cròniques

Guillamino sorprèn amb insòlites mescles estilístiques i ritmes innovadors a la NAUB1 de Granollers

Pau Guillamet, més conegut com a Guillamino [web] va actuar el dissabte 26 de maig a la Sala NAUB1 [web] de Granollers. A la tarda, dins el projecte “Guillamino a la classe de les girafes”, el músic va oferir un taller per què els més petits es familiaritzessin amb la música electrònica i a la nit, amb mitja hora de retard, començava l’actuació amb la seva banda.  L’artista iniciava el concert amb temes tranquils i íntims per després donar pas a temes més canyers i dinàmics que comptaven amb bases electròniques i amb mescles d’estils musicals com el pop, el rap o la música negra.

Tot i que la NAUB1 no va omplir-se massa i només hi havia una quarantena de persones, l’artista va connectar amb un públic bastant entregat. Durant el concert d’ambient familiar van destacar cançons com Fang Fosc i Help me, que formen part del seu darrer llarga durada, Fang. El directe ha estat omplert d’efectes vocals i sons inesperats i moderns acompanyats d’instruments tradicionals.

Guillamino és un músic emergent dins el panorama català degut a la seva innovació i la seva inusitada combinació d’estils. L’artista és un dels més sorprenents dins l’escena barcelonina i la seva mescla estilística no deixa indiferent. El músic de la capital catalana està donant-se a conèixer arreu del món i és un dels artistes més internacionals de l’escena musical del país. A més, també ha estat als cartells dels festivals més reconeguts del nostre territori com el Sónar, el Primavera Sound o el PopArb entre d’altres. CARLOTA BURREL/MARC ARISA

‘La Gran Pirueta’ de Sidonie triomfa al Circ Cric


Sidonie interpretant Tormenta de Verano a la carpa del Circ Cric

La carpa del Circ Cric [web], a Sant Esteve de Palautordera, va acollir el divendres 18 de maig el grup de pop-psicodèlic Sidonie [web]. El barcelonins es troben en gira presentant el seu últim disc, El Fluido Garcia, però en aquesta ocasió van deixar de banda el seu espectacle habitual per presentar La gran pirueta, un xou fet especialment per a l’ocasió.

Tot i que la majoria de cançons van ser d’aquest darrer treball, Sidonie també va recordar els seu inicis amb temes del seu primer disc com Sidonie goes to Varanasi o Feeli’n Down que van marcar els ritmes més psicodelics a la nit. No van faltar el temes més exitosos com Costa Azul o El incendio, tot i que totes les cançons van ser cantades com a veritables himnes.

La nit va tenir des de moment delicats, amb Marc Ros cantant Giraluna a capella entre el públic, fins a moments més salvatges amb el bateria Axel Pi ballant enfilat a l’estructura de la carpa. Tot això, combinat amb escenes d’extrema plasticitat quan la música del grup barceloní marcava el ritme al espectacles a l’espectacle del Fakir o a les acrobàcies aèries de la trapezista.

El resultat, un directe amb una sonoritat saturada en algunes ocasions però que des d’un principi va atrapar el públic a la xarxa dels Sidonie amb un espectacle impregnat de la màgia del circ. LAIA NONELL/MARC ARISA

Els Amics de les Arts es guanyen completament al públic al Teatre Clavé de Tordera

Durant la calorosa tarda del 29 d’abril, ni més ni menys que 400 persones van assistir al Teatre Clavé de Tordera [web] per veure Els Amics de les Arts [web]. Les entrades exhaurides des de fa temps denoten que els fans els esperaven amb ànsies després de tot un any de silenci. El grup format a Barcelona l’any 2005 presenta el seu tercer llarga durada, Espècies per catalogar. Els quatre components del grup: Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué estan acompanyats de la Bed&Banda, bé, o com l’anomenen ells ara, la Banda per Catalogar, amb baixista, bateria, saxo, trombó i trompeta que van aconseguir aportar més dinamisme a l’espectacle.

El concert va arrencar amb la cançó Carnaval i va continuar amb més cançons del nou disc com Miracles, però els moments més esperats del concert van arribar amb les cançons del seu segon treball Bed&Breakfast, les primeres a sonar van ser L’home que treballa fent de gos i la genial La merda se’ns menja, en les què el públic va animar-se a cantar. Tot i que el moment àlgid del concert va donar-se amb els seus himnes Jean-Luc i Bed and Breakfast, ja que gairebé tot el teatre va aixecar-se per ballar-les i cantar-les.

