Blaumut encisa el Monumental

Blaumut en concert al Teatre Monumental de Mataró.

Blaumut [web], una de les sensacions del panorama musical català, va presentar divendres El Turista al Teatre Monumental [web] de Mataró. Un concert emmarcat en el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web].

Amb una sala plena i un públic predisposat a passar-ho bé, començaven a sonar les primeres notes de la banda barcelonina. De seguida va arribar Pa amb oli i sal, el senzill amb el que van debutar. El públic els acompanyava xiulant fins que el cantant i guitarra del grup, Xavi de la Iglesia, va canviar el xiulet per un ‘lololo’ que recordava El Baquetero, la cançó més cantada durant la festa major de la capital del Maresme, Les Santes. “Ens han dit que a Mataró us agrada més dir lololo”, va bromejar de la Iglesia posant-se el públic a la butxaca.

La presència que va mostrar Blaumut dalt de l’escenari és una representació del seu estil musical -una fusió de clàssic i de pop-: vestits amb americana i pantaló però amb esportives als peus. Un grup de to desenfadat, proper i que, quan pot, inclou un toc d’humor. Com quan Vassil Lambrinov va fer promoció dels articles de marxandatge de Blaumut: “Tants anys tocant el violí per acabar venent samarretes”.

Una sorpresa en forma de regal: Previsions d’acostament, una cançó que s’inclourà en el seu segon treball, més ‘canyera’, més roquera però sense perdre el toc clàssic del quartet de cordes. L’anècdota de la nit també va arribar amb aquesta cançó. Un petit ennuegament del cantant. Després de parar el tema i fer un glop llarg d’aigua, la van reprendre. Això sí, Lambrinov hi va posar, de nou, la pinzellada humorística: “és que no volem desvetllar la cançó”.

També va haver-hi temps per fer versions com Volcano de Damien Rice, I beeg you pardon, un poema musicat de Salvador Espriu amb el van guanyar el premi Cerverí any Espriu de cançó i Coral•lí del músic català Adrià Puntí, inclosa en l’àlbum de la passada Marató de Tv3. Enfilant el final del concert van arribar dos bisos, el primer l’èxit Bicicletes i el segon, i ja amb el públic dempeus disposats a ballar i a xiular, Pa amb oli i sal. ANNA BLANCH/ Foto: ANNA BLANCH

Jofre Bardagí: el diamant en brut de la música catalana

Jofre Bardagí a El Públic de Mataró.

El cicle Músiques Tranquil·les [web] de la Casa de la Música de Mataró, que ha rescabalat una forma d’escoltar música molt natural però poc habitual als nostres escenaris, té en els concerts que es fan des de fa dos anys a l’espai cultural El Públic [web] de Mataró una separata especialment indicada: en un cicle que busca la intimitat, concerts de petit format, i per tant íntims per definició.

Aquest diumenge la novena edició del Tranquil·les s’obria a El Públic amb un doble concert enllaçat per la presència de melodies pop tan a Los Peces de Cristina [web] com a Jofre Bardagí [web]. Així, la introducció del grup capitanejat per la sabadellenca Cristina González –que acompanyada de teclats i guitarra elèctrica va demostrar tècnica vocal i voluntat de convèncer- va ser un bon aperitiu pel que s’esdevindria després, la darrera sessió d’un cicle per petits locals catalans que ha ofert el cantant de Glaucs sota el nom ‘Acústic’ (fins ara havíem d’escriure excantant de la formació però precisament el grup ara es reunifica i treurà nou disc a finals d’abril).

Jofre Bardagí va pujar a l’escenari de El Públic amb ganes d’ensenyar la seva faceta individual malgrat una intensa grip que l’havia deixat fora de combats fins poques hores abans del concert. I aquest va ser un bon termòmetre per avaluar les possibilitats de Bardagí, despullat de qualsevol artilugi, acompanyat només de la seva guitarra i reanimant-se a base de te calent: va complir plenament amb les expectatives.

Dit d’una altra manera: si el bolo més fluix que ofereix quan la salut no acompanya és com el d’aquest diumenge a El Públic, es confirma que la música catalana té en Jofre Bardagí un diamant pendent de polir. I que la seva esplèndida i treballada veu i les riques composicions que crea encara ens han de donar les millors alegries musicals.

Quan això passi, el músic barceloní ocuparà el lloc que es mereix en el panorama actual de la música catalana. I ja no haurà de construir corprenedores melodies com Jo faig cançons, un lament en veu alta per les dificultats de tirar endavant en el món de la música a Catalunya. Llavors serem un país una mica més normal. JOAN SALICRÚ/ Vídeo: MARC ARISA

Maria Coma sense límits

Maria Coma acompanyada de Pau Vallvé durant el seu concert a la Sala Clap de Mataró.

