Za! i Esperit‎! acompanyen a Lydia Lunch en el concert més vibrant del Festival Poesia i +

Za! durant la seva actuació al Poesia i +.

En una nit d’homenatge a William Burroughs, màxim exponent de la Generació Beat, el festival Poesia i + [web] va acollir l’actuació conjunta de dos singulars projectes musicals catalans , Esperit! [info] i Za! [facebook] i la cantant i poetessa nord-americana Lydia Lunch [web], que amb el seu ‘spoken word’ agressiu i directe va seduir, des del primer instant, el públic present al Parc de Can Muntanyà de Caldes d’Estrac.

El concert va començar amb Mau Boada, home-orquestra i ànima d’Esperit!, dalt l’escenari, al qual s’hi van anar sumant la poderosa veu de la cantant novaiorquesa, primer, i els ritmes desbocats de Za!, després. Sense un guió previst, les tres formacions es van anar alternant dalt l’escenari creant un espectacle únic, que esperem que, atesa l’exepcional química que es va originar, no sigui irrepetible. ARIADNA VÁZQUEZ

Adrià Puntí en estat pur al Poesia i +

Adrià Puntí al Poesia i + el passat dissabte 12 de juliol. 

Que Adrià Puntí [web] ha anat conreant un batalló de seguidors fidels al llarg de la seva carrera és un fet innegable. I ho demostra un Parc de Can Muntanyà completament ple de gent esperant sota la pluja i creuant els dits perquè escampés i es pogués reprendre el concert que el gironí havia preparat especialment per al festival Poesia i + [web] de Caldes d’Estrac.

L’espera va valer la pena. Les limitacions tècniques que l’aigua provoca van portar a l’escenari l’Adrià Puntí més autèntic i més proper al seu públic. Així va convertir Incompletament Puntí, el seu darrer treball, en Incompletament poètic, un recital on intimisme i poesia eren servits com només Puntí ho pot fer.

“Aquest espectacle no es un espectacle, es una sinceritat”, assegura el cantant gironí. Gairebé a les fosques i en acústic, amb la seva guitarra i una harmònica, o assegut al piano, fa un viatge per la seva trajectòria musical amb cançons com Senyor Doctor, Mirall Capgirat, La Catximba o Subsidi per vell, o presenta alguns temes més nous com Tornavís, Boig del Telèfon o Prohibit, que demostren que Puntí continua en plena forma.

Adrià Puntí busca constantment la complicitat del seu públic i vol compartir amb ells una nit llarga perquè no té “cap pressa” i després de la tempesta “podríem fer sortir el sol”. El sol no surt, però amb els últims acords de les seves cançons els núvols escampen del tot i apareix la “super-lluna” que acaba d’arrodonir un dels concerts més especials del Poesia i +. LAURA MARÍN/ Imatge: ALBERT POQUET.

VÍDEO: Albert Pla juga amb la música i la poesia més urbana i irreverent

Albert Pla interpreta La nana de l’Antonio durant la seva actuació al festival Poesia i + el passat 4 de juliol.

Albert Pla [web] va ser un dels protagonistes del passat cap de setmana al festival Poesia i + [web] de Caldes d’Estrach. Al vídeo el veiem en un moment del seu concert que es va celebrar el passat divendres 4 de juliol. Crònica escrita del concert aquí [web].

Albert Pla juga amb la música i la poesia més urbana i irreverent

Albert Pla durant la seva actuació al Poesia i + aquest divendres 4 de juliol. 

Si això va de poesia, farem poesia. I començarem amb una d’amor, molt d’amor: “potser ara sabràs que jo t’estimo igual, pulcrament perfumada o tinguis pus entre les cames”. Amb aquests versos tan ‘dolços’ donava la benvinguda Albert Pla [web] a l’escenari del Parc de Can Muntanyà, portant la seva poesia urbana i irreverental festival Poesia i + [web] de Caldes d’Estrac.

Sol a l’escenari amb la seva guitarra i una butaca il·luminada, a joc amb el barret de llums que de tant en tant utilitza per emfatitzar els seus moviments, a Albert Pla li costa molt poc ficar-se el públic a la butxaca. I el seu somriure, entre còmplice i  provocador, el delata. “Us agraden les cançons d’amor? Llavors us regalo una altra, d’amor, molt d’amor”. I dispara amb “L’Antònia Font, l’Antònia Font. Jo em vaig follar l’Antònia Font a un avió”.