Els Amics han demostrat que aquest darrer treball és més reflexiu, tranquil i madur sobretot amb les treballades melodies Els Ocells o Louisiana o Els Camps de Cotó. No obstant, tot i aquesta maduresa, els nous temes no acaben d’enganxar al públic tal i com feien els dels altres àlbums, però el temps dirà si acaben d’arrencar o continuen agradant més els antics.

El que tampoc ha faltat, tan típic del grup, han estat els gags entre cançó i cançó: bromes gracioses, historietes diverses i anècdotes curioses, i encara que això dona interacció amb l’espectador poden arribar a fer-se pesats amb tanta xerrera. Els Amics han sabut donar espectacle i joc al públic, que des de nens ben petits fins a avis, ha sortit molt content del concert. CARLOTA BURREL/MARC ARISA

Mishima calma la set del Monumental de Mataró amb el segon directe de la gira

Fins i tot la portada del disc, un mocador tacat de sang, ha estat present a l’escenari, o almenys hi feia pensar una gran tela blanca il·luminada de vermell que tapava tot el fons. Ni un detall han oblidat els nois de Mishima [MySpace] en el segon concert de presentació del disc, L’amor feliç, que ha tingut lloc al Teatre Monumental de Mataró aquest dissabte dia 14 en un concert organitzat des de la Casa de la Música de Mataró [web]. Així doncs, ha estat una de les primeres ocasions per escoltar noves cançons que el públic encara ha de conèixer millor però que funcionen perfectament al costat dels temes més exitosos de la banda barcelonina.

Els Mishima han fet esperar gairebé mitja hora per destapar les noves cançons. La vella ferida, ha estat la primera en sonar i ho ha fet acompanyada per la tela blanca il·luminada de vermell per primera vegada. Una a una l’han seguit totes les cançons del nous disc, excepte Rilke i El que em van dir, que han sonat calmant la set de Mishima que patia el públic mataroní.

No només els fans esperaven amb ànsia l’inici de gira. L’expressió de David Carabén, líder de la banda, era la d’un pare que mira orgullós com el seu fill comença a caminar. I el seu sisè disc camina amb passes fermes i un directe molt acurat on es fan evidents nous matisos, especialment en el protagonisme dels teclats i l’harmonium amb els que Marc Lloret ha regalat els moments més delicats del concert. El grup no ha deixat de banda la contundència de cançons com L’olor de la nit i Miquel a l’accés 14. Precisament ha estat en aquests temes quan les cadires del Monumental, ple per l’ocasió, no han pogut evitar que el públic es posés dempeus responent als udols de David Carabén.

Aquest concert d’inici de gira fa esperar molts bons moments de Mishima aquest estiu, que ja té confirmada la participació als principals festivals com a banda capdavantera de l’escena indie català. LAIA NONELL/MARC GINER

Astrio no convenç a la sala Clap de Mataró

Els barcelonins Astrio [web] van actuar aquest dijous dia 5 a la sala Clap de Mataró [web], en un concert que va fer sonar per primera vegada al Maresme el seu darrer treball Don’t leave the planet. El trio, format per Arecio Smith als teclats, Santi Serratosa a la bateria i Santi Careta a la guitarra elèctrica, ha publicat el seu tercer disc aquest any 2012, un treball que el consolida com una de les bandes de nu-jazz i funk capdavanteres de Catalunya. Astrio porta ja 10 anys de carrera musical, en constant evolució, que l’any 2008 l’hi va valdre el reconeixement com a millor grup de Jazz dins dels Premis Enderrock.

El concert de dijous va tenir cara i creu amb un grup molt potent que no va saber acabar de transmetre la seva qualitat. La cara es va viure a les primeres files, que van seguir el directe intens que caracteritza Astrio amb un funk ballable que flirteja amb la música electrònica. La creu, en canvi, va ser una sala Clap sense acabar d’omplir-se que va fer que la intensitat es diluís a les darreres files amb un públic més distant al grup. Distància que, a més a més, es va accentuar amb la poca comunicació que els músics van tenir amb el públic, dirigint-s’hi únicament al principi i a la part final del concert. LAIA NONELL/MARC GINER

L’ànima blues de Pi de la Serra pren cos a La Planeta de Girona

El veterà cantautor Francesc Pi de la Serra [wiki] està en forma. Segueix tan agut com sempre interpretant les seves cançons, i amb els comentaris que les precedeixen demostra estar al dia però també saber triar anècdotes passades ocorregudes en concerts o a l’hora de compondre els seus temes. Però també en forma amb la guitarra, sens dubte el millor amb aquest instrument dels que van formar part dels Setze Jutges.