Sense grans ornaments ni un gran arsenal de músics. Dos artistes i una posada en escena senzilla, cuidada i íntima. No feia falta res més per sentir una de les veus femenines més contemporànies i amb més personalitat de l’escena catalana.

Amb la cançó Orió començava a despuntar la veu dolça de Maria Coma [web] seguida de les primeres notes del piano que una darrera l’altra anaven desfilant tendrament i s’embolcallaven amb la percussió. De manera increscendo fins arribar una explosió d’energia sense límits. Des de llavors, Coma t’hipnotitza i et transporta a la seva atmosfera experimental plena de detalls i sentiments. La pianista va tocar tot el nou repertori mostrant tota la seva sensibilitat, però aquest cop sense l’instrument clavinimbus ja que el directe fa servir un teclat que produeix el mateix so.

Maria Coma així presentava el seu tercer treball Celesta a la sala Clap de Mataró dins del 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. I estrenava un nou format en directe, més minimalista, acompanyada del músic i productor del disc Pau Vallvé [web] a la percussió. Un “mano a mano” on demostren la fluïdesa i la complicitat dels dos músics. “Encara que fos el primer dia no estava nerviosa i tenia ganes d’ensenyar el nou format al públic. M’he sentit molt còmode”, va compartir Coma. ANNA BLANCH/ Foto: AINA SÁNCHEZ

De la terra neix el folk


Miquel Gil i Pep Gimeno ‘Botifarra’ a El Públic de Mataró.

Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra” són dues de les veus més autoritzades de la música tradicional del País Valencià. Aquest diumenge 26 de gener van actuar en un espai cultural El Públic ple de gom a gom per presentar el seu espectacle “Nus”. Els dos músics van actuar en format duet sense acompanyament addicional. Cantant en solitari o a duo, només ajudats per una guitarra clàssica (Gil) i puntualment una pandereta o un bastó (Gimeno). Cara a cara amb el públic.

I quan veus les capacitats d’aquests dos mestres s’entén perquè no necessiten additius ni conservants. Amb una trajectòria de dècades dalt dels escenaris, les seves maneres són d’aquells que s’han forjat a base de picar pedra musical. A cada cançó interpretada (una seguidilla, un fandango, una jota), ells explicaven una història viscuda. Històries d’àvies centenàries, de jornalers de Xàtiva, de mariners de València. Un viatge que va repassar musicalment de Guardamar a Vinaròs el més representatiu del patrimoni musical del País Valencià. La nit es va cloure amb melodies marca de la casa: un seguit d’havaneres, recordant que en el fons, compartim una imaginari que lliga el Maresme amb Alacant.

El concert estava inclòs dins el Circuït Folc, impulsat pel Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya i el Grup Enderrock. I va ser l’única parada al Maresme d’aquest prestigiós cicle. Una pena. Segurament falten més lliçons de genuïnitat musical com la d’aquest diumenge. Que ens recordin, de tant en tant, que de la terra i de l’imaginari popular és d’on neix el folk autèntic i insubornable. ELOI AYMERICH/ Vídeo: MARC ARISA i JOAN SALICRÚ

On és la tranquil•litat?

Sala Clap [web], les deu i vint minuts de la nit. Comença el 9è Cicle de Músiques Tranquil•les [web]. Un públic força nombrós ja és davant l’escenari de la sala, xerrant i movent-se amb un punt d’inquietud, com canyes de bambú que dansen, esperant les primeres notes d’un grup de casa, maresmenc: els Tropic Panda [facebook]. El concert arrenca i la banda ofereix una mitja hora de It’s Their Homeland, el seu primer treball i, també, algunes versions d’altres compositors admirats com el també maresmenc Darlas Qwart [facebook]. Calidesa i emoció és el què transmet el grup de folk i country a través de la resta de components com Pedro Vicente del Roble –el pseudònim que usa el mataroní Pere Vicenç Sanchez Ruiz, el baixista- que es mostra bromista i proper amb una audiència que coneix. Un bon primer concert dels Tropic Panda ja enllestit i amb el “millor públic, literalment parlant, que mai ha tingut la banda” ja que, com recorda la cantant Maria Bellostas: “és el primer”.