Jugant entre la música i la poesia, el sabadellenc regala al públic molt més que un concert. Un espectacle que manega, com pocs, la ironia entre la delicadesa de la seva veu, que arriba a xiuxiuejar en alguns moments com si recités en privat per a cada un dels presents, amb el deliri d’unes lletres que més que amor presenten la crònica d’una realitat no sempre de color de rosa. 

Tampoc la selecció de cançons que Albert Pla fa per a l’ocasió és casual. És molt conscient que la seva música desperta passions però també polèmiques incendiàries. I en aquesta ocasió reben tots. Primer, Estats Units: “Si vosaltres haguéssiu de cremar alguna cosa, què cremaríeu?” i algú entre el públic respon “Texas” i Pla li replica amb un “doncs ho ampliarem a tot Estats Units” i comença la seva La Colilla. Segon, el nostre sistema administratiu, bancari i judicial, als que dispara successivament a través del seu monòleg Manifestación.I tanca amb un “poema patriòtic” de la mà de Juerga Catalana.

Pla surt de l’escenari, però encara queda temps per un bis que deixa de banda la crítica social per tornar a les seves particulars cançons d’amor, amb El bar de la esquina i Los ojos. I ara sí, baixa per tercer cop de l’escenari per cantar entre el públic i acomiadar-se amb un Sol de verano acompanyat a ritme de les palmes i el taral·lejar d’un públic que ha gaudit, i molt, de l’espectacle. LAURA MARÍN/ Foto: MARC GINER

El jazz de ‘Casi el mejor trío de tu vida’ sedueix a El Públic

L’actuació a El Públic de ‘Casi el mejor Trío de tu vida’

En el marc del cicle A la vora del jazz [web], El Públic [web] rebia diumenge, 6 d’abril el grup Casi el Mejor Trio de tu Vida [Myspace], que presentava una combinació inusual d’estils i d’instruments musicals, no utilitzats habitualment per les bandes de blues i música negra locals. La banda està formada per Mikha: Violí, Banjo i Veu; Artem Zhuliev: Saxo i Maria Puertas: Tuba. Els tres músics barregen blues, swing, jazz, gospel i dixieland de Nova Orleans amb influències gipsy, ja que dos dels seus components provenen de l’Europa de l’Est.

Pets elèctrics i simfònics

Els Pets en un moment de l'actuació amb la JOAG. Foto: Àngels Ribas/Diaridelamusica.com

Els Pets en un moment de l'actuació amb la JOAG. Foto: Àngels Ribas/Diaridelamusica.com

Concert singular aquest dissabte 29 al Teatre Municipal de Girona en el marc del festival Strenes, que encarava la seva tercera nit després del retorn de Gerard Quintana–a ritme de rock’n’roll- el dia abans a la seva ciutat.

Malgrat el que pogués semblar a primera vista, per allò d’actuar en un teatre amb tots els ets i els uts com ho és el Municipal, Els Pets també aterraven a Girona amb una proposta d’alt voltatge, encara que tamisada pel to simfònic en alguns passatges: els de Constantí presentaven el seu nou i contemporani treball, L’àrea petita, amb l’acompanyament en una desena de cançons dela Jove Orquestra Auditori de Girona (JOAG).

Un concert únic i especial per ambdues bandes, perquè els arranjaments de l’orquestra els havia preparat amb eficàcia Joan Pau Chaves, teclista i home orquestra d’Els Pets, i després van ser treballats amb la JOAG per Jordi Picorelli, el qual té una àmplia trajectòria dirigint orquestres, cobles i cors.

Més enllà d’això -o especialment per això-, la banda de Constantí sortia al camp per jugar a L’àrea petita sabent que tenien el públic del camp entusiasmat abans de començar –el Municipal de Girona, en forma de ferradura, ajuda a construir la metàfora-. I la formació va respondre amb un inici excels, on van demostrar el rodatge que han adquirit en els sis mesos que porten de gira: Ja no ploro amb uns màgics teclats addicionals del mateix Chaves, L’àrea petita amb un baix molt consistent de Falin Cáceres, i una recuperada Tres de Fràgil, van encapçalar un pròleg magistral fins la pujada als escenaris de la jove orquestra gironina.

La seva entrada va ser antològica, donant molt de joc a la banda amb Calaixos que no obriré de l’àlbum actual o amb Parla, de Com anar al cel i tornar, dos cançons que requerien la presència simfònica per treure’n tot el potencial. El fet és que en els onze discs d’estudi que han produït, Els Pets han usat elements orquestrals en força ocasions  però òbviament, davant la impossibilitat de girar amb una orquestra per tot Catalunya, gairebé mai poden treure-li punta a aquestes cançons. Així que el concert de dissabte va servir precisament per això, per treure’s l’espina que suposa gravar unes cançons amb un registre que després no pot copsar-se amb tot el seu esplendor dalt l’escenari.

