L’ànima blues de Pi de la Serra pren cos a La Planeta de Girona

El veterà cantautor Francesc Pi de la Serra [wiki] està en forma. Segueix tan agut com sempre interpretant les seves cançons, i amb els comentaris que les precedeixen demostra estar al dia però també saber triar anècdotes passades ocorregudes en concerts o a l’hora de compondre els seus temes. Però també en forma amb la guitarra, sens dubte el millor amb aquest instrument dels que van formar part dels Setze Jutges.

A diferència de la majoria dels seus companys de lluites i batalles, Pi de la Serra també es va distingir per tenir un esperit més blues, més afroamericà, i no tan afrancesat. Això no treu que també admirés i admiri la chanson, i bona mostra és que segueix colant en algun moment de l’espectacle temes com Fernanda, original de Brassens i amb lletra traduïda al català pel mateix Pi de la Serra. Però n’és l’excepció, ja que les dues hores de concert de l’actual gira del cantant i compositor barceloní, gira que li serveix per rodar el disc QuicoLabora, són un homenatge al blues, fins i tot narrant-ne els seus orígens o desglossant la biografia d’alguns dels autors del gènere més brillants. Com brillants han estat els entremesos instrumentals versionant aquests compositors, i en els que s’han repartit el protagonisme a parts iguals el cantant, les guitarres i altres instruments de corda d’Amadeu Casas, i les harmòniques de Joan Pau Cumellas. Tots tres – QuicoLabora Trio – a un altíssim nivell. Els receptors n’han estat els assistents a la sala La Planeta de Girona [web] d’aquest divendres 9 de març, i dins el marc del Black Music Festival [web].

Blasfemari, La mala setmana, La meva estrella, La cultura, o la participada Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, són només alguns dels títols que omplen les dues hores dels concerts d’aquests gira, en uns casos no interpretades des de feia alguns d’anys, i en d’altres, com L’home del carrer, que probablement no han faltat en quasi cap concert del barceloní des que va sortir editada. Per als bisos ha quedat l’única cançó nova que hi ha al darrer disc, estrenada a la plaça de Catalunya davant dels ‘indignats’, Cançó conjuntural, i també un record, des de la riba de l’Onyar, per al que era el seu amic Antoni Tàpies. Crítica i denúncia social, sarcasme i humor per part d’un Pi de la Serra sempre coherent i fidel a les seves idees, tant socials com musicals. XAVIER AMAT/MARC ARISA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps requerits estan marcats amb *.

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>