Amb l’aperitiu musical fet, és el torn dels collbatonins Anímic [facebook]. Una proposta pleníssima de talent musical inquietant i que resulta un cop de contundència brutal per a un públic mig encisat encara pel folk maresmenc. El grup de pop-folk fosc i hardrock enceta el seu torn amb una obscura però brillant energia transmesa per la veu de Louise Sansom i la bateria que ella domina. Dos instruments rei que no es col•loquen al centre de l’escenari per casualitat. La banda del Baix Llobregat presenta així el seu nou disc, Hannibal, un treball compost de foscor vitamínica però també de dolçor encisadora en alguns moments. El concert qüestiona la tranquil•litat del cicle que l’emmarca en gairebé totes les seves peces i deixa pel final aquells temes més relaxats i de llum tènue que ofereix el també cantant -i guitarrista- Ferran Palau.

Un cop els sorprenents Anímic han dit adéu i després de 25 minuts que es fan ben llargs, s’alça el taló i els sintetitzadors s’apoderen de la sala. Aquesta és l’arma que utilitzen els vigatans La iaia [facebook] per presentar el seu nou disc On és la màgia?, encara no a la venda. Uns primers minuts hipnòtics que a més d’un li fan preguntar-se “-On és La iaia?”. El desconcert dura ben poc gràcies al cantant i líder de la banda, Ernest Crusats, que deixa clar que, “tot i ser un concert de presentació d’àlbum, farem també temes de l’anterior disc perquè hem vingut a passar-ho bé i sabem que cantar cançons que ja coneixes mola!”. I així és: temes molt nous i electrònics enllaçats amb temes antics que el públic agraeix profundament. Energia, energia i més energia que torna a qüestionar –amb un somriure- el títol del certamen. La iaia es presenta valenta, arriscant-se amb un so totalment renovat però també fent homenatge a ingredients tant seus com el xilòfon o la dolçor, que ofereix repartint bengales entre el públic. El grup deixa clar que no és La iaia d’abans però també que sap enganxar els seus seguidors com sempre.

El 9è Músiques Tranquil•les ha començat mesclant la calma amb una contundent energia encomanadissa. Potser és que aquest 2014 ens agafa més desperts que mai i músics i públic tenim més ganes de vibrar amb força que no pas de prendre’ns la música en repòs. Ho seguirem veient amb la resta de propostes que no deixaran d’arribar a la capital del Maresme des d’ara i fins al març. De moment, amb aquest triple concert, el què sí que podem fer és respondre la pregunta que planteja La iaia: “-On és la magia?” Doncs on sempre ha estat: entre el públic i l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ELOI AYMERICH

Núria Graham brilla a El Públic

Núria Graham a El Públic de Mataró.

La vigatana Núria Graham [web] ha mostrat aquest diumenge el perquè està considerada la cantant emergent amb més talent del país. Ho sap tothom però no ho diu ningú. Aquesta noia de tant sols 17 anys i d’orígens osonencs i irlandesos té una màgia. Brilla.

L’espai cultural El Públic [web] de Mataró va exhaurir entrades per gaudir del concert de la cantant de Vic. Una de les sensacions d’aquests 2013 que ha passat per alguns dels millors escenaris del país. Núria Graham és, sense dubte, una de les promeses més fermes de la música jove actual. La jove vigatana té una posada en escena impecable. Amb una veu avellutada i sensible, fosca i madura. Capaç de crear amb la seva guitarra unes atmosferes belles i que deixen el públic bocabadat. Tant guitarra elèctrica com guitarra acústica. Les domina amb força tècnica, jugant a estones amb un segon micròfon per a construir cors de veus autoproduïts.

Graham ha presentat la seva maqueta, First Tracks, plena de cançons pròpies delicades i sorprenents. És una mescla de moltes coses que havíem vist fins ara. La nova Beth, la nova Ivette Nadal, la nova Joana Serrat. Una perla musical que sobretot veu de l’autenticitat i el geni. Els assistents van demanar a base d’aplaudiments bisos. I la princesa de Vic en va oferir només un. Haurà d’esperar, però hi ha temps. Graham és una princesa en forma d’estrella. I brilla. ELOI AYMERICH

Tete ji obra les portes del seu univers postfolk

Tete ji en concert a El Públic de Mataró.

L’argentoní Tete ji és una de les propostes de cançó més interessants del moment. Amant del folk amb aires atmosfèrics i d’influències orientals i tàntriques -és un gran intèrpret del citar- el músic maresmenc ha demostrat aquest diumenge 13 d’octubre a El Públic de Mataró que té recorregut i qualitat per arribar a molta més gent.

Semifinalista del Concurs Sona9, Tete ji és una mescla de cantautor amb tocs elèctrics psicodèlics. Els llargs mantres vocals, acompanyat pels excel.lents riffs del guitarrista Manu Cabañero acosten el maresmenc a un espai propi proper al postfolk. El contrabaixista Pol Maresme i la percussió de Jaume Catà completaven el trio acompanyant.