Excepte Blue tack, que va començar baixa de to, la resta de cançons van ser un excel·lent regal primaveral pels fans de la banda, que havien exhaurit les entrades del concert dies abans de la cita. La cirereta del pastís d’aquesta part simfònica de l’actuació la va posar Por, una cançó ja històrica de la banda que va guanyar matisos amb les millores harmòniques factoria Chaves.

Acte seguit, els integrants de l’orquestra van deixar sols els de Constantí a l’escenari –“I ara què fem?”, va exclamar Gavaldà- i aquests van agafar la pilota en solitari per rematar el partit; va ser una tercera part del concert explícitament elèctrica, per satisfer tots els registres. I a fe que ho van aconseguir, fent aixecar de la cadira els assistents en diverses ocasions.

Com no podia ser d’altra manera, el recurs de la JOAG va reaparèixer en els bisos, un retorn que va permetre encara -ja en temps de descompte- redescobrir joies com Feliç, de l’àlbum Agost, o Com anar al cel i tornar, que el públic va agrair amb profunds aplaudiments. I com a fi de festa, també simfònic, un apoteòsic Bon dia. Els Pets estan ben vius, esplèndids. La festa continua. JOAN SALICRÚ

Dues maneres d’entendre el folk

 Batak i Origen en concert a El Públic.

El grup Batak [web] i Origen [facebook] van tancar el passat diumenge 16 de març el Cicle de Músiques Tranquil·les de Mataró amb un concert a l’espai cultural El Públic [web]. Les dues formacions van ensenyar dues maneres molt diferents d’acostar-se al folk i la música d’arrel acústica i instrumental.

La banda originària de la Conca de Barberà Origen van ser els encarregats d’obrir la nit. Amb una formació de duet amb Judit García (violoncel i cors) i David Potau (veu i guitarra), es van basar en oferir una recepta de música clàssica readaptada al pop acústic. En alguns moments van brillar, amb cançons com la poderosa L’arbre dels totxos o amb les tornades enganxoses de El cent-peus. Origen té maneres, però van demostrar també el perquè són un grup novell, amb algunes mancances en el ritme del concert i alguns temes amb alguns serrells per corregir.

El plat fort de la nit eren els Batak. La formació del Vallès Oriental arribava amb un nou disc sota el braç, Casa Vella. Just un any després d’editar-lo les melodies d’aquest treball sonaven per fi al Maresme després de rodar per mitja Catalunya. Els vallesans es van presentar en format de trio, amb Mar Aumedes a les veus, Pol Aumedes a l’acordió i l’acordina i Jordi López a la guitarra acústica i el lap steel. L’energia que desprenen es va combinar amb una delicadíssima tria de cançons d’arrel popular. Però que sabia jugar amb gairebé tots els pals. Del pasdoble nostàlgic i detallista de La modista a l’havanera Mariner de terra endins. I es que la característica principal d’aquest grup és la seva versatilitat per a fer propera i fàcil la música tradicional. Dotant-la d’un cert sentit pop. Es van atrevir amb el so indie del lap steel a Ella ho sap i van rematar la feina amb una balada a guitarra clàssica, una bellíssima Oblida-ho tot amb sorpresa final en forma d’acordina.

Una nit de promeses clares. La música folk és ben viva. I sorgeix des del Vallès fins a la Conca de Barberà. Només cal que hi parem les orelles per veure que són la millor mostra que els nostres músics s’esmercen en fer-la propera i bonica. ELOI AYMERICH / Vídeo: MARC ARISA

Joan Colomo sedueix al públic de la sala Clap amb ‘La fília i la fòbia’

Joan Colomo durant l’actuació de divendres a Mataró

Aquest divendres 15 de març la Sala Clap [web] de Mataró programava el seu darrer concert del Cicle de Músiques Tranquil•les amb Joan Colomo [web] presentant el seu quart llarga durada, La filia i la fòbia.
Com ja és habitual tant pel Clap com per Colomo, l’actuació començava amb uns 20 minuts de retard amb la sala gran del Clap gairebé plena. L’actuació començava amb diverses cançons més lentes d’aquest últim àlbum del cantautor celoní per després donar pas a diferents perles antigues com Hort mort, A contrapèl, Màgic o L’ocell, moment en que la nit va començar a agafar força.
Colomo venia a presentar el nou disc però cal dir que van sonar més temes antics que no pas d’aquest últim àlbum, del que cal destacar les cançons Los amigos, que ret homenatge a les amistats; El nuevo orden cósmico i Cançó d’amor nº1.
Un Colomo simpàtic com sempre però amb menys naturalitat i espontaneïtat del que és habitual en ell degut als nervis de presentar aquest nou àlbum. Tot i això, el públic va acabar satisfet amb l’actuació del jove cantautor i també amb els temes d’aquest, La filia i la fòbia. CARLOTA BURREL/ Foto: CARLOTA BURREL

Georgina Blanch, l’entusiasme com a forma de cantar

Georgina Blanch en concert a El Públic.

