Cesk Freixas en concert a El Públic de Mataró.

Segurament la guitarra té sentit i raó. Segurament ens havíem endormiscat, i somnolents, no recordàvem la força que té una cançó quan denuncia les injustícies. O la legitimitat que té una veu al cantar a l’esperança i la revolta.

L’espai cultural El Públic [web] de Mataró va acollir aquest passat diumenge un recital de Cesk Freixas [web], que va sorprendre per la seva solvència i poètica. Armat amb una guitarra clàssica i la seva veu, Freixas va desgranar un recital de gairebé una hora i mitja davant una seixantena de persones.

El cantautor va presentar les cançons del seu nou disc, Tocats pel foc, i diversos temes dels seus dotze anys de trajectòria. Una proposta despullada, sincera, combativa en les lletres i mediterrània en les melodies. Freixas va deixar molt clar que és hereu d’una herència. Que forma part d’una cadena de transmissió que ve de lluny. Durant el concert n’hi va haver moltes mostres. Que un músic de vint-i-vuit anys es tregui de la màniga una solvent versió d’Al Vent de Raimon i que la platea canti a l’uníson. O que canti la cançó del xilè Víctor Jara A desalambrar en una adaptació al català, Traieu els filats.

Cesk Freixas té destresa, també, en la presentació de les cançons. Pocs músics hi ha al nostre país que vulguin justificar, contextualitzar o introduir els seus temes amb tanta convicció com ho fa el penedesenc. Companya, La mà dels qui t’esperen o El meu poble són autèntiques cançons protesta. Les d’una tradició viva i sobretot invencible, perquè posa la música al servei d’una gran idea: canviar la història i fer un món millor. Així de difícil. I Cesk Freixas ho fa fàcil. Això sí que té mèrit. MARC ARISA/ ELOI AYMERICH.