A diferència de la majoria dels seus companys de lluites i batalles, Pi de la Serra també es va distingir per tenir un esperit més blues, més afroamericà, i no tan afrancesat. Això no treu que també admirés i admiri la chanson, i bona mostra és que segueix colant en algun moment de l’espectacle temes com Fernanda, original de Brassens i amb lletra traduïda al català pel mateix Pi de la Serra. Però n’és l’excepció, ja que les dues hores de concert de l’actual gira del cantant i compositor barceloní, gira que li serveix per rodar el disc QuicoLabora, són un homenatge al blues, fins i tot narrant-ne els seus orígens o desglossant la biografia d’alguns dels autors del gènere més brillants. Com brillants han estat els entremesos instrumentals versionant aquests compositors, i en els que s’han repartit el protagonisme a parts iguals el cantant, les guitarres i altres instruments de corda d’Amadeu Casas, i les harmòniques de Joan Pau Cumellas. Tots tres – QuicoLabora Trio – a un altíssim nivell. Els receptors n’han estat els assistents a la sala La Planeta de Girona [web] d’aquest divendres 9 de març, i dins el marc del Black Music Festival [web].

Blasfemari, La mala setmana, La meva estrella, La cultura, o la participada Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, són només alguns dels títols que omplen les dues hores dels concerts d’aquests gira, en uns casos no interpretades des de feia alguns d’anys, i en d’altres, com L’home del carrer, que probablement no han faltat en quasi cap concert del barceloní des que va sortir editada. Per als bisos ha quedat l’única cançó nova que hi ha al darrer disc, estrenada a la plaça de Catalunya davant dels ‘indignats’, Cançó conjuntural, i també un record, des de la riba de l’Onyar, per al que era el seu amic Antoni Tàpies. Crítica i denúncia social, sarcasme i humor per part d’un Pi de la Serra sempre coherent i fidel a les seves idees, tant socials com musicals. XAVIER AMAT/MARC ARISA

La Troba Kung-fú: festa vallesana que presagia la primavera

Més que un concert, el que vam poder veure dissabte dia 3 a l’escenari del Teatre Auditori de Granollers de mans de La Troba Kung-fú [web] va ser un espectacle musical en format teatral, ideat especialment per a festejar el desè aniversari de l’equipament i pensat en clau absolutament vallesana. De fet, la proposta s’estructurava com un viatge per la realitat actual del Vallès –també del seu passat- a partir del disc A la panxa del bou. Per a fer-ho, la banda es va aliar amb rapsodes com Xavier Marí, Xavier Grimau i Josep Bover o el pallasso Tortell Poltrona, afincat a Sant Esteve de Palautordera, que va procurar un seguit d’escenes d’allò més divertides en els primers compassos de la cita. Els vallesans, al seu torn, van donar el seu vist-i-plau de forma emfàtica: ni més ni menys que cinc-centes persones –tot tipus de públics- van acudir just acabat el partit del Barça a veure quina n’havien preparat Joan Garriga i la seva colla. I si a la primera o segona cançó els assistents ja es removien dins la seva butaca, ben aviat van començar a picar de mans com si fos el final del concert.

Dalt l’escenari, des del primer moment, La Troba va demostrar perquè set anys després de la seva fundació se la considera una de les bandes més importants de l’anomenada world music europea, la música d’arrel, i com s’ho ha fet per passejar la seva música dels Estats Units a Itàlia passant per Bèlgica, França o el Regne Unit: és, senzillament, per la seva capacitat de tocar rumba, blues, rock, reggae, cúmbia, sarao o ritmes llatins i fer que tot soni sota un mateix so. Amb una completa banda que incloïa baix, guitarra elèctrica, guitarra espanyola, saxo, bateria i percussió, el conjunt va sonar de primera, molt conjuntat, des del primer moment i el seu líder, Joan Garriga, va saber demostrar també el seu virtuosisme emulant en alguns moments Kepa Junkera a l’acordió.