El seu darrer treball, L’alè del món, amb el que des de la primavera està de gira, aposta per un missatge concret. Recuperar l’alè, l’emoció, el to orgànic. I ho demostra amb temes lents, recargolats i tranquils que de sobte esclaten en psicodèlies surreals i plenes d’efectes de pedals. El recital va servir per encetar la temporada de concerts en directe de l’espai cultural El Públic. ELOI AYMERICH

Extraperlo i Lasers, els noms del divendres d’Embassa’t

Extraperlo al festival Embassa’t de Sabadell el passat divendres 12 de juliol. 

Després de la nit dijous, el Festival Independent del Vallès, l’Embassa’t [web], seguia la festa divendres a primera hora de la tarda i ho feia als jardins de l’Espai Cultura Unnim de Sabadell. Molta calor i poc públic és amb el que es van trobar els sabadellencs Òxid [web] que, tot i així, van oferir un concert de pur rock cantant en català absolutament enèrgic. Dulce Pájara de Juventud [facebook] agafava el relleu i afegia una mica de pop en un concert dedicat al recentment desaparegut Uri Caballero dels Surfing Sirles.

Tocades les set de la tarda, el ritme frenètic del punk rock dels Vàlius [facebook] estrenava l’escenari Yeearphone, l’amfiteatre de l’Espai Cultura Unnim. Un frenesí que va posseir Pol Serrahima -el bateria del duet- fins al punt de fer-li trencar una baqueta i el pedal del seu instrument. Just després d’aquesta turmenta musical arribava la relativa calma de Pau Vallvé [web] i amb, ella, l’hora bona –passades les vuit del vespre- per a que la quantitat de públic comencés a omplir l’espai de davant l’escenari.

Amb l’arribada de la nit i el públic ja totalment multiplicat, propostes sorprenents com la dels instrumentals Muñeco [web] que van engrescar el públic a ballar i a fer l’onada amb l’energia positiva dels seus temes sense veu. Un grup que enllaçava amb Stand Up Against Heart Crime [web], una banda que, justament, va destacar pel protagonisme del seu cantant. Univers [web] van ser els següents de la llista i els qui van patir problemes de so d’una manera accentuada, problema que va afectar lleument el seu rock ballable.

Ball i alegria és el que van oferir els caps de cartell de divendres, els Extraperlo [web], amb el seu rock peculiar amb ritmes tropicals i molt ‘funky’. Amb la dansa ja al cos els assistents de l’Embassa’t es van trobar amb els Lasers [facebook] i la seva proposta electrònica formada per una taula de mescles, una bateria i un teclat. Molt pocs van ser els que es van quedar asseguts durant el concert més aplaudit del dia.

Els últims apunts de la festa els van posar els contundents i també electrònics The Suicide of Western Culture [web] i, més tard, i com a cirereta final, DJ Coco [myspace], conegut per tancar festivals com el Primavera Sound.

L’ELECTRÒNICA AL CEL DE SABADELL
Tot i que els jardins de l’Espai Cultura Unnim oferien un emplaçament bonic i agradable, l’espai més espectacular de l’Embassa’t era el del Mirador del Museu del Gas. La ubicació, amb vistes al centre de Sabadell, terra de fusta fosca i piscina, va acollir les sessions d’electrònica que van oferir Fernando Lagreca [web], Monki Valley [web], Adyo [facebook] i el cap de cartell d’aquest privilegiat emplaçament, el productor barceloní BeGun [web]. GEORGINA ALTARRIBA

Mishima torna a captivar el públic mataroní a la Sala Clap

Mishima en un moment de l'actuació a la Sala Clap de Mataró. Foto: C.B./ Diaridelamusica.com

Ara fa una any el grup barceloní Mishima [Facebook] presentava el seu Amor feliç (2012) al Teatre Monumental de Mataró i aquest divendres 10 de maig, retornaven a la capital del Maresme però a un altre emplaçament. En aquesta ocasió visitaven la Sala Clap [web], fet que prometia un concert més elèctric i agressiu que l’esmentat anteriorment.