Diuen que per ser artista s’ha de saber emocionar. I la Georgina Blanch en sap. El Músiques Tranquil·les [web] va acollir el recital més negre de tot el cicle aquest diumenge a l’espai cultural El Públic [web]. La cantant actuava en solitari per primera vegada en molt de temps. Una faceta nova, ja que Blanch està reconeguda i està acostumada a dirigir cors de gospel: entre ells el més conegut és el Gospel Sons de Mataró, un autèntic èxit de participació i cant coral.

La mataronina es va fer acompanyar de tres autèntics fenomens musicals: Pol Caturla al baix elèctric, Ruben Bes als teclats i Miquel Portet a la bateria. Aquesta base instrumental li va permetre moure’s amb llibertat del rythm and blues al pop més electrònic, passant per les balades properes al jazz. Blanch va arrencar amb una preciosa Send me an angel d’Alicia Keys. Cantant bàsicament en anglès, va haver-hi concessions al català amb una animada Cala Joncols de Dijous Paella. Però els moments més estelars van venir sobretot amb una elèctrica Black or White de Michael Jackson o la I’m here de Color Purple.

Georgina Blanch actuava a casa. I es va notar. En una sala plena fins a la bandera, la cantant recordava la importància de tocar amb sales plenes de públic “perquè és molt dur fer música i no tenir ningú a qui ensenyar-li”. Els aplaudiments van ser constants, i la nit, un encert musical. La última cançó, It’s my party va ser tota una declaració d’intencions. La festa d’aquesta jove cantant maresmenca és una autèntica promesa de carrera. Per veu, però sobretot, per l’entusiasme vital i musical que transmet. ELOI AYMERICH/ Vídeo: JOAN SALICRÚ i MARC ARISA

Uns sobris Manel fan petita la Sala Clap

Roger Padilla i Guillem Gisbert durant el concert a la Sala Clap. 

Onze tocades. La Sala Clap [web] s’omple ràpid i els també barcelonins Bremen [web] escalfen públic i escenari amb la presentació del seu àlbum Les cançons que vindran co-produït amb Arnau Vallvé, el bateria de Manel [web]. Així tot queda a casa. El quintet ofereix uns quaranta minuts de folk country força tranquil i mesurat i demostra, així, que segueix fidel a un estil musical que moltes altres bandes ja han deixat enrere.

Després de trenta minuts de pausa, apunt d’arribar a un quart d’una de la matinada i amb un públic convertit en un mur impenetrable que ocupa tota la sala, els Manel apareixen a l’escenari acompanyats d’uns efusius aplaudiments. A veure què en fem és la primera cançó. Un tema del tercer i últim disc del grup Atletes baixin de l’escenari, presentat ara ja fa gairebé un any, l’abril del 2013, però que arriba per primera vegada, ara, a la capital del Maresme. I així ho fa palès el públic del Clap cantant la majoria de les cançons que conté. En Guillem Gisbert ho agraeix dient “veiem un públic més actiu que mai”. Una frase que no correspon del tot a l’actitud del grup, que es manté sobri i poc xerraire. Tot i així, la festa grossa arriba entre els feliçment ensardinats assistents i ho fa amb les cançons antigues, les que conté l’anterior àlbum 10 milles per veure una bona armadura i les que ens van descobrir el quartet amb el disc debut Els millors professors europeus. Cançons com Boomerang, En la que en Bernat se’t troba, Ai, Dolors i, òbviament, Al Mar! o Aniversari són els principals punts àlgids del concert.

Un recital musicalment complet, ple de seny i de sobrietat en un escenari intencionadament poc il•luminat que, per la intimitat que respira, fa pensar que potser al Teatre Monumental hi hauríem estat millor. Això sí, la rauxa també hi té lloc: al final i amb un Teresa Rampell durant el qual en Gisbert demana al públic els seus moviments de ball més esbojarrats. Un punt i final ple d’energia i somriures que els Manel dibuixen a les cares d’uns atletes musicals que, hipnotitzats pels ritmes de pop-folk-rock, no han tret els ulls de l’escenari. GEORGINA ALTARRIBA/ Foto: ORSON PALILA