L’escenari s’ha de dir que el van aprofitar de valent. El viatge imaginari va combinar passatges actuals com la visita a diversos polígons industrials, senya d’identitat del present de la comarca, així com la recuperació de fragments claus de la històrica recent com els bombardejos sobre Granollers durant la Guerra Civil. Menció a part mereix l’efecte de diversos dels personatges presents a l’espectacle, la imatge dels quals es projectava, en gran i en negatiu, a la pantalla blanca que hi havia al fons de l’escenari, generant una estètica de pel·lícula de James Bond.

Una nit fantàstica per festejar un escenari que té deu anys però que està com nou i amb música de la bona, que va fer presagiar ja l’arribada ben propera de la primavera. JOAN SALICRÚ/MARC GINER

Mojinos Escozíos celebren 15 anys sense perdre ni l’humor ni la irreverència


Concert dels Mojinos Escozios a la Sala Salamandra de l’Hospitalet

Una legió de seguidors segueixen fidels a les bromes i a les cançons de Mojinos Escozíos [web], el grup barceloní encapçalat pel popular El Sevilla, com ha tornat a quedar demostrat aquest dissabte 18 de febrer a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat [web]. Tant se val que el seu darrer treball, Mená Chatruá, editat per celebrar el quinzè aniversari a la carretera, no sigui més que un recull de molts dels seus èxits, interpretats, això sí, amb col·laboradors amics ben variats del món de la música, i que per tant la banda no ofereixi gaire res de nou sobre l’escenari. Hom diria que no els cal, i fins i tot les interrupcions i les performance entre tema i tema que de mà d’altri podrien resultar llargues i previsibles, signades per aquests rockeros són gracioses i gens pesades, sempre, és clar, que es combregui amb el seu sentit de l’humor i es vagi al concert disposat a passar-ho bé.

Només obrir-se el teló ja comença el show. Sona la música d’orgue de El fantasma de l’ópera i apareix El Sevilla cobert per una capa de la que es desprèn per fer tot el concert mostrant les seves generoses carns, en principi de cintura en amunt però no s’està tampoc en algun moment d’emular en Shin-Chan. Que güeno que estoy serveix per començar molt forts i ja posar-se la concurrència a la butxaca. Si bé, i mai millor dit, el vocalista és el que porta la veu cantant en quant a l’humor i el contacte amb el públic, tots i cadascun dels components tenen els seus moments de glòria i sobretot de transmissió d’afecte per part del públic, especialment en el cas del bateria, Vidal Barja, àlies El Puto, i de l’excel·lent guitarrista Juan Ramón Artero, conegut com El Chicho.

Espectacle també per les indumentàries marca de la casa, que superaven de llarg en extravagància les disfresses d’alguns dels que eren a baix de l’escenari, i tot plegat sense oblidar, i cal agrair-ho, la qualitat musical. No obstant, l’excessiu volum feia que les lletres, un dels punts forts de la banda, en molts instants no s’entenguessin, i que, qui no les hagués escoltat mai, hagués de parar molt bé l’orella si volia riure pel contingut de cançons com Federico, Las niñas del colegio de La Saye o Al carajo.

En definitiva, però, tot i ser nit de Carnaval i per tant amb una extensa oferta de festes i rues arreu, el gust final que en queda és haver escollit bé anar a celebrar-ho veient en directe Mojinos Escozíos, un dels grups més festius i amb la disfressa a mida sempre ben posada. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Glissando* omple de versions originals El Dau de Mataró

El quartet barceloní Glissando* [myspace] ha pujat aquest dijous 16 a l’escenari de El Dau de Mataró [web] per presentar els temes del seu darrer treball. Tant la gira com el disc, titulat Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses, els serveixen per celebrar el desè aniversari com a grup, i per això han pres l’arriscada decisió que el disc, i també els concerts, siguin omplerts amb versions de bandes que els han marcat o simplement cançons que els motiven especialment.

Diem “arriscada” perquè el què s’espera d’un grup a aquestes alçades, i en el què és ja el seu cinquè disc compacte, és que ofereixi noves peces pròpies i, en tot cas, jugar amb alguna versió. La part positiva que pot tenir és que l’aposta els pot permetre arribar a un públic al que encara no havien accedit, atret per aquella o aquella altra cançó que els agrada i ara han sentit versionada a la ràdio. També és mèrit de Glissando* que han sabut portar tots i cadascun dels temes a terreny propi, a la música entre indie, electro i pop que fan, o sigui, que no s’han limitat a copiar sinó que realment han versionat, amb més o menys encert. En directe, per exemple, ha sonat especialment bé Human de The Killers, tot i que la paraula “titelles” en la traducció que han fet hi queda molt forçada. En canvi, la versió de Camins, de Sopa de Cabra, sona en excés estranya, i, pensem que de manera equivocada, és la que els ha servit per obrir el concert. Una obertura també desafortunada perquè els guitarristes estaven afinats en diferent to i han hagut d’aturar el tema i tornar-lo a començar.