Amb la sala gran del Clap gairebé plena s’iniciava, com ja és habitual, el recital amb uns vint minuts de retard. La banda indie liderada per David Carabén sortia a l’escenari entre crits d’ovació del públic, i començaven a sonar els primers acords, oferint primer un repertori d’antigues cançons com El temple de l’àlbum Set tota la vida (2007) o Tornaràs a tremolar d’Ordre i aventura (2010) entre d’altres. Però era hora d’entomar l’últim llarga durada de la formació i ho feien amb la melodia d’Els vespres verds seguint amb La vella ferida i Els crits, encara que Mishima també va regalar consolidats himnes com L’olor de la nit, Qui n’ha begut, Miquel a l’accés 14 o L’última ressaca els quals el públic va corejar intensament.

Mishima s’acomiadava del públic mataroní però aquest no en tenia prou així que la formació va haver de fer dos bisos tancant la nit amb El camí més llarg, melodia que òbviament el públic també va acompanyar.

Un cop més, Mishima es reafirma com a una de les bandes més consolidades i exitoses del panorama musical català gràcies a aquests directes impetuosos com també pel fet que cada àlbum que treuen aconsegueixen captivar cada vegada més al públic i ampliar la seva legió de fans. A més, van anunciar la fantàstica notícia que l’any següent publicaran nou àlbum, el qual esperarem amb impaciència però que de ben segur ens tornarà a seduir. CARLOTA BURREL

Un dissabte d’emergència consolidada a Vila-seca

Núria Graham en l’actuació que va protagonitzar el vespre del dissabte a la FiM de Vila-seca.

Aquest cap de setmana del 3 i 4 de maig es celebrava la 14ª edició de la Fira de Música al Carrer de Vila-Seca [web]. En aquesta ocasió, el ddM hi ha participat molt activament realitzant els vídeos de la FiMTV. El dissabte 4 es preveia com un dia força intens a nivell musical ja que s’havia creat expectació al voltant d’alguns concerts que tindrien transcurs durant la jornada.

La vetllada s’iniciava al matí amb diverses activitats musicals destinades als més menuts i fins les sis de la tarda no es reprenien els recitals, que començaven amb l’actuació del grup instrumental, Orquestra Fireluche presentant el seu nou àlbum Tants caps tants joguets. Concert que donava pas a una proposta molt esperada per l’emergència de l’artista: el concert de la cantant i compositora basco-canadenca Núria Graham [web]. Però si realment s’havien de destacar alguns dels grups de la nit, clarament eren Egon Soda, El Petit de Cal Eril i el trio format per Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales.

Egon Soda [Facebook], la banda encapçalada per Ricky Falkner, conegut sobretot per ser membre de Standstill, presentava el seu nou llarga durada El hambre, el enfado y la respuesta (El difícil segundo disco de Egon Soda) el qual els fans esperaven amb ganes ja que des del 2008 que es mantenien lluny dels escenaris. El Pati del Fènix, espai on actuaven, va omplir-se de públic per gaudir la presentació d’aquest segon treball del grup de rock independent. L’actuació va ser plena de música de qualitat, de músics experimentats amb una llarga trajectòria a les seves esquenes que ens delectaven amb melodies vigoroses i molt complicades de trobar dins el panorama musical del país. Egon Soda és un directe imprescindible per aquest 2013, un petit tresor encara per descobrir per la majoria del públic.

La vetllada continuava a la Plaça de Voltes amb Maria Rodés, Ramon Rodríguez (The New Raemon) i Martí Sales (Surfing Sirles), tres músics ja reconeguts que han unit forces per presentar el seu nou projecte: Convergència i Unió. Una idea inicialment original, folk i amb tocs experimentals però que en directe, de moment, perd molta força i és que és un conjunt molt nou que potser necessita més temps per establir un directe consolidat. I tot i que el recital va deixar molt a desitjar, cal destacar-ne els moments reivindicatius en contra les retallades econòmiques que està patint la cultura catalana.

Per últim, parlar d’El Petit de Cal Eril [Facebook], que presentaven el seu darrer llarga durada La figura del buit. L’actuació va despuntar pels ritmes psicodèlics de folk-rock experimental acompanyats d’una banda amb saxo i trompeta, fet que va donar un toc d’originalitat i solidesa al directe del grup liderat per Joan Pons. Una música i lletres més madurades i impactant que les dels àlbums anteriors i que per això, es converteix en un altre imprescindible d’aquest 2013.

Cap a les dues de la matinada el temps va fer una mala passada i va començar a espurnejar, motiu pel qual es van retardar i anul·lar alguns dels concerts programats. Des del ddM ens vam quedar amb les ganes de veure els barcelonins Sea & Sun [bandcamp], que mesclen ritmes tropicals amb el dance i la psicodèlia. Esperem continuar gaudint de la FiM, que fa la tasca titànica de descobrir-nos l’origen dels grups del demà de l’escena musical catalana. CARLOTA BURREL