropar a la gent la música feta a casa.

A les set de la tarda i amb la plaça gairebé buida, començava la vetllada amb l’actuació del grup Litoral [Facebook], que presentava les melodies de pop mediterrani acústic que es troben a l’àlbum Incidents melòdics del món irracional. La plaça va omplir-se de rock frenètic i enèrgic durant el concert d’Els Surfing Sirles [Facebook], però el recinte continuava mig buit i amb un públic força desanimat. No va ser fins que va aparèixer el trio osonenc La iaia [web] que la plaça va omplir-se considerablement per moure l’esquelet i cantar els temes de Les ratlles del banyador. Gran part del públic va afirmar que el directe fresc, potent i proper de La iaia va fer-se curt.

Seguidament sortia a l’escenari la mallorquina Maika Makovski [MySpace] acompanyada d’una banda de músics de gran qualitat. La cantautora presentava el seu últim àlbum Thank You For The Boots. Makovski va aplegar un bon grapat de gent davant l’escenari que seguia el ritme del seu rock underground amb cançons com Lava Love o Language. A les onze de la nit músics i organitzadors van sortir a l’escenari per llegir un manifest en contra les retallades, ja que el sector musical es veurà fortament afectat per les decisions preses pel govern. David Carabén (Mishima) i Martí Sales (Surfing Sirles) van llegir un text de protesta i un escrit de Joan Brossa, respectivament.

I era el torn de la banda The New Raemon [web], caracteritzada pels ritmes obscurs i contundents que van dur excessiva tranquil·litat entre els espectadors. Els maresmencs van oferir els temes del seu àlbum Libre Asociación. Però el públic va quedar-se amb les ganes d’escoltar la fantàstica versió del tema de Nueva Vulcano, Te debo un baile. Finalment, entre crits de “Carabén president, Catalunya independent” sortien a l’escenari els barcelonins de Mishima [Facebook] per tancar la nit. L’exaltació abundava entre el públic quan van tocar les primeres notes. La formació va recordar himnes d’antics àlbums com L’olor de la nit o Un tros de fang, entre molts altres. També van presentar el seu últim àlbum, L’amor feliç i van demostrar que convenç completament al públic. L’intens espectacle, caracteritzat pels ja conegudíssims udols de Carabén, un públic eufòric i gran quantitat de cançons mítiques, s’acabava amb dos bisos i uns oients molt satisfets.

El Pròxims es va consolidant com a festival heterogeni, compromès i de qualitat. A més cal destacar els intensos i espectaculars directes de La iaia i Mishima. Si us el vau perdre o voleu repetir, teniu una cita el 4 d’agost a Begur o el 17 d’agost a Porta Ferrada. CARLOTA BURREL/CLARA ESPARRACH