Independentment d’aquesta anècdota, que en un moment donat li pot passar fins i tot al més experimentat, la banda encapçalada per la veu de Laia Vaqué i amb tres músics, Marc Sora, Valen Nieto i Xarli Oliver, que anaven intercanviant guitarres i baix, i amb el darrer tocant també percussió, melòdica i fins i tot un xerrac, ha ofert bons passatges, i jugant molt amb el looper, que els ha servit per crear nous vestits per a les dues úniques peces pròpies que han interpretat: Superganga, que va ser el seu primer senzill ara fa una dècada, i Tornasolat, que ha posat punt i final a una hora de concert. Entre les versions, s’han pogut escoltar també Deixa’m creure, dels companys de generació Mishima, Batiskafo Katiuskas, d’Antònia Font, o Never let me down again, de Depeche Mode.

El concert s’emmarca en el darrer cicle organitzat per El Dau, ja que el cèntric local de la capital del Maresme ha anunciat que tancarà les seves portes el proper 31 de març. XAVIER AMAT/MARC GINER

Trobada reeixida entre Niño Josele i la Cobla Sant Jordi a l’Auditori de Barcelona


Niño Josele amb la Cobla Sant Jordi a l’Auditori de Barcelona el 9 de febrer de 2012

El que es va viure el vespre del dijous dia 9 a l’Auditori de Barcelona [web] només es pot qualificar d’excepcional, i ho va ser en diversos sentits. Per un costat, perquè era la primera, i qui sap si la darrera, vegada que coincidien sobre un escenari el ‘tocaor’ d’Almeria Niño Josele [web] i la Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona [web]; per un altre, perquè l’encontre va ser exquisit, ple de mestratge, amb un so magnífic i una posada en escena amb punts d’artesania. El públic, que malauradament no va arribar a omplir l’aforament, ho va agrair tot plegat acomiadant dempeus els intèrprets i amb alguns bravos i llargues ovacions després de cadascuna de les obres immaterials que s’anaven succeint dalt l’escenari.

L’aposta presentava un trípode ben falcat. Una pota, la més robusta, era la de Josele, en posició més avançada, i que tot sol va obrir foc amb la llarga interpretació de Camino de Lucía. Sens dubte ell era la gran atracció i la peça clau de l’engranatge, dels seus discos titulats Paz i Española van sortir tots els temes interpretats, i la seva guitarra, tocada amb l’agilitat i l’ànima dels grans de l’instrument, va ser protagonista pràcticament en tot moment. Al seu voltant, una banda formada per quatre músics: el pianista Joan Díaz, que mostrava una sintonia total amb Josele i que va ser l’encarregat de fer els vestidets per a la cobla; el saxofonista Gabriel Amargant, combinació de joventut i talent i a qui una mala passada de l’eina de treball li va frustrar un dels solos més brillants de la nit, en la interpretació de Gloria Bendita; Pep Pérez al baix elèctric, com acostuma a passar amb aquest instrument un tant en segon terme gran part de la vetllada, però quan no sona com s’arriba a trobar a faltar, i executant un solo espectacular en la part final del concert; i el bateria David Gómez, que hi aportava el ritme de jazz i experimental precís a cada instant. Finalment, la tercera pota, la Cobla Sant Jordi, actuant a mode de Big Band, abandonant del tot el to sardanístic i adaptant-se perfectament a aquest flamenc-fusió impulsat des de la cadira de Josele.

Potser un dels pocs “però” de l’espectacle pot venir d’aquesta tercera pota, ja que els músics de la Cobla van estar massa estona amb els braços creuats, entrant només d’esquitllada en alguna composició, i convertint-se molts moments del concert en un mà a mà entre el guitarrista i els quatre músics del grup; com també hagués estat fenomenal que Josele es marqués una sardana amb la guitarra clàssica. En aquesta ocasió no va ser, però qui sap si es repetirà la trobada i ampliaran repertori. Si és així, no us la perdeu. Paga la pena. XAVIER AMAT/MARC